2. Apartat 1: “Els feliços anys 60”
• A partir del final de la dècada dels 50 l’economia
espanyola va créixer a un ritme extraordinari.
Aquest creixement es va mantenir fins a la crisi
del petroli del 1973. Espanya s’integra dins el
grup d’estats industrialitzats d’Europa.
• Les causes cal trobar-les en:
- la bona conjuntura econòmica internacional,
- el foment de la industrialització i, especialment,
- l’obertura econòmica del règim.
3. Apartat 1: “Els feliços anys 60”
• La sortida oficial de l’autarquia econòmica va arribar l’any
1959 amb el Pla d’Estabilització. Aquest pla va ser imposat
pels organismes internacionals a canvi dels ajuts econòmics
rebuts per l’Estat i l’admissió en l’ONU.
• El pla consistia en liberalitzar l’economia espanyola. L’Estat
deixaria de fixar els preus i els salaris i donaria força
llibertat econòmica a les empreses. S’eliminarien les traves
a les importacions i exportacions.
• Això sí, l’Estat continuaria intervenint en sectors claus com
la banca, les energies, els transports o la Telefònica.
• Altres mesures del Pla d’Estabilització eren la reducció de la
despesa pública o la devaluació de la pesseta (per afavorir
les exportacions).
4. Apartat 1: “Els feliços anys 60”
• Cal afegir els Plans de Desenvolupament Econòmic i Social
(1963). Es van fer tres amb caràcter quatriennal (1964-67; 1968-
71; 1971-74).
• Consistien en impulsar la indústria amb diners públics (rebuts
amb préstecs estrangers a baix interès). Es van edificar polígons
industrials a zones poc industrialitzades del país i es van fer plans
per millorar la productivitat i la competitivitat industrial.
• Els objectius dels plans no es van complir gairebé mai i els seus
efectes van ser més aviat pobres.
• Per tant, les claus de l’èxit de la indústria espanyola als anys 60
cal trobar-les en la fabricació a baix cost de productes destinats
a l’exportació gràcies a la mà d’obra barata, la manca de
llibertats sindicals i la feblesa de la moneda espanyola (la
pesseta).
5. Apartat 1: “Els feliços anys 60”
• Una altre aspecte clau va ser ajustar l’equilibri de la
balança comercial. Espanya continuava important més
productes dels que aconseguia exportar, però va
aconseguir obtenir altres fonts d’entrada de divises
(moneda estrangera): el turisme, la inversió estrangera
i les remeses de diners que enviaven els emigrants
espanyols a l’estranger.
• El creixement del PIB (“Producte Interior Brut”, o
riquesa mitjana dels espanyols) va ser espectacular.
• Neix, per primer cop a la història, una classe mitjana
espanyola que podia comprar un pis, un cotxe i uns
quants electrodomèstics (nevera, televisor i rentadora).
6. Apartat 1: “Els feliços anys 60”
• Encara que el PIB de les zones més endarrerides del país
(Extremadura, Múrcia, Galícia...) va pujar força, Catalunya
continuava sent el motor econòmic d’Espanya. Una quarta
part de la indústria espanyola estava a Catalunya, amb una
cinquena part de la riquesa econòmica de l’estat.
• Durant aquests anys, la indústria catalana es va
diversificar. El sector tèxtil va passar a ocupar només un
13% de la producció, en front del metall del Baix Llobregat,
les arts gràfiques del Barcelonès o la petroquímica de
Tarragona.
• El sector terciari (serveis) va passar a ser el més important
de Catalunya gràcies al desenvolupament del comerç, els
transports, l’administració i la banca.
7. Apartat 1: “Els feliços anys 60”
ACTIVITAT ECONÒMICA DE LA POBLACIÓ CATALANA (1955-1975)
Població de Catalunya per
sectors (1975) Anys Milers Taxa Taxa
d’actius d’activitat d’atur
1955 1.534 43,4% 1,1%
1960 1.645 42,3% 1%
Primari
1964 1.865 42,2% 1,1%
(4%)
1969 2.035 40,9% 1,1%
Secundari 1973 2.206 40,7% 1,5%
(41%) 1975 2.256 39,9% 3,1%
Terciari 2011 3.777 62,5% 22,2%
(55%)
8. Apartat 1: “Els feliços anys 60”
• El creixement econòmic no va ser homogeni a
tota Catalunya. Un 75% de la població vivia a
Barcelona i rodalies, on es generava un 80% del
PIB català. Vivien 2,5 milions de persones a l’àrea
metropolitana de Barcelona l’any 1960; ja eren
3,5 milions en 1970.
• Una de les conseqüències d’aquest augment de
població va ser l’expansió de la construcció. Una
altra conseqüència va ser el despoblament
progressiu del camp català, per la immigració
massiva de joves cap a la ciutat.
9. Apartat 1: “Els feliços anys 60”
• Però no tot van ser bones notícies, a nivell
econòmic. Els problemes de l’economia
espanyola en aquestes dates eren:
- Inflació: pujada constant dels preus degut a
l’augment de les importacions i la debilitat de
la pesseta.
- Indústria tecnològicament endarrerida. Els
productes espanyols eren barats, però de
mala qualitat.
10. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
• El canvi social més important que va viure Espanya a la dècada dels 60 va
ser la pèrdua d’importància de l’agricultura i la vida rural en front de la
vida urbana, vinculada a la indústria i els serveis, gràcies al
desenvolupament econòmic descrit a l’apartat anterior.
• “Èxode rural”: centenars de milers d’espanyols van abandonar els pobles
per instal·lar-se a la ciutat. Les causes van ser:
- Desig de millorar la qualitat de vida, doncs a la ciutat hi ha més
infraestructures (hospitals, transports, escoles i universitats...); hi ha més
feina i una renda per càpita (riquesa) més alta.
- La mecanització del camp es va completar als anys 60, deixant a molts
joves sense feina. També es van generalitzar els adobs químics, que feien
augmentar la productivitat.
- Augment de la població: l’excés demogràfic rural va ser absorbit per la
ciutat.
11. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
• La taxa de mortalitat continuava baixant (es va recuperar
després del parèntesi de la guerra civil) i la taxa de natalitat
es va mantenir força alta. Per tant, la població va créixer
molt, especialment al camp, on la gent tenia més fills.
• Des de 1962 fins el 1973, 4 milions de persones (d’un total
de 30 milions d’espanyols) van emigrar a la ciutat. La
majoria provenien de les regions més rurals: Andalusia,
Extremadura, Galícia i les dues castelles.
• Les regions que van rebre aquests joves van ser Catalunya,
País Basc i València (les zones més industrialitzades) i
Madrid (la capital). Catalunya va passar de 3,9 milions
d’habitants l’any 1960 a 5,7 el 1975.
12. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
• Aquests moviments migratoris interns van provocar
desequilibris:
- El país va quedar dividit entre l’Espanya rica i
industrialitzada (Catalunya, Llevant, Balears, costa
cantàbrica i Madrid) i l’Espanya pobre, rural i amb poca
població (Centre, sud, Canàries i Galícia).
- A les grans ciutats comencen a proliferar barris perifèrics
on vivien aquests immigrants. A Catalunya trobem els
exemples d’alguns barris de Barcelona, Badalona, Santa
Coloma de Gramenet, Rubí, Terrassa, Sabadell, Cornellà,
Salt, Reus, Tarragona, etc. En aquests barris no existien
escoles, no arribava el transport públic, els carrers no
estaven asfaltats, no existia l’enllumenat i, a vegades,
tampoc havia aigua corrent, electricitat o telèfon.
13. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
EVOLUCIÓ DE LES VARIABLES DEMOGRÀFIQUES A ESPANYA
Any Natalitat Mortalitat Creixement natural*
(naixements per (morts per cada mil
cada mil habitants) habitants)
1900 33,8 28,3 5,5
1910 32,6 23 9,6
1920 29,3 23,2 6,1
1930 28,5 17,5 10,7
1940 24,3 16,5 7,8
1950 20 19,8 9,2
1960 21,6 8,6 13
1970 19,7 8,5 11,2
1980 15,2 7,7 7,5
*El creixement natural és la diferència entre la natalitat i la mortalitat. Si és positiu, la població creix.
14. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
Províncies immigrants
Més del 20% de la població
Entre un 10 i un 20%
Menys del 10%
Províncies emigrants
Menys del 10% de la població
Entre el 10 i el 20%
Més del 20%
15. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
El 15 de setembre de 1962, quan els periodistes encara sabien escriure, es va produir la
gran inundació de Terrassa i bona part del Vallès Occidental (Rubí, Sabadell...). Van morir més
de 1.000 persones, la majoria immigrants d’origen andalús o extremeny que vivien als barris
pobres i urbanísticament anàrquics d’aquestes ciutats industrials.
16. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
• No només es van produir moviments migratoris interns, molts
homes joves van emigrar a l’estranger. Aquesta emigració exterior
es va caracteritzar per:
- Els emigrants eren de les mateixes zones rurals que van enviar
emigrants a les ciutats espanyoles
(Galícia, Canàries, Andalusia, Castella o Extremadura).
- El destí van ser les ciutats industrialitzades d’Alemanya, Suïssa i
França.
- Es van signar pactes entre el govern de Franco i aquests estats
europeus que afavorien aquestes migracions. Europa necessitava
mà d’obra barata espanyola i l’economia espanyola s’enriquia amb
l’enviament de divises (moneda estrangera) gràcies a les
transferències que feien aquests immigrants als seus familiars.
- Espanya va perdre, entre 1960 i 1975, 1,3 milions de persones en
aquestes migracions. Molts van tornar anys més tard.
17. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
Cartell de la pel·lícula espanyola ¡Vente a
Alemania, Pepe! (1971). El film animava
als homes espanyols a emigrar a l’estranger,
on serien rebuts per desinhibides dones
germàniques.
18. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
• Amb l’increment de població urbana es produeix l’adveniment de
l’anomenada societat de consum.
• Les famílies tenien més diners per comprar: les feines a la indústria, o a
molts serveis, es pagaven millor que la feina al camp; a més, es va
popularitzar el pagament a termini mitjançant préstecs al consum. El
cinema de Hollywood i la publicitat animaven a seguir aquest model de
vida consumista.
• Tot això va disparar les vendes d’electrodomèstics (nevera, rentadora,
televisor), d’automòbils (especialment del SEAT 600), de roba i sabates, de
perruqueria, d’oci (música, cinema, turisme interior), etc.
• L’arribada de milers de turistes europeus (francesos, suecs, alemanys...) a
les platges espanyoles va comportar l’observació d’un estil de vida menys
moralista i més hedonista que, els espanyols dels 60, van voler imitar. El
turisme va ser un dels principals motors del creixement econòmic
espanyol de la dècada dels 60.
19. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
La televisió es converteix en la gran
El mític 600 distracció de les famílies espanyoles
Un dels espectacles més seguits a la tele dels
60 i els 70 era el “Festival d’Eurovisión” de la
cançó. Molt més important que guanyar un
Mundial de futbol va ser la victòria de Massiel
de l’any 1968.
Famílies més nombroses que aquesta cabien
sense problemes en un 600. Això sí, cada pocs
kilòmetres s’havia de parar perquè el motor, i
els ànims, s’escalfaven.
20. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
Fotograma de la pel·lícula rodada a Marbella
El turismo es un gran Invento (1968) de Pedro
Lazaga, amb José Luis López Vázquez.
Des de llavors, l’objectiu de tot home
espanyol a l’estiu era lligar amb una “sueca”.
Es calcula que unes 900 dones d’aquest país van
quedar embarassades d’homes espanyols.
21. Apartat 3: “La persistència del règim”
• El règim franquista va obrir-se a l’exterior i es va modernitzar, com hem
vist, en molts aspectes, però no es va democratitzar.
• La voluntat de Franco era no canviar res, però els compromisos amb els EUA i
els canvis socials i econòmics provocaren la necessitat de reformar lleis i
institucions.
• A dins el règim van començar les discrepàncies entre els tecnòcrates de l’Opus
Dei i els falangistes, com el Ministre d’Informació i Turisme Manuel Fraga
Iribarne, o José Solís Ruiz, Ministre del “Movimiento”.
• Els falangistes eren “reformistes” o “aperturistes”; volien reforçar el paper de
les institucions del “Movimiento Nacional” per fer augmentar la participació
del poble espanyol en política, mitjançant el concepte de “democràcia
orgànica”. Solís Ruiz va voler potenciar el sindicat vertical permetent que tots
els treballadors poguessin participar en les eleccions sindicals (1966). Altra
mesura va ser la “Llei de Premsa” (1966) de Fraga Iribarne, que acabava amb
la censura prèvia als mitjans de comunicació, cosa que va molestar a l’Església.
• L’any 1967 es va aprovar la “Llei Orgànica”, que volia dotar d’un aire més
democràtic a les institucions del “Movimiento”. També es va decretar aquest
any la llibertat religiosa.
22. Apartat 3: “La persistència del règim”
Manuel Fraga Iribarne (1922-2012) José Solís Ruiz, “el somriure del règim”
Fraga ha sigut el polític espanyol més resistent
del segle XX: ministre franquista, líder de la
dreta durant la Transició i President de la
Comunitat de Galícia a la vellesa. A la foto el veiem
demostrant que la bomba nuclear nord-americana que va caure a la platja de Palomares
(Almeria) en 1966 no suposava cap perill per la població.
23. Apartat 3: “La persistència del règim”
• En front de la postura més “reformista” dels falangistes, es trobaven
els tecnòcrates, la majoria vinculats a l’Opus Dei, considerats
“immobilistes”. Estaven liderats pel Ministre de Presidència Luis
Carrero Blanco i el seu secretari, el català Laureano López Rodó.
Dins d’aquest grup figurava també l’alcalde de Barcelona, Josep
Maria Porcioles.
• Els tecnòcrates volien centrar la política en el creixement econòmic,
per damunt de les reformes polítiques. Eren partidaris del
“desarrollismo”, que apropava al règim al lliure mercat i l’allunyava
de la democràcia.
• Els tecnòcrates van aconseguir el “govern monocolor”, és a dir,
expulsar els falangistes del govern l’any 1969.
• La primera mesura (1969) va ser convèncer a Franco (de 77 anys)
per que designés al príncep Joan Carles de Borbó, net de l’últim rei
Alfons XIII, com a successor del “Caudillo”.
24. Apartat 3: “La persistència del règim”
Laureano López Rodó, Josep Maria Porcioles,
Ministre d’Afers Exteriors. alcalde de Barcelona (1957-1973)
Aquests dos polítics són un bon exemple de que els catalans van tenir un paper destacat al
règim franquista. La dictadura de Franco va impulsar l’economia i la industrialització de
Catalunya. A la segona foto, imatge de la visita de Franco a Barcelona de l’any 1970, on podem
apreciar que no tots els catalans eren antifranquistes, com ara ens volen fer creure els
burgesos nacionalistes que, no fa tants anys, recolzaven la dictadura i parlaven en castellà.
25. Apartat 3: “La persistència del règim”
• A la dècada dels 70, amb els governs dels tecnòcrates, s’imposa
l’immobilisme.
• Es va paralitzar el projecte que pretenia legalitzar les agrupacions polítiques i
la “Llei Sindical” (1971) no va suposar cap millora per a la llibertat dels
treballadors. L’únic avenç va ser la “Llei d’Educació” (1970), que va fer
obligatori l’ensenyament fins els 14 anys.
• Un escàndol de corrupció econòmica que es va fer públic l’any 1969 (el “Cas
Matesa”) va fer créixer el malestar contra la dictadura. Per desviar l’atenció
d’aquest escàndol, i per evitar protestes i peticions de democràcia, el règim va
contestar amb una demostració de força. L’enduriment de la repressió es va
fer palès amb les següents mesures:
- Es va declarar l’estat d’excepció (supressió temporal de qualsevol dret i
llibertat per ordre de l’Exèrcit) en dos moments (1969 i 1970), per esclafar les
protestes als carrers.
- Es va fer un consell de guerra a Burgos (1970) a 16 militants d’ETA que van ser
condemnats a mort. Això sí, Franco va fer marxa enrere per les pressions
internacionals i va exercir el “dret de gràcia”, evitant la mort dels etarres.
26. Apartat 4: “Els opositors del règim”
• L’Església va canviar la seva visió de la dictadura
franquista durant el Concili Vaticà II (1959). El
nou Papa, Joan XXIII, era més progressista que el
seu predecessor Pius XII; l’Església ara es
preocupava per la justícia social.
• L’abat Escarré va liderar l’oposició catalana a
Franco d’una part de l’Església.
• El fet més significatiu va ser la protesta de
capellans de Barcelona en contra de les tortures
policials (1966).
27. Apartat 4: “Els opositors del règim”
El Papa Pius XII (1939-1958) El Papa Joan XXIII (1958-1963)
Pius XII es va caracteritzar pel seu
rebuig al comunisme en mig de la
“Guerra Freda”, per tant va trobar en
la figura de Franco un aliat. Junts, van
signar el Concordat del 1953.
Per contra, Joan XXIII va impulsar el
“Concili Vaticà II” (1962) on pregonava
que l’Església havia de preocupar-se per
la justícia social i es va desmarcar de la
Dictadura franquista.
28. Apartat 4: “Els opositors del règim”
• A la dècada dels 60 apareix un moviment cívic catalanista que
va reivindicar i potenciar l’ús de la llengua catalana.
- Editorials de llibres en català, com Edicions 62.
- Revistes en català, amb el consentiment del règim, com Serra
d’Or.
- Entitats culturals catalanistes, com Òmnium cultural, o el
projecte d’Enciclopèdia Catalana.
- Moviment de l’anomenada “Nova Cançó” (Maria del Mar Bonet,
Raimon, Lluís Llach, Serrat...).
- Foment de l’excursionisme, molt vinculat al catalanisme polític.
- Entitats de renovació pedagògica, com Rosa Sensat.
- Associacions de castellers o d’aficionats a la sardana.
- Vinculació política del F.C.Barcelona, “més que un club”.
29. Apartat 4: “Els opositors del règim”
El còmic infantil en català El valencià Raimon cantant “Al vent”
Cavall Fort (1961) davant d’un públic estudiantil
30. Apartat 4: “Els opositors del règim”
• A part d’aquests moviments religiosos i culturals, cal afegir
que a la dècada dels 60 torna aparèixer una oposició
política a la dictadura.
• El principal focus va ser la conflictivitat obrera:
- Marcelino Camacho va crear en 1964 el sindicat comunista
Comissions Obreres (CC.OO.), adaptat perfectament a
l’estructura del règim (els treballadors s’afiliaven en secret
però participaven al sindicat vertical).
- Els treballadors van fer vagues laborals (reivindicant
millores salarials i de condicions de treball) i polítiques
(llibertat sindical, democràcia) arreu d’Espanya.
- El règim va contestar amb la violència policial dels
“grisos”, detencions, tortures i acomiadaments.
31. Apartat 4: “Els opositors del règim”
Francisco Téllez, obrer de Santa Coloma de
Gramenet, va ser torturat per la policia del règim
Marcelino Camacho, fundador
l’any 1976 de CC.OO. i diputat pel PCE
32. Apartat 4: “Els opositors del règim”
• Un altre focus de lluita política van ser les revoltes
estudiantils dels joves universitaris, la majoria de
classe alta, demanant llibertats polítiques. Els
estudiants van crear el Sindicat Democràtic
d’Estudiants (1966).
• Cal destacar també el creixement d’un fort moviment
veïnal als barris de la perifèria de Barcelona on
s’havien instal·lat els immigrants. Aquests barris
estaven mancats de serveis bàsics i, a partir dels anys
70, es van crear associacions de veïns que van reclamar
una major inversió pública:
escoles, ambulatoris, fanals, autobusos, carrers
asfaltats, etc.
34. Apartat 4: “Els opositors del règim”
• L’oposició política més important va arribar des del País Basc
amb l’aparició d’ETA en 1959. Altres exemples són:
- El comunisme va rebrotar al voltant del PCE (Partit Comunista
d’Espanya) i del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya).
- El PSOE va quedar dividit entre el sector d’exiliats, més
moderats, i el dels militants de l’interior, més radicals i propers al
marxisme.
- Tots aquests grups eren il·legals però tenien un ampli suport i
actuaven des de la clandestinitat.
• Alguns sectors moderats, o fins i tot vinculats al franquisme, van
reclamar obertament la necessitat de democratitzar el país.
Alguns d’ells es van reunir a Munic (1962) per demanar
democràcia i l’adhesió d’Espanya a la CEE (Comunitat Econòmica
Europea). Franco va dir que aquesta reunió era un
“contubernio”.
35. Apartat 4: “Els opositors del règim”
ETA (Euskadi ta Askatasuna), -País Basc i Llibertat-, va ser
creada en 1959 per un grup de dissidents del PNB (Partit
Nacionalista Basc). És un grup armat, independentista i
marxista-leninista. Degut a la seva lluita contra el règim
de Franco, ETA va rebre el suport d’una bona part de la població
basca. Amb la fi de la dictadura, i amb l’onada d’atemptats amb
bombes dels anys 80, ETA va anar perdent suport popular,
quedant reduïda a “banda terrorista” als mitjans de comunicació
internacionals.
El logo d’ETA està format per una destral (“la força”) i una serp
(“el sigil”). El lema “bietan jarrai” és difícil d’interpretar (“endavant
amb els dos”).
36. Apartat 5: “La crisi de la dictadura”
• Els anys 70, el règim franquista va patir una crisi degut a
una sèrie de circumstàncies:
- L’avançada edat del dictador (nascut en 1892)
- La crisi econòmica del petroli
- El règim no va gosar fer reformes democràtiques
- El conflicte del Sàhara
- L’enfortiment dels grups polítics antifranquistes
• El primer cop va ser l’assassinat per part d’ETA de l’almirall
Luis Carrero Blanco en desembre de 1973. Carrero Blanco
era el cap de govern des del mes de juny, i era l’encarregat
de garantir la continuïtat del règim.
37. Apartat 5: “La crisi de la dictadura”
L’atemptat que va matar a Carrero Blanco
va ser tan decisiu de cara a la fi de la
Dictadura, i tan espectacular, que molts
volen veure a la CIA com a responsable
de l’anomenada “Operación Ogro”.
38. Apartat 5: “La crisi de la dictadura”
• Franco va decidir que fos Carlos Arias Navarro el nou cap de
govern.
• Aquest va prometre una reforma del règim, però va ser molt
tímida.
• Cada cop que es feia una llei oberturista, el sector del franquisme
més dretà (conegut com el “búnquer”) reaccionava amb amenaces
de comandaments militars o amb episodis de violència feixista pel
carrer.
• La por a perdre el control del país va fer que s’incrementés la
violència policial, i la repressió en general. Alguns exemples són:
- Llei antiterrorista molt dura (1975), pensada per lluitar contra
ETA, el GRAPO i el FRAP.
- Retorn de la pena de mort amb l’execució de l’anarquista català
Salvador Puig Antich (1974) o l’afusellament de cinc antifranquistes
(dos etarres i tres del FRAP) en 1975.
39. Apartat 5: “La crisi de la dictadura”
• GRAPO (“Grups de Resistència Antifeixista
Primer d’Octubre”): grup armat marxista-
maoista nascut el 1975 i format per dissidents
del PCE reunits al voltant del “Partido
Comunista de España Reconstituido”.
• FRAP (“Front Revolucionari Antifeixista
i Patriota”): grup armat marxista-leninista
creat en 1973 per un grup de dissidents del
PCE vinculats al PCE m-l.
40. Apartat 5: “La crisi de la dictadura”
Salvador Puig Antic va ser condemnat a mort per
l’assassinat del sotsinspector Francisco Anguas Barragán
quan fugia de la policia.
Anarquista del MIL (“Movimiento Ibérico de Liberación”)
va ser l’última persona sentenciada a mort durant el
franquisme, juntament a l’alemany Georg Michael Welzel,
conegut com a “Heinz Ches”. Tots dos van morir el
mateix dia mitjançant el “garrote vil”.
41. Apartat 5: “La crisi de la dictadura”
• A més dels problemes interns, es va afegir el conflicte del
Sàhara. Franco va decidir concedir un referèndum
d’autodeterminació al Sàhara pactat amb el Front Polisario.
• Abans que es celebrés la votació, el rei Hassan II de Marroc va
ordenar la “Marxa Verda”, l’octubre de 1975. Marroc va
envair el Sàhara.
• Espanya va signar uns sorprenents “Acords de Madrid”
(novembre de 1975) on cedia el territori a Marroc i
Mauritània. Mauritània es retiraria i el Front Polisario es
quedaria sol en la lluita per la independència contra Marroc.
• Franco va morir a l’edat de 83 anys el 20 de novembre de
1975, després d’una llarga malaltia. El règim assegurava que
tot estava “atado y bien atado”.
42. Apartat 5: “La crisi de la dictadura”
• El “Frente Polisario” és un moviment esquerrà
i laic d’alliberament nacional, que vol
aconseguir la independència del Sàhara
occidental. Va ser creat en 1973.
43. Apartat 5: “La crisi de la dictadura”
El President del govern Carlos Arias Franco va morir el 20 de novembre
Navarro anunciant la mort de Franco de 1975 “en su lecho de muerte”
