2. Els primers filòsofs (s.VI-V)
“els primers que van filosofar Aristòtil (Met. I 983b 6)
els filosofar” (Met I,
2
3. Els primers filòsofs: cronograma
“els primers que van filosofar” Aristòtil (Met. I, 983b 6)
Tales (c 575)
“Físics”
c 575 Anaxímenes (c550)
Jonis
Anaximandre (c550)
c 530 Pitàgores i Pitagorisme primitiu
Parmènides (El Principi del Ser)
c 490
Heràclit (El principi de l’esdevenir)
c 450 Ecleticisme i pluralisme
p
(Empèdocles, Anaxàgores, atomisme )
4. Doxografia p
g presocràtica
4
Plató s IV ac., si bé no té una gran fidelitat als autors
s. ac autors.
Aristòtil s. IV ac., qui fou el primer historiador de la filosofia
Teofrast s. IV ac., deixeble d’Aristòtil, que va escriure una obra
, ,q
fonamental Fysikon doxon, que conservem parcialment gràcies a
Simplici s. VI dc., qui també resumeix una obra d’Aeci (s. I
aC), no conservada, anomenada per H. Diels Vetusta placita.
Altres fonts doxogràfiques importants:
Ciceró s. I aC
Plutarc s. II d
Pl dc.
Sext Empíric s. II dc.
Diògenes Laerci s III dc
s. dc.
Procle s. V dC
Simplici s. VI dC
5. Doxografia p
g presocràtica
5
A partir d’aquestes opinions al segle XIX H Diels va compilar tota la
d aquestes H.
bibliografia doxogràfica juntament amb els texts que poden considerar-
se com a originals Doxographi Graeci, 1879
Posteriorment van ser reelaborats pel filòleg W. Kranz, en l’obra Die
Fragmente der Vorsokratiker, 1903-1952, Berlín, Weidmann,
Sobre aquesta obra fonamental es basa l’edició crítica amb selecció de
texts The Presocratic Philosophers: A Critical History with a Selection
p y
of Texts de Kirk, G.S. i Raven, J.E. (1a. 1957) M. Schofield (2a.
1983), ed. Cambridge UP
En castellà, primera traducció directa de textos: Eggers Lan,
Conrado; Juliá, Victoria E. (1978). Los filósofos presocráticos
Madrid, Ed. Gredos.
Madrid Ed Gredos
6. DK numbers: Notació dels textos presocràtics
En la selecció dels textos presocràtics se segueix la notació de Diels-Kranz (Die Fragmente der Vorsokratiker, Berlin
1903, reelaborada posteriorment per W. Kranz, Berlin, diverses edicions de 1934 a 1954; Dublin-Zurich, 1972).
La notació de Diels-Kranz (D-K), en les seves versions finals consta d'un nombre identificatiu de l'autor, seguit d'una
lletra:
A.
A Testimonia: referències antigues d la vida i obra d l’
i i f è i i de l id b de l’autor.
B Ipsissima Verba: suposadament fragments amb les paraules exactes de l’autor.
C. Imitacions: obres que van prendre l’autor com a model
11 — T l
Tales
12 — Anaximandre
13 — Anaxímenes
14 — Pitàgores
21 — Xenófanes de Colofó
22 — Heràclit d’Efés
28 — Parmènides d’Elea
29 — Zenó d’Elea
31 — Empèdocles de Acragas
59 — Anaxàgores de Clazomene
67 — Leucip
68 — Demòcrit
EXEMPLES D-K 11 B 1 IDENTIFICA A: TALES DE MILET (11) , FRAGMENT 1;
D-K 22 A 1 IDENTIFICA A: HERÀCLIT(22), TESTIMONI 1.
12. Θαλῆς Tales de Milet (fl. 585 aC)
Matemàtic
Observador (theorós) de la natura
Predicció eclipsi solar el 585
Teòric polític
“Tales afirmava que l’aigua és l’origen de totes les coses –per això va dir que la Terra surava
Tales l aigua l origen això,
sobre l’aigua- i sens dubte ho deia així en veure que l’aliment de les coses és humit i que
l’escalfor neix de la humitat i d’ella viu, i que d’allò on neixen les coses és el seu principi (ἀρχή).
Per això va opinar així i perquè les llavors tenen sempre una naturalesa humida i perquè l’aigua
és el principi de les coses humides (Arist. Met. 983b i ss )
humides” (Arist Met ss.)
“pánta plére theon” Aristòtil i D. Laerci (hilozoisme)
“kálliston kosmos poíema gar theou”
kálliston theou “Déu és el més
Déu
antic atès que no ha estat engendrat”
13. Αναξίμανδρος Anaximandre de Milet (fl. 560)
Introducció del gnòmon a Grècia
Predicció d un terratrèmol a Esparta
d’un
Iniciador de la cartografia i de la cosmografia
Admetre la pluralitat de mons i el moviment de la terra sobre el seu eix
Física:
“àpeiron” il·limitat, indefinit, indeterminat en moviment etern
Injustícia:
j
Individuació
Diferenciació de contraris (ekkrisis, apókrisi)
generació de mons limitats (kósmos ouranós)
(kósmos,
diversificació dels elements calent (foc), fred (terra), humit (aigua), sec
(terra)
Pneuma còsmic
Llei còsmica de lluita (agon) de contraris justícia còsmica de retorn a
l’inici, a l’àpeiron
Biologia
i l i
Fang primitiu éssers vivents marins terrestres (homes)
14. (D-K 12 A 9) Simplicio Fís 24 13-25:
Simplicio, Fís. 24,
“Entre los que dicen que es uno, en movimiento e infinito,
Anaximandro de Mileto, hijo de Praxíades, que fue sucesor y
discípulo de Tales dijo que el principio y elemento de todas
Tales,
las cosas existentes era lo ápeiron [indefinido o infinito], y fue
el primero que introdujo este nombre de «principio». Afirma
que éste no es agua ni ningún otro de los denominados
elementos, sino alguna otra naturaleza ápeiron, a partir de la
cual se generan todos los cielos y los mundos que hay en ellos.
Ahora bien a partir de donde hay generación para las cosas
bien, cosas,
hacia allí también se produce la destrucción, «según la
necesidad; en efecto, se pagan mutuamente culpa y
retribución por su injusticia de acuerdo con la disposición del
injusticia,
tiempo», hablando así de estas cosas en términos más bien
poéticos.
15. Aναξιμένης Anaxímenes de Milet ( fl. 546)
Astrònom
“Diu que l’aire es transforma en una cosa o altra per rarefacció i condensació... Diu
també que és etern el moviment que origina tots els canvis” Teofrast, DK 13 A 5
“Aér”, “pneuma” alè, vapor o boira; no es tracta del aire atmosfèric
sinó d’un principi del moviment i de la vida (respiració) de totes les
coses.
coses
Introducció del dualisme de forces còsmiques: condensació (fred) i
dilatació (calor).
Introducció de la noció d’ “aitía” com a causa, desplaçant-la del seu
significat moral de culpa.
16. Aναξιμένης
ναξιμένης Anaxímenes de Milet ( fl. 546)
a e es et .
La terra és plana i
cavalca sobre l’aire L’arkhé és
l’aire
Els cossos
celestes giren al
seu voltant
RAREFACCIÓ CONDENSACIÓ
VENT
FOC
NÚVOL
AIGUA
TERRA
17. Texts milesis
“Anaximandre de Milet, fill de Praxíades, diu que el primer principi
de les coses que existeixen és allò il·limitat, perquè totes les coses
s originen d ell,
s'originen d'ell i en ell pereixen. Per això innumerables mons
pereixen
neixen i novament es dissolen en allò del que van sorgir.” (Aeci (A
14)
«Anaxímenes de Milet, fill d’Eurístrat, va declarar que l’origen de
les coses existents era l’aire perquè d’ell procedeixen totes les coses
l aire, d ell
i en ell es dilueixen novament. Exactament igual que la nostra
ànima, que és aire, diu, ens manté units, així també l’alè [o buf] i
l aire
l’aire envolten tot el cosmos». Aire i alè s usen com a sinònims
cosmos . s’usen sinònims»
(Aeci, I,3,4) (Guthrie, W.K.C, Historia de la filosofía griega,
Gredos, Madrid 1984, Vol. I, p.133.)
18. PitàΠυθαγόρας Pitagorisme primitiu (s. VI-V)
VI V)
ELS DEU CONTRARIS Va f d una secta fil òfi
fundar filosòfico-religiosa
li i
(arkhaí)
en Crotona. Admetia dones i nens.
Límit – Ilimitat Dificultats de discernir entre les
Senar – Parell doctrines pitagòriques abans de Plató.
U – Múltiple Doctrina de l’ànima: “soma estí sema”
Dreta- Esquerra Doctrina del nombre: Els arkhaí són els
Masculí – Femení NOMBRES, en concret, els quatre
números 1+2+3+4 que sumen 10: la
Estàtic – En moviment
tetractys. Tots els nombres neixen de l’U
Recte – Corb i tots els cossos del punt.
p
Llum – Foscor El seu deixeble Filolau va dir que els
Bo – Dolent planetes i la terra giren al voltant d’un
Quadrat - Oblong foc i i
f originari produint música.
i d i t ú i
19. Πυθαγόρας Pitagorisme primitiu
els intervals de l'escala musical podien
l escala
expressar-se per relacions numèriques.
Aquest és un cas de la harmonia
matemàtica i geomètrica q domina el
g que
cosmos.
1:punt (stígmé), 2:línia (grammé), 3:pla
(epípedon) i 4:sòlids (stereón). Relació amb
la
l matèria. El nombres no són només
tè i Els b ó é
abstraccions.
les unitats-punt tenen extensió i
funcionaven com a base de la matèria física
(serà contra aquesta idea que Zenó d’Elea
construirà les seves apories)
distincions qualitatives. No hi ha una idea
qualitatives
merament quantitativa de les relacions
numèriques. Tetractys (10)
en la cosmologia accepten l existència del
l'existència
buit (el no-res)
19
20. Πυθαγόρας
γ ρ ς Pitagorisme p
g primitiu ( VI-V)
(s. )
Dualitats:
límit i il·limitat
Imparell-parell
U i múltiple
Dreta i esquerre
Masculí i femení
Estàtic i en moviment
Recte i corb
Llum i foscor
Bo i dolent
Quadrat i oblong
Aristòtil, Met. A5, 985 b 23
1. Ofereix dues notes originals:
a). Utilització del concepte de respiració còsmica a fi d'explicar la pluralitat
real de les coses que s originen per la disgregació de la unitat compacta del
s'originen
cosmos esfèric mitjançant la penetració del buit o del no ser.
B). La derivació cap a una concepció arithmós – geomètrica de la realitat,
considerant els nombres (entitats qualitatives) com l essència de les coses.
l'essència coses
2. Oposició entre el limitat i il·limitat, el ple i el buit, l'ésser i el no ser.
3. Concepte de nombres com essència de les coses. tetractys
4. Plantejament del problema de la conciliació entre unitat i pluralitat de les
coses
5. Concepte de respiració còsmica (Anaxímenes).
p p
6. Creença comuna amb òrfics en la preexistència i transmigració de les ànimes
7. Purificació assolida per mitjans de pràctiques ascètiques i per la ciència i la
música.
21. Παρμενίδης ὁ Ἐλεάτης Parmènides (fl. 475)
Poema: Perí phýseos. Es conserven 19 fragments en hexàmetres. Estructura:
p ý 9 g
Proemi (reminiscències homèriques i òrfiques)
Via de la veritat
Via de les opinions
Cornford: pròpiament s assenyalen 2 camins (ὁδός hodós) però el del "no ser és" és
s’assenyalen (ὁδός, no-ser és
impracticable. Jaeger :interpreta l’al·lusió al camí soteriològic i al de l’error moral. Reale:
distingeix en les paraules de la deesa 3 camins d'aprenentatge:
1) el sòlid cor de la Veritat ben rodona
2) les opinions dels mortals, on no hi ha veritable certesa
3) aprendre com l'aparença (ta dokounta) havia de ser digna de crèdit (doxa, camí d'opinions versemblants). Parmènides assenyala així la
continuïtat de presència-alétheia (ésser) i aparença-doxa (ens) –(també a Marzoa)
Via de la veritat: ἔστιν ἢ οὐκ ἔστιν - τὸ γὰρ αὐτὸ νοεῖν ἐστίν τε καὶ εἴναι. El νοεῖν no és
νοεῖν si no adverteix la presència del que hi ha: l'ésser, el real. (Szabó, veu el més antic
testimoni d’una demostració indirecta, per reducció al absurd.) Via apofàtica (de negació).
p p g
El que és ingènit, etern i imperible (v. 5-21)
El que és u, continu i homogeni (v. 22-25
El que és inmòbil, finit (v. 26-33; 37-38; 42-49)
Via de les opinions: obre pas a la Cosmologia. La matèria es compon de dos principis: foc –
llum- i terra –foscor-. On, en part, reprodueix la tradició jònica, si bé (Gadamer) supera la
irresolució de la lluita de contraris en la preferència de la llum sobre les tenebres i la foscor.
Interpretació platònica i metafísica: Realisme i idealisme. Oposició entre raó i sentits,
Monisme i pluralisme.
p
22. Poema “Perí physeos”
p y
Es preciso que te aprendas todo, tanto
• el imperturbable corazón de la Verdad bien redonda (Aletheíes eukukléos),
como
• las opiniones de los mortales (broton doxas), en las que no hay verdadera
creencia (pistis alethés). Sin embargo aprenderás también cómo
• lo que se cree debería ser aceptable, p q p
q p , porque penetra totalmente todas las
cosas". ( Cfr. KRS) (Marzoa: “que lo aparente tenia que ser de modo digno de
crédito, atravesando todo de un lado a otro”)
23. Ἡράκλειτος ὁ Ἐφέσιος Heràclit (fl. 500/450)
Ποταμοῖς τοῖς αὐτοῖς ἐμβαίνομέν τε καὶ οὐκ ἐμβαίνομεν, εἶμέν τε καὶ οὐκ εἶμεν
μ ς ς ς μβ μ μβ μ , μ μ
Creuem i no creuem els mateixos rius, som i no som.
Epistemologia
Coneixement sensitiu doxa i cal que sigui corregit per la raó (lógos)
Coneixement racional veritat (ἀλήθεια)
Ontologia
Manté el principi d’unitat en la naturalesa (totes les coses són una) però introdueix aspectes dinàmics
( es s)
(milesis) “πάντα ρει” (a Plató, p obab e e t no literal d’Heràclit)
ά α ρε ató, probablement o te a d e àc t)
Física
Acceptació d’una llei còsmica necessària (Lógos) de canvi perpetu (foc -pyros, com a creador de
vida, llum i destrucció) que descriu dues vies: descendent Foc-Aire-Aigua-Terra i ascendent: Terra-
Aigua-Aire-Foc. Necessitat (ananké) i Lógos són el mateix. Etern retorn. Cicle de mons de duració
g ( ) g
del Gran Any (10.800 anys).
Existeixen dues forces còsmiques antagòniques, que resolen la unitat (raó) i el moviment (sentits):
Guerra i Discòrdia (“polemon kaí erin”, causa i origen de la pluralitat.
Concòrdia o la Pau (homologían haí eirénen), que redueix tot a la unitat
( g ), q
El Lógos que regeix les transformacions del foc és la causa oculta de la harmonia de l’univers
Antropologia
L’ànima és de naturalesa aèria i es purifica en el camí d’ascens (foc).
Possible influència de l’orfisme (immortalitat)
( )
Ètica
Relativisme del bé i del mal
24. Ἡράκλειτος ὁ Ἐφέσιος Heràclit (fl. 500/450)
DK 22 B1 "Sempre resten els homes sense comprendre que el logos és així com jo el
Sempre
descric, igual abans de escoltar-ho, que un després que ho han escoltat; perquè, tot i que
les coses esdevenen segons aquest logos, s'assemblen els homes a gent sense experiència,
fins i tot quan experimenten paraules i accions tal i com són les que explico, quan
distingeixo cada cosa segons la seva constitució i dic com és; a la resta dels homes els hi
passen ddesapercebudes quantes coses f d
b d t fan desperts, d l mateixa manera que s'obliden
t de la t i ' blid
de les que fan quan dormen"
DK 22 B2 "Per tant, cal seguir el que és comú; però, tot i que el logos és comú, la majoria
viu com si tingués una intel·ligència particular"
DK 22 B "D
B50 "Després d'h
é d'haver escoltat al l
lt t l logos i no pas a mi, é savi admetre que t t l
i és i d t totes les
coses són una“
DK 22 B113. El pensament és comú a tots.
DK 22 B114 El que volen parlar amb intel·ligència h d b
B114. Els q l l b i t l li è i han de basar-se en el q é comú,
l que és ú
com una ciutat en la llei, i encara amb major fermesa. Ja que totes les lleis humanes
s’alimenten d’una sola llei, la divina que ho domina tot segons li plau, i ho regeix tot i a
tot excedeix.
25. Ξενοφάνης Xenòfanes de Colofó (fl. 530)
Tot i els vincles que Plató i Aristòtil van assenyalar amb l’escola d’Elea no
l escola d Elea,
està demostrada la seva continuïtat i, menys, que Parmènides fos els seu
deixeble. Influències de la filosofia milèsia.
“No orientó su interés fundamental hacia una explicación comprehensiva del mundo natural, como hicieron Anaxímenes o Heráclito, sino que
se interesó, de un modo especial, por la teología, y muchas de sus observaciones sobre cuestiones físicas están en conexión con ella; es posible
que algunas fueran repulsas irónicas de teorías previas.” Kirk, Raven y Schofield, p. 245.
Teologia crítica i constructiva
“Silloi” poemes breus de caràcter irònic contra els costums dels grecs contra el dogmatisme i
Silloi grecs,
contra Homer i Hesíode: “Negros y chatos, así imagina el etíope los dioses, pero de ojos
azules y rubios se imagina el tracio los suyos” (fr. 16)
l’eternitat (no ha nascut, a diferència dels déus homèrics), la immobilitat i la intel·ligència
(“tot h
(“t t ho veu, t t h sent i t t ell pensa”)
tot ho t tot ll ”)
Es discuteix la seva unicitat i corporeïtat. Aristòtil afirma que Xenòfanes no va definir aquest
aspecte. Tanmateix, molts comentaristes han acceptat el monoteisme de l’autor.
Gnoseologia g
“No hay ni habrá un hombre que haya conocido lo claro (το σαφες, to saphes) o haya visto
cuantas cosas digo acerca de dioses y de todo. Pues aunque llegara a expresar lo mejor
posible algo acabadamente, él mismo no lo sabría, lo conjetural (δοκος, dokos), en cambio,
se extiende sobre todo.”
DK 21 B 34 (Sexto Empírico, adv. math. VII, 49, 110 y Plutarco, aud. poet. 2, 17e.
26. Zenó d’Elea (fl. 4 4) i Melissos de Samos fl. 444)
( 464)
Zenó d Elea és conegut per la defensa de les doctrines de Parmènides en
d’Elea
contra del moviment i la pluralitat, desplegant un “oceà d’arguments” (Plató):
Epiqueremes contra la pluralitat i la discontinuïtat
Exemple: Si hi h molts é
E l ha l éssers serien i
i iguals i d i
l desiguals. I
l Iguals perquè
l è
serien divisibles en parts fins a l’infinit; desiguals perquè cada un es
divideix de forma diferent respecte de l’altre, atès que són diferents.
Paradoxes contra l realitat d l’
d la li de l’espai d l moviment
i del i
Aquil.les i la tortuga
Fletxa
Melissos de Samos va defensar una cosmologia, mescla de tesis milèsies i
eleàtiques però fou conegut per la defensa de la infinitud del Ser, enfront
( g
(segons algunes interpretacions)de l’opinió de Parmènides.
g p ) p
28. Εμπεδοκλής Empèdocles d’Acragàs (fl. 450)
d Acragàs
Cornford (1980) mostra el seguiment de les dues tendències prèvies: Anaxàgores, considera Cornford, és el principal seguidor de la
g p g p p g
tradició jònia ("Home de ciència que per la seva importància només podem comparar amb Anaximandre"; l'atomisme serà una
modificació de les doctrines pitagòriques i de Parmènides, per tant, desenvoluparà la tradició itàlica; Empèdocles va intentar fer una
síntesi de les dues tendències (itàlica i jònia) lligant Anaximandre i Parmènides, configurant un esquema que donés cabuda al
moviment i que estigués conforme amb la transmigració de les ànimes (orfisme).
Obres: Sobre la naturalesa i Purificacions
La realitat està sotmesa a un cicle evolutiu interminable.
En el decurs d'aquest cicle es passa de l'U (tots els ens estan unificats en un ser, perfecte com una esfera) a la Multiplicitat
(estadi en què els ens estan dispersos) i en què es produeix la disrupció de l'esfera.
Els ens són, per tant, compostos, migma (mescles) de quatre elements bàsics (o arrels –rizómata- de les coses): Foc, aire terra i
són tant compostos Foc aire,
aigua, que identifica míticament amb: Zeus, Hera, Edoneu i Nestis. Són els arkhaí d'Empèdocles.
Hi ha dues forces antagòniques que mouen aquest cicle còsmic: Amor (Eros -tendència a la unitat i a la homogeneïtzació, sota la
llei de l'U) i la Discòrdia (Neikos -tendència a la separació en una multiplicitat ens particulars). Aquestes forces no són, per tant,
mecàniques sinó divines i vitals.
El d i i d l'A
domini de l'Amor i l Di ò di é alternatiu en el cicle còsmic: podent-se establir que d l quatre estadis 2 són d predomini
la Discòrdia és l i l i l ò i d bli dels di ó de d i i
únic d'Amor o de Discòrdia i els altres dos són de transició d'Amor cap a Discòrdia i de Discòrdia cap a Amor. Reminiscències del
mite de les edats d'Hesíode.
La vida neix en els estadis de transició i l'home apareix en el procés de trànsit de la discòrdia cap a l'amor. Entenia, doncs, la
cosmogonia (els estadis) com una separació, un pas de l'amor a la discòrdia.
Segons el testimoni d'Aeci, l'evolució es va produir en quatre estadis (K-R, p. 470 i ss.).
Estadi 1: "els membres solitaris anaven errants en busca de la unió" (frg. 58).
Estadi 2: monstres i deformacions, on mostra que la unió buscada es va realitzar a l'atzar: "aparegueren sobre la terra nombrosos caps sense colls, erraven braços solts sense
espatlles i vagaven ulls sols desprovistos de fronts"
Frg. 59. "Naixien nombrosos éssers amb dos caps i dos pits, éssers bovins amb rostres humans i viceversa, criatures, mescla d'elements masculins i femenins i dotats de parts
estèrils. De manera que els éssers que en la seva gènesi l a seva organització tendia a un fi determinat, aquests van sobreviure, la resta van desaparèixer.
Estadi 3: formes completament naturals sense distinció de sexe (K-R p. 472: "és possible que la teoria que Plató posa en boca d'Aristòfanes en el Convit estigués influïda per
aquests passatges d'Empèdocles)
Estadi 4: món actual, on Empèdocles tracta qüestions d'embriologia, botànica, fisiologia.
A les Purificacions (visió òrfica) admet la preexistència de l'ànima, la transmigració i el camí de la seva salvació per la purificació.
30. Αναξαγόρας Anaxàgores de C a o e e ( . 460)
ναξαγόρας a àgo es Clazomene (fl.
(fragmento 12) "... y él [Noûs] controló la rotación universal e hizo que todo girara en el
(f t 12) " él [N û ] t ló l t ió i l hi t d i l
principio".
En l origen de tot es troba el Caos que és barreja de totes les coses infinites en número i
l'origen Caos,
en petitesa.
El Caos entra en moviment per l'acció d'un principi exterior a ell Nous, la intel·ligència,
que l'imposa un moviment circular, en el curs del qual aquesta massa homogènia es
disgrega en una successió d'ens particulars. El Nous és una intel·ligència universal,
causa del moviment i de les coses i alhora, ordenadora del cosmos. Aquest concepte
sembla derivar-se de l’aér d’Anaxímenes..
Les coses no neixen ni moren sinó que es componen i dissolen a partir de l'existent
l'existent.
Els éssers es componen d'una multitud de parts que contenen en si mateixes les "llavors"
de totes les coses. Segons la qualitat que domina, les coses se'ns apareixen sota una
aparença determinada, però aquestes llavors (spermata) contenen, en germen, una
infinitat d'altres qualitats no aparents Això explica, per exemple, com l'aliment que
ingerim es pot transformar en carn, ossos o cabell, etc. (la interpretació [errònia?] d'Arist.
Homeomeries o parts homogènies i, per tant, distintes en cada ésser). Les llavors
d'Anaxàgores, contra Aristòtil, són hòli
d'A à t A i tòtil ó hòliques, tot està en t t
t t tà tot.
31. Anaxàgores
g
"Totes les coses tenen una porció de tot però el Nous és infinit
Totes tot, infinit,
autònom i no té mescla de res, sinó que és només per si mateix. Si no
fos per si mateix, participaria de totes les coses i es trobaria barrejat
amb altres coses, perquè, en cada cosa hi ha una porció de tot: les coses
mesclades amb ell l'i
l d b ll l'impedirien d governar cap cosa d l manera que
di i de de la
ho fa, essent ell tot sol per si mateix.. El Nous va governar la primera
rotació… Coneix totes les coses separades, mesclades i dividides. El
Nous va ordenar totes les coses que havien de ser i totes les que foren i
ara no són, totes les que són i totes les que seran. … Hi ha moltes coses
però cap es troba separada i dividida de l'altra completament excepte el
Nous. El Nous és tot semblant, tant en les seves parts més grans com en
les é
l més petites, mentre que cap altra cosa é semblant a cap altra, sinó
tit t lt és bl t lt i ó
que cada cos singular és i fou manifestament allò de què conté més
quantitat." (frg. 12)
33. Atomisme
Tot el que existeix està constituït per dos elements: el ple (ésser) i el buit (no
ser)
El no ser existeix i el que permet el moviment.
L'ésser està constituït per cossos i di i ibl
L'é tà tit ït indivisibles, i fi it i i
infinits impassibles, i i ibl i
ibl invisibles
imperibles anomenats àtoms
Els àtoms es distingeixen per les seves determinacions espacials: forma
(skemata), ordre (t
( k t ) d (taxei) i posició (th i) A i t explica per analogia que els
i) i ió (thesei). Arist. li l i l
àtoms es diferencien per la forma com la A difereix de la N; per l'ordre com la
AN difereix de la NA i per la posició com la N difereix de la Z. Tots tenen la
mateixa densitat però poden tenir diferents mides i volums Els àtoms per
volums.
agregació componen els diferents cossos perceptibles, que són figures (ideai)
Els àtoms es mouen en el buit per automoviment ("automaton" que no té
causa (Ciceró: "cal fer notar que l'automoviment dels àtoms no prové de cap
cal l automoviment
principi sinó de l'eternitat) i és a partir d'aquest que es produeix el vòrtex
("díne"). El xoc d'àtoms fa que aquests prenguin diferents direccions i acaben
generant els cossos qualitativament perceptibles Aristòtil va identificar
perceptibles.
l'automoviment amb l'atzar, (per a alguns erròniament (Zeller) i va transmetre
aquest error a la filosofia posterior.
34. Atomisme
Atzar (automoviment) i necessitat produeixen i fonamenten
l'existència de l'ordre còsmic. Es considera que l'atomisme és una teoria
mecanicista i determinista, posició que serà parcialment criticada a
l'hel·lenisme pel h
l'h l l i l hereus d l tradició atomista, l' i
de la di ió i l'epicureisme d' i
i d'Epicur i
Lucreci, que introduiran la noció de clinamen o parénclisi) sense la
qual mai s'hauria pogut produir el cosmos.
Déus i móns són el resultat de l'acció dels àtoms i el buit La naturalesa
l acció buit.
dels déus és brillant i ígnea (Heràclit). Els déus són aliens als
problemes humans. Són només arquetips de la conducta racional i feliç.
L ànima
L'ànima prové dels àtoms i és també mortal i la seva naturalesa és la
del foc: lleugera, calenta, esfèrica i mòbil. S'exclou la immortalitat i la
reencarnació. El fi de la vida humana és la felicitat que requereix
l’euthimía i la recerca del bé i la justícia (Demòcrit).
Hi h en D ò it una di ti ió entre percepció i veritat (
ha Demòcrit distinció t ió it t (anunci per
i
alguns de la distinció entre qualitats primàries i secundàries.) El que
captem (sensació) no és la veritat, però hi ha veritat oculta.
35. «D altra
«D'altra banda, Leucip i el seu company Demòcrit diuen que són elements el ple i el
buit, denominant a l'un "el que és" i a l'altre, "el que no és": al ple i sòlid, "el que és" i
al buit, "el que no és" (d'aquí també que diguin que no hi ha més "el que és" que "el
que no és", ja que tampoc hi ha més buit que cos), i que aquests són les causes de les
coses que són (entenent "causa") com a matèria.
q ( )
I així com els qui afirmen que és una l'entitat en tant que subjecte, expliquen la
generació del altres per mitjà de les afeccions d'aquesta, afirmant que la raresa i la
densitat són els principis de les afeccions, així també aquests afirmen que les
diferències són causes de les altres coses
coses.
Aquestes diferències diuen que són tres: figura, ordre i posició. En efecte, afirmen que
"el que és" es diferencia únicament per la conformació, el contacte i el gir. Ara bé,
d'aquests, la "conformació" és la figura, el "contacte" és l'ordre, i el "gir" és la
posició: així la A i la N es diferencien per la figura els conjunts AN i NA per l'ordre
així, figura, l ordre,
i la Z i la N per la posició.
Sobre el moviment, d'on i com es dóna en les coses que són, també aquests, igual que
els altres, ho van passar negligentment per alt».
______________________________________________
Aristòtil, Metafísica, 985b.(Gredos, Madrid 1994, p. 87-88).
36. Ètica Demòcrit
Mejor
M j se mostrará quien se b
t á i basa en su didisposición
i ió
hacia la virtud y en la convicción del razonamiento
que quien lo hace en la ley y la obligación pues es
obligación,
verosímil que cometa falta a escondidas aquel al que
sólo la ley mantiene apartado de la injusticiainjusticia,
mientras que el que se encamina a lo debido por
convicción es verosímil que no haga nada indebido ni
a escondidas ni a las claras. Por ello quien actúa
correctamente a impulsos de la cordura y el saber se
hace a la vez valeroso y cabal (fr. 181).
