Recull de tots els microrelats presentats a l'edició de 2014

2. PRESENTACIÓ
Teniu a les mans el recull de tots els microrelats que s’han presentat al «II Concurs de Microrelats de tema marítim del
Museu Marítim de Barcelona» en les tres categories establertes. Amb aquesta segona edició, dedicada al món dels Víkings,
hem pretès començar a consolidar un projecte que varem encetar l’any passat amb la primera edició d’aquest concurs,
projecte que té dos objectius principals: obrir una nova via de diàleg amb persones que no havien participat abans dels serveis
del museu, i obrir també una nova via d’apropament a la cultura marítima des de la vessant narrativa.
L’èxit d’aquesta segona edició, amb 305 microrelats presentats, ens fa pensar que la proposta té un gran potencial, i ens
anima a intentar mantenir el projecte amb futures edicions.
La qualitat dels relats presentats a les tres categories ha estat altíssima i, tot i que se n’havien d’escollir només nou per repartir
els premis, el cert és que el jurat ha hagut de fer un gran esforç per triar els guanyadors d’aquesta edició.
Des del Museu Marítim de Barcelona volem agrair l’esforç de tots els autors i totes les autores que ens han enviat els seus
escrits des de tota la geografia del país i que han propiciat l’èxit del concurs.
Us animem a llegir aquestes obres, breus però fantàstiques mostres de la passió que desperten el mar i els víkings entre els
amants de l’escriptura.
Gràcies a tothom qui ha fet possible aquest «II Concurs de Microrelats de tema marítim del Museu Marítim de
Barcelona»
PRESENTACIÓN
Tienes en tus manos la recopilación de todos los relatos presentados en el «II Concurso de Microrelatos de tema marítimo
del Museu Marítim de Barcelona» en las tres categorías establecidas. Con esta segunda edición, dedicada al mundo de los
Vikingos, hemos pretendido comenzar a consolidar un proyecto que arrancamos el año pasado con la primera edición de este
concurso, proyecto que plantea dos objectivos principales: abrir una nueva vía de diálogo con personas que no habían
participado con anterioridad de los servicios del museo, y abrir al mismo tiempo una vía nueva de acercamiento a la cultura
marítima desde la vertiente narrativa.
El éxito de esta segunda edición, con 305 relatos presentados, nos lleva a pensar que la propuesta atesora un gran potencial,
y nos anima a intentar mantener el proyecto con futuras ediciones.
La calidad de los relatos presentados en las tres categorías ha sido altísima y, aunque solamente nueve de ellos podían
repartirse los premios, lo cierto es que el jurado ha tenido que hacer un gran esfuerzo para escoger a los ganadores de esta
edición.
Desde el Museu Marítim de Barcelona queremos agradecer el esfuerzo de todos los autores y todas las autoras que nos
han enviado sus obras desde toda la geografía del país, y que han propiciado el éxito del concurso.
Os animamos a leer estas obras, breves pero fantásticas muestras de la pasión que despiertan el mar y los vikingos entre los
amantes de la escritura.
Gracias a todos los que han heco posible este «II Concurso de Microrelatos de tema marítimo del Museu Marítim de
Barcelona»

3. 1. LA CAMPANYA
- Podries anar a pescar, avui no tenim res - em
va dir ma mare.
Tinc deu anys i em dic Josep Berenguer, però
pels amics meus Pep. I així ho vaig fer, vaig
agafar la barca de mon pare. Però al cap de cinc
minuts de navegació vaig veure un altre vaixell,
però molt més gran, i semblava un vaixell...
Víking!!! Vaig fer rumb per amagar-me darrere una
roca i no em van veure. Els vaig espiar i vaig
veure que tenien un dibuix estrany a la bandera,
però no m’hi vaig fixar massa, per un moment va
semblar que havien marxat, però estaven darrere
meu. Em van acabar capturant. A la gàrgola va
venir un home i em va dir:
- Perdó per l’ensurt és una campanya
publicitària, i és la broma que fem.
- No passa res, ara entenc que és allò de la
bandera - Són coses de la publicitat.
Josep
2. ELS VÍKINGS
Vet aquí una vegada, en una illa d’Europa, els
víkings pensaven com ho podien fer per
sobreviure ja que quasi no els quedava menjar.
Un dia van fer una assemblea per decidir què
feien, i al final van decidir anar a una altra illa. I
així ho van fer. Van buscar i buscar i van trobar
una illa plena de peixos i animals, i, a més, no hi
havia habitants. Van passar setmanes fins que
van descobrir que estava habitada per... dracs!
Aleshores, el capità del poble va decidir matar-
los. Però no van poder, eren massa. Així que van
intentar de fer-se amics amb els dracs. I va
funcionar! Al final de cada setmana, els víkings
donaven menjar als dracs, mentre els dracs els
protegien i ajudaven. Cada any, es reunien en el
mig del poble per celebrar haver trobat l’illa i els
dracs.
Pitiusa
3. ELS DOS VÍKINGS
Hi havia una vegada dos víkings, anomenats Uruz
i Gebo. Estaven en ple combat, havien anat a
lluitar a Nantes que està a la Bretanya amb un
drakkar molt gran que tenia un drac a la proa,
atacaven perquè volien envair França que era rica
en diamants, sal, vi i armament. Però els bretons
els esperaven al seu castell tan i tan gran i
estaven preparats, van contraatacar amb arcs,
llances i pedres molt grosses. L’Uruz i el Gebo
van tenir una idea genial, li van explicar al general
la idea i li va semblar molt bé, tots els víkings es
van fer els morts i quan els bretons cantaven
victòria, els van atacar per darrera i van conquerir
la Bretanya.
Van fer un sopar i van menjar porc senglar,
mooolt porc senglar!
- Felicitats Víkings ja hem conquerit un altre
territori! - va dir el cap dels víkings.
ntfl i xnln
4. EL DESCOBRIMENT VÍKING
En Boris és un nen d’onze anys que va anar a un
descobriment a un poble de Bulgària. El
descobriment era d’un antic poble víking. De
sobte va haver un eclipsi de sol molt potent,
tothom va caure a terra marejat i encegat. Quan
es van despertar dos víkings havien pres vida, en
Gebo i l’Uruz.
Al cap d’uns quants dies hi va haver un altre
eclipsi de sol, i tots els altres víkings van tornar a
les runes. I els del poble búlgar van fer una
escultura a la plaça major per representar els
dos víkings, l’Uruz i en Gebo.
Guiu
Categoria A
2002-20042002-20042002-20042002-20042002-2004
(10/12 anys)(10/12 anys)(10/12 anys)(10/12 anys)(10/12 anys)
1
5. ÚLTIMOS DÍAS DE OTOÑO
Ya eran los últimos días de otoño. Nos
arriesgamos a emprender el viaje. Todos
sabíamos que Thor no nos acompañaría. Solo
pensábamos en el oro del saqueo. Pero llegó la
tormenta, vi cómo caían mis compañeros
mientras yo colgando del drakkar atado de un
cabo al pie no podía hacer nada. El cabo se
cortó. Caí al agua no pudiendo nadar por las
heridas. Cerré los ojos y se me paró la mente.
Ahora aquí en esta playa con heridas por todo el
cuerpo. No sé si estoy con vida o en el otro
mundo.
Morcilla
6. NOSTALGIA
Hacía mucho frío en la cabaña cuando Valdis se
despertó. Cogió sus armas y se fue a cazar. Al
llegar al bosque se oyeron unos pasos. Valdis se
giró muy rápido. Enseguida pudo observar que
nada, ni nadie la seguían. Siguió caminando y
otra vez se escucharon unos pasos. ¡Se estaba
volviendo loca! Paró un rato y se sentó. Ahora oía
risas, pasos, conversaciones... ¡Todo a la vez! Se
encontraba muy mal...
- ¡Despierta! - dijo una voz - Han divisado tierra.
Todo había sido un sueño. Otra vez al igual que
toda la tripulación echaba de menos a su pueblo.
Cual era la palabra... ¡Ah, sí! Nostalgia.
Mosca bzz
7. LA DESPEDIDA
Veo a mi padre cómo se acerca y me da un beso
en la mejilla. Me promete que pronto volverá. Se
aleja de mí y sube al knör. Una lágrima empieza
a brotar de mis ojos. Me pregunto si lo volveré a
ver alguna vez más. Lo veo alejarse lentamente.
Me voy corriendo hasta la cima más alta dejando
atrás a mi madre desconsolada. Al llegar a la
cima, veo a mi padre despedirse y desaparecer
en el horizonte.
?????
8. LA VIDA RUTINARIA DE UN
VIKINGO
Soy un vikingo poderoso y fuerte.
Yo, el elegido para demostrar mi fuerza y mi
destreza a Thor y el enamorado de Freyra realizo
expediciones marítimas con distintos objetivos:
comerciar, hacerme con un botín, conquistar
territorios y buscar nuevas tierras.
Atacábamos por sorpresa pueblos y ciudades de
Inglaterra, Francia e Irlanda y nos
comportábamos como feroces guerreros.
Desembarcábamos, saqueábamos la ciudad y
nos llevábamos a prisioneros para venderlos
como esclavos.
Sabíamos que los lugares en los que se
guardaban más riquezas eran enviados por los
dioses.
Todas nuestras conquistas fueron afortunadas y
llegábamos siempre a tiempo para pasar el
invierno con nuestras familias.
Slenderman
9. UNA TIERRA LEJANA
De repente surgió. Una sombra se acercó a mí
lentamente. Yo, con un miedo terrible no podía
caminar. Yo, siendo vikingo tenía miedo, y mi
padre Vestein me cogió de la mano. Mi madre
Ragna empezó a llorar. El terrible Torfi estaba a
punto de matarnos. De repente una alarma se
escuchó, porque los normandos estaban
atacando nuestra ciudad.
Mi familia y yo corrimos hacia el mar, y cogimos
un barco.
Nos libramos de la muerte, aunque pensamos
que era el fin.
Fuimos a una tierra lejana.
Katy102
10. VIKINGO PELUQUERO
Bat era un vikingo que le encantaba aprender.
Por primera vez iba a la escuela. Se levantó de la
cama, cogió la mochila y se fue, lo antes posible
para llegar a tiempo. En clase estaban dando
inglés con la profesora Freya. Aquel día iban a
aprender los números en inglés, el uno-one, etc.
La profesora pasó a preguntar los oficios que
quería ser cada uno. Uno quería ser médico, otro
ingeniero y a él cuando le tocó dijo que quería
ser peluquero, porque en la aldea todos tenían el
pelo largo y con trenzas. Pasaron a la asignatura
de matemáticas, donde iban a aprender a
multiplicar, donde está todo lleno de problemas.
Cuando pasaron a un examen sorpresa, tenían
que cortar el pelo al rey, él muy nervioso le cortó
una oreja. Suspendió pero después de muchos
años fue el vikingo peluquero más famoso.
Diamante
11. LOS ÚLTIMOS DÍAS DEL
REINO DEL NORTE
Empezaban a caer rocas a los barcos. Eran los
vikingos que, con sus catapultas, intentaban
desde la costa frenar el ataque de los
anglosajones. Sin embargo, los anglosajones
eran muchos y consiguieron desembarcar.
Erikr el rojo vio que habían alcanzado la orilla y
gritó: «¡Coged vuestras espadas y defended
vuestras tierras!» Todos obedecieron. La batalla
estaba indecisa. De repente pasó lo que menos
se esperaban, Erikr el rojo cayó en la batalla.
Los vikingos por miedo se retiraron. Los
anglosajones recibieron refuerzos y siguieron su
ataque, destrozando pueblos, aldeas y ciudades.
El Reino del Norte dejó de existir.
Thoringrado
12. UNA VIDA VIKINGA
Acabaven de saquejar un altre poble. Ja portaven
cinc saquejos en dos dies. - Ja hem aconseguit
molts diners, joies... - va dir la Otkala. Ella era
rossa, baixeta, tenia 15 anys i era molt
aventurera. Ella havia sigut l’única dona vikinga
apart de la Regnar, la Reina dels víkings.
- Avi i què va passar després? - va dir la Maria
- Deixe’l que acabi, ets una impacient - va dir la
Judit.
- Noies tranquil·les ara vindrà el més interessant
de la història - va dir l’avi Miquel finalment.
Garry

4. 2
13. TRAS LAS OLAS DEL MAR
Segon premi de la categoria A
Escondo mis pies debajo de la arena. Y veo cómo
mi barco se aleja. Sin mí. Allí está mi hermano,
Thorbran y sé que algún día volverá. Pienso que
debajo de las olas está lleno de peces, tesoros y
sirenas. Algún día veré los corales con sus
diferentes colores, esos colores tan bonitos de
ver. En el horizonte ya no veo el barco, el agua
está calmada y el aire se desvanece entre las
nubes. Sé que en casa me deben de echar de
menos, pero me gustaría ver la puesta de sol. Se
hace de noche y las estrellas invaden el cielo.
Veo la luna reflejada en el mar. Me quito la
espada y me tiro al agua. Y solo espero llegar a
dónde él está.
Sigrir
14. ELS NENS VÍKINGS
A la ciutat de Midgard s’aixecava amb una pluja
suau i els víkings no sortien gaire amb els seus
drakkars, tenien provisions recollides de l’estiu.
Eric un pèl-roig amb esperit aventurer va sortir a
jugar al bosc a prop del Yggdrasil, quan es va
trobar amb un altre nen.
- Hola, jugues a batalles amb mí -, va dir Eric.
- Sí -, va respondre l’altre nen de cabells rossos.
Després de molt temps jugant tots dos, li va
preguntar Eric.
- Com et dius i on vius?
- Em dic Thor i visc a Valaskialf en Valhalla, de un
xiulet va arribar un magnífic cavall de vuit potes,
ara he de marxar abans que desaparegui l’arc de
Sant Martí el Bifrost, té això en record meu -.
I li va donar una brúixola màgica, l’Eric es va
posar molt content i ell li va regalar un guant de
ferro.
Diamante
15. HUÍDA DESESPERADA
Se escuchaban gritos...
La sangre fluía de los cuerpos como cascadas.
Los guerreros no tenían suficiente con dejar una
aldea deshabitada, necesitaban más. Buscaban
en todos los rincones para encontrar una vida
para matar. Y en ese rinconcito estaba yo, sin
familia, viendo todos los cuerpos de mi familia,
con la esperanza de no morir. Y en ese momento
recordé que había un pequeño drakkar. Cómo
llegaría hasta él. Sin pensarlo dos veces corrí
entre los arbustos con tanto miedo que me faltaba
el aire. El tiempo discurría lentamente en mi
corazón. Pero llegué, me subí y solté el nudo que
ataba el drakkar a la tierra. Huí, huí de esos
monstruos que me dejaron sin familia. Sin saber
dónde me llevaría el destino.
Thorlak
16. LA COMETA
Me levanté muy temprano. La luz entraba por la
ventana. Hacía un día estupendo para hacer volar
mi cometa. La estrenaría hoy.
Me vestí rápido y apenas probé bocado para
desayunar. Había quedado con Thora en la loma
pero no apareció.
Después de un rato, la cometa se enredó en un
árbol. Bastante arriba. No hay problema, subo a
los árboles como las ardillas.
Cuando estaba casi arriba del todo, vi algo que
me dejó parado. Allí, en la pequeña bahía, debajo
de los grandes acantilados blancos, había un
barco. Pero no era un barco normal. Llevaba una
cabeza de animal delante, daba miedo.
Thora me llamó desde abajo. Bajé rápido y
cogiéndola de la mano eché a correr hacia el
acantilado.
Llegamos a tiempo para ver como el barco
zarpaba hacia alta mar.
Los remos moviéndose a la vez, y su vela de
colores al viento.
Nunca lo olvidaré.
Rai
17. VÍKINGS ENFURISMATS
En els mars del nord, els víkings, mentre assalten
un vaixell de càrrega, s’adonen que perdran el
combat. Per això, el seu capità decideix trucar a
les altres tropes i fer-los marxar immediatament
de l’hotel de luxe que s’estaven, perquè els enviïn
una llanxa amb recursos.
Els víkings que formen les tropes estan molt
enfadats perquè el seu capità no els deixa temps
ni per agafar les maletes. Ja els passa massa
sovint que el seu amo no els deixa descansar,
acabar les partides de cartes, banyar-se a la
piscina, endur-se les maletes... També els porta
moltes discussions. Ja porten dues setmanes
discutint-se per saber qui havia guanyat la partida
de cartes.
Finalment fan el que els ha dit el seu amo. Han
agafat unes quantes armes, han preparat la llanxa
i se’n van a ajudar a guanyar la guerra... Però no
als víkings sinó al vaixell de càrrega!
El Vaixell de Vapor
18. LA MÀQUINA DEL TEMPS
La màquina del temps va funcionar.
Jo, en Miquel, estava al mig dels glaciars amb els
meus amics. Però tot d’una alguna cosa ens
punxava l’esquena. Quan ens vam girar...
-AAAAAAaaaaH - i així fins que ens vam
desmaiar.
Eren un parell de víkings armats que ens
amenaçaven per darrere.
Em feia la sensació que ens portarien al seu
vaixell.
Sí, sí. Ho vaig endevinar.
Quan em vaig despertar em vaig trobar al mig
d’una gran embarcació plena de cordes i veles
que s’arrossegaven pel terra.
Estava ple d’homes que semblaven molt
enfeinats.
Gairebé tothom feia una feina diferent: cosir les
veles, fer nusos a les cordes, pintar la fusta,
entrenar-se per al combat. Tothom menys un petit
grupet que es barallaven per decidir com repartir-
se una enorme sardina!
El que més em va impressionar va ser que un
99% dels víkings medien 1,10m, però no d’altura
sinó d’espatlla a espatlla!!
La Casa Vermella
19. ARMES DIVINES
Tercer premi de la categoria A
Després de saquejar un poble llunyà, el jove
Víking Görn tornava cap a la costa del seu poble.
Mentrestant a Asgard Odin i Loki discutien. Tant
es van enfadar que Odin va agafar la seva espasa
i Loki el seu arc. Amb la violència del duel,
estaven tan descontrolats que les armes els van
caure a la Terra, dins el Drakkar de Görn.
Sorprès, Görn les va agafar. Des d’aquell dia
sempre surt victoriós a totes les lluites. Mai ha
sabut per què...
Williams
20. ESTOY SOLA
«Lo veo, es el barco Vikingo. Entre la tripulación
Vidgis y Ottar el negro, los dos más fuertes
guerreros». Hace tiempo mi padre se fue, sin él
estamos perdidos. Con dos fuertes guerreros y 45
guerreros más no ganamos la batalla. ¿Cuándo
volverás Papá? Sin ti estoy perdida, ¿te has ido a
África? Vidgis ha empezado a ganar territorio y no
sé dónde me debo esconder.
Después de unos días se acaba todo. Todos se
han muerto, solo estoy yo en esta isla. ¿Qué
debo hacer? ¿A dónde voy? voy a emprender un
viaje a una nueva vida, en un lugar diferente.
Clauage
21. POR LA NOCHE
Era una noche húmeda y cálida. Sólo se oía el
arrastrar de las olas del mar. Mi familia y yo nos
encontrábamos atados con unas cuerdas viejas y
medio rotas. Habíamos venido para saquear la
isla de Kresh y llevarnos sus poderosos barcos
hacia Escandinavia, cruzando el mar del Norte.
Pero Alf, el jefe y más poderoso de los vikingos,
nos había reconocido.Aunque íbamos con
Shailas, las máscaras vikingas, nos cogió presos.
Por ese motivo estamos aquí, atados en un banco
al lado del mar.
Alfsigr
22. LA VELA VIKINGA
Hi havia una vegada un poble Víking a Dinamarca
que encara no coneixia tantes coses com els
altres pobles. No era un poble molt gran, tenia
deu cases i dues granges. Aquells Víkings no
eren dolents, eren pacífics i tranquils. Els
Drakkars, els seus vaixells, no es movien molt
ràpid, de fet només es movien amb la força de
l’aigua, perquè encara no coneixien la vela. La va
descobrir un dia un Víking que anava a buscar el
seu Drakkar i pel camí es va trobar una tela gran
al terra. Se la va emportar al seu vaixell encara
que no sabia que fer amb ella. La va estendre pel
vaixell agafada per dos pals, i al començar a fer
vent el Víking va descobrir que amb una tela el
vaixell es movia més ràpid. Ho va explicar a tot el
poble i tothom la va utilitzar als vaixells.
Nebur
23. LOS GUERREROS
ASESINOS
Se escuchaban gritos...
La sangre fluía de los cuerpos como cascadas.
Los guerreros no tenían suficiente con dejar una
aldea deshabitada, necesitaban más. Buscaban
en todos los rincones para encontrar una vida
para matar. Y en ese rinconcito estaba yo, sin
familia, viendo todos los cuerpos de mi familia,
con la esperanza de no morir. Y en ese momento
recordé que había un pequeño drakkar. Cómo
llegaría hasta él. Sin pensarlo dos veces corrí
entre los arbustos con tanto miedo que me faltaba
el aire. El tiempo discurría lentamente en mi
corazón. Pero llegué, me subí y solté el nudo que
ataba el drakkar a la tierra. Huí, huí de esos
monstruos que me dejaron sin familia. Sin saber
donde me llevaría el destino.
Torlack
24. EL GRAN VIATGE
Aquell dia la brisa del mar era molt agradable.
L’Ottar pujava per primer cop en un vaixell
acomiadant-se de la seva família per començar
una gran aventura, tenia dotze anys i s’havia de
convertir en un gran guerrer a l’igual que el seu
pare i els seus avantpassats.
Van salpar i van navegar durant molt de temps
però a mig camí va esclatar una gran tempesta,
l’aigua picava amb força al vaixell i les onades
eren molt grans... quan la tempesta va afluixar van
desplegar les veles i van navegar més ràpid fins
arribar al seu destí.
El pla pel dia següent era el més meravellós que
l’Ottar hagués pogut somiar mai..
Tots es van preparar per assaltar la ciutat,
semblava fàcil però havien de pensar com fer-ho
per poder endur-se un bon botí. Així, el seu pare
es podria sentir ben orgullós.
Ylvie
25. EN BUSCA DEL CÁLIZ DE
ORO
Había una vez, siete guerreros llamados: Thor,
Olaf, Dulof, Gulof, Tustarf, Falop y Gor, que fueron
en busca del famoso cáliz de oro. En el camino,
se encontraron con ogros, duendes, gigantes,
demonios... Pero con las flechas de Dulof y Gulof
y el poder de Thor, el dios del trueno, los
vencieron a todos.
Cuando llegaron a la colina de la muerte, un gran
Mago llamado Ostiaslotof les dijo que para el
cáliz poderse llevar, las dos pruebas tendrían que
pasar. La primera fácil es, si en un dragón crees.
Efectivamente, pasaron la primera prueba. La
segunda prueba difícil es, si en la magia no crees.
El mago Ostiaslotof les dejó pasar pero, les dijo,
hay un dragón vigilando el cáliz de oro. Los
guerreros entraron y mataron al dragón.Así que,
como no había nadie más vigilando, se llevaron a
casa el cáliz de oro.
Jan

5. 26. EN BUSCA DEL CÁLIZ DE
ORO.3
Había una vez siete guerreros llamados: Thor,
Olaf, Dulof, Gulof, Tustarf, Falop y Gor, que fueron
en busca del cáliz de oro.
En el camino se encontraron con ogros, duendes,
gigantes, demonios... Pero con las flechas de
Dulof y Gulof y el poder de Thor, el dios del trueno,
los vencieron a todos. Cuando llegaron a la isla de
la muerte, estuvieron recorriendo toda la isla hasta
que llegaron a la cueva donde estaba escondido el
cáliz. En la entrada, había un dragón de agua.
Thor, Gulof, Tustarf, Falop y Gor, lucharon feroz-
mente y al final consiguieron la victoria. Cuando
vieron al dragón muerto, fueron a investigar un
poco la zona por si acaso, había un poco la zona
por si acaso, había algún guardián vigilando el
cáliz.Al ver que no había ningún guardián vigilando
el cáliz, fueron a por él y tan felizmente, se fueron
a su aldea para guardarlo.
Jan
27. LA GRAN AVENTURA DE
L’SVEN...
Primer premi de la categoria A
Sóc l’Sven, tinc 8 anys i sóc víking. Vull fer una
gran embarcació per viure moltes aventures, igual
que el meu pare, que ja fa molt que se’n va anar i
encara no ha tornat. Haurem d’anar a buscar-los, i
per això necessito una gran tripulació, així que
faré una llista amb tots els nois del poble. Faré
unes proves i els 10 millors que demostrin una
gran capacitat per ser uns grans víkings formaran
part de la meva tripulació. Ja tinc la meva
tripulació! Va, comencem! I tots ens hem posat a
fer la petita embarcació. Necessitem fusta, eines i
que algú agafi un llençol per fer de vela. Ja hem
acabat! Ara hem d’anar a agafar espases i escuts
de fusta. Els 10 nois, comandats per mi, ja estem
preparats, així que ja podem salpar!
... Mireu qui ve! - diu l’Oskar - són els pares! Quina
alegria de veure’ls...!
Kenak
28. MONSTRUO, EL VIKINGO
Érase una vez, en un poblado normando, un
vikingo de dos metros, con un hacha de hierro
macizo, y unos dientes grandes, fuertes y sanos.
A ese vikingo le llamaban Monstruo. Era sigiloso,
rápido y muy fuerte.
Saqueando era el mejor de su grupo. Le encanta-
ba navegar, el mar era esencial en su vida.
En una ocasión construyeron un barco pequeño,
un poco más grande que una canoa. Esa nave era
ligera, rápida y estrecha.
Un día hicieron una expedición con un barco
grandioso en honor a Thor. Monstruo era el capi-
tán. Llegaron hasta América y encontraron una
tribu muy fuerte, pero nadie podía contra los
vikingos.
Monstruo, el vikingo, se cansó de tanto saqueo, y
quiso hacerse amigo de ellos. Le costó, pero lo
consiguió.
Juntos resistieron los ataques de los otros
vikingos. De esa forma los vikingos marcharon de
América y así se salvaron de sus ataques.
Link
29. NILS?
Vaig viure en una terra governada pels víkings i és
que sóc un víking camuflat a la civilització actual.
Han passat més de mil anys i us podria explicar
moltes coses que no s’han dit mai del meu poble.
Ara he visitat l’exposició i m’he enyorat tant dels
meus. Ja no trobes víkings pel món.
Vaig caure a l’aigua enmig d’una batalla i em vaig
quedar congelat. Ara amb tant escalfament global,
he aparegut com si no hagués passat el temps.
M’he hagut d’adaptar ràpidament al món actual.
Us asseguro que m’agradava molt més aquella
vida. La meva casa de fusta, viatjar pel mar, però
el que més enyoro de tot és el meu amic Nils.
Crec que va morir a la mateixa batalla. Mentre
mirava l’exposició em vaig adonar que tenia una
persona al meu costat que ho mirava tot amb
tristesa. Era en Nils...
Bufons

6. Categoria B
1999-20011999-20011999-20011999-20011999-2001
(13/15 anys)(13/15 anys)(13/15 anys)(13/15 anys)(13/15 anys)
3
1.VÍKING VALENT
Ell era valent. Estimava el mar, el cel, les gavines,
tot allò que l’envoltava. Volia ser com el seu pare,
però no li agradava matar. Havia d’inventar la
manera de ser un víking bo, prendre per després
repartir a la gent dels poblats que visitaven per
aconseguir aliments.
Un dia va decidir fer una assemblea i reunir tota la
gent que volgués escoltar-lo. No li va costar
convèncer-los, només els hi va haver d’ensenyar
el valor d’unes paraules desconegudes per a ells:
amistat, amor, fidelitat... Amb això els va obrir un
món nou, infinit, molt més ampli que qualsevol
continent que poguessin conquerir!
Evans
2. UN SOMNI DE VÍKINGS
Era una tarda d’estiu, estava descansant a la
platja de Sanlúcar de Barrameda, tot escoltant
música de Wagner amb els meus auriculars. De
sobte vaig veure que arribaven molts vaixells de
fusta, amb vela i rems, que tenien forma d’animal.
Eren víkings! Es van apropar a la costa i van
començar a pujar pel riu Guadalquivir. Vaig
comptar vuitanta drakkars. En veure’ls em vaig
recordar del saqueig de Sevilla. Havia d’avisar-los!
Intentava aixecar-me, cridar, córrer, però no podia.
En aquell instant vaig notar alguna cosa freda als
peus. Em vaig despertar i vaig veure com el nivell
del mar havia pujat i em mullava. Tot plegat havia
estat un somni.
Odin
3. CLASSE DE SOCIALS
A la classe de socials, la professora ens havia
explicat els víkings. A en Joan li havia agradat, ho
havia trobat interessant: una civilització entre el
fred, la boira, etc; que era el terror d’Europa.
De sobte, un home li va tocar l’espatlla, com
cridant-lo. Era un home alt, amb barba blanca i de
rostre feroç. Es va espantar una mica. «-Escolti,
senyor, hauria d’embarcar, només falten vint
minuts per la sortida del vaixell»- li va dir. Ara, en
Joan ja estava molt espantat. Ja no tenia tretze
anys, en tenia vint-i-cinc, duia barba, un casc
molt estrany i feia molt de fred. El seu cartapaci,
abans entre les seves mans, era ara una espasa
molt pesant. Com havia arribat allà? No ho sabia.
Decidí fer el que l’home li havia dit.
M.S.S. (2D)
4. ELS DARRERS MINUTS DE
LA MEVA VIDA
Tenia por, m’havien dit que m’amagués al bosc i
així ho vaig fer, no volia sortir del meu amagatall,
ja que encara s’escoltaven els crits de la gent del
meu poblat al ser cremada viva per aquells
monstres.
Em trobava sola, els meus pares no els havia
donat temps a amagar-se i els havien matat i
robat, com a la resta de la gent del poble.
Em tremolaven les cames mentre veia des de la
copa d’un arbre totes les cases destruïdes. Vaig
decidir apartar la mirada d’aquell horrorós
espectacle. No volia ser descoberta, tenia molta
por.
En aquell moment alguna cosa va moure l’arbre i
jo vaig caure. Al costat meu, un home amb una
espasa m’ordenà que tanqués els ulls. El vaig
obeir, vaig notar com la fulla d’acer em travessava
la pell i després... no vaig sentir res més.
Aifos
5. ELS VÍKINGS JA ARRIBEN
Quan ells aparegueren, tot va canviar, només
comerciaven amb els pobles d’allà. Eren bones
persones, encara que eren un poc ferotges, no
feien mal a ningú si aquests no els provocaven.
Varen arribar aquí fa devers uns quants anys,
víkings s’anomenaven. Persones dures, fortes,
tenebroses quan volien. Un bon dia sortien amb el
vaixell, no tenien por de res. Varen anar a fer una
volta amb els seus companys víkings, i pel camí,
un tresor trobaren. Investigaren bé, i s’adonaren
que només era un cofre ple de felicitat.
Aquesta va ser la més bonica història dels
víkings. Gent amarga com ells, troben el que
encara els faria més feliços: la felicitat.
Paula
6. UN LLIBRE MOLT
INTERESSANT
Vaig passar la nit del dissabte cercant a la
biblioteca del meu avi. Vaig veure uns quants
llibres que em varen agradar, i quan estava a punt
de sortir, vaig veure un llibre que em va cridar molt
l’atenció: «Els esclaus dels víkings». Quan el vaig
començar a llegar, em va donar un poc de por,
però no hi havia ningú al meu voltant i tot estava al
seu lloc, llavors vaig continuar llegint. Un esclau
es va intentar escapar de la seva tribu de víkings,
perquè el maltractaven, però el varen agafar i el
varen matar. En aquell instant la història es va
començar a posar interessant, quan de sobte va
entrar el meu avi i em va dir que me fos a la meva
habitació, que ja era massa tard. Em vaig quedar
molt intrigat per saber com acabava, però no em
va deixar llegar més.
Noemi
7. SOMNI O REALITAT?
- Ens ataquen, s’acosten els víkings!
Després d’aquestes paraules, l’illa va posar-se en
tensió, i els seus habitants cercaven un refugi per
no ser trobats. Al cap de cinc minuts, pareixia
una illa deserta. El primer a trepitjar-la fou el
capità, que va dividir els seus criats per
inspeccionar l’illa completa. El primer a ser
assassinat fou un xicot de 7 anys, que va perdre
als seus pares en néixer, i que es va amagar
davall un arbre, on pensava no ser vist.
El segon a caure va ser un vell, que portava
crosses i no el va donar temps per amagar-se,
quan un víking jove el va disparar per darrera a
l’esquena.
I quan tot pareixia estar interessant, vaig sentir un
fort renou... I vaig obrir els ulls!
Miriam
8. UN DESTÍ ERRONI
Hi havia una vegada un petit poble de víkings
situat al sud de França anomenat Vinland. Uns
feinejaven l’agricultura, altres el comerç, altres la
ramaderia... Des de feia mesos hi havia males
collites a causa de les inundacions. Llavors un dia
una tripulació dirigida per Lief va sortir del port de
Marsella cap a les illes Canàries, ja que aquell
any hi hagué bones collites. Quan varen veure
terra desembarcaren i baixaren per comprar
verdures, fruites, carn... Donaren una volta pel
mercat i provaren una llesca de pa amb una
espècie de carn vermella damunt que els va
agradar molt anomenada sobrassada, i de postres
una espècie de coca en forma d’espiral
anomenada ensaïmada. Llavors en Lief va
demanar a on es trobaven i un home li contestà a
l’illa de Mallorca. Els víkings, sorpresos, agafaren
un parell de sobrassades, botifarrons i
ensaïmades i se les dugueren cap a Vinland.
Marina
9. MENSAJE EN UNA BOTELLA
- No me lo puedo creer - se repite a sí mismo
susurrando mientras recoge la botella que se
balancea sobre las olas del mar.
Su boca esboza una sonrisa, retrocede unos
pasos y se sienta sobre la playa. Tira con fuerza
del corcho y vuelca la botella para extraer el
mensaje que en su imaginación atribuye a un
pirata vikingo del siglo XII.
Él, que ya creía estar leyendo nombres tales
como Alf, Finn, Freydis, Olaf o Ragna, se lleva
una gran decepción al ver escritos en el papel dos
nombres comunes unidos por un corazón y
fechado cuatro días antes. Nada de vikingos ni de
grandes conquistas.
Decepcionado, coge la botella, introduce de nuevo
el mensaje, la cierra con el corcho y la clava en la
arena blanca, alejándose como las olas del mar.
Airot
10. VÍKINGS AL SEGLE XXI
Mai oblidaré el dia en que em vaig quedar adormit
darrere d’unes roques a la platja i, quen em vaig
despertar, s’apropava un vaixell víking. Quan el
vaixell va arribar a la costa, varen baixar uns
víkings grans i forts. Després, varen sortir uns
altres víkings de darrera d’uns arbusts. Els dos
grups varen començar a lluitar. Em vaig pujar a un
arbre per veure millor la batalla, però em vaig
caure, i de sobte, em trobava enmig de tots els
víkings, que havien aturat de lluitar.
Inesperadament, va sortir de darrere d’un arbre un
home amb una càmera. Jo li vaig preguntar si ell
també havia viatjat al passat, després, no va
aturar de riure.
Han passat sis mesos. He rebut, com a record
d’aquella anècdota, dues entrades per a l’estrena
de la nova pel·lícula «Batalla Vikinga».
Adrián T 2D
11. UNA GRAN CAPTURA
Tercer premi de la categoria B
La canya es va tensar, un peix gros d’aquells que
tan bé pagaven, vaig pensar. En aquell moment,
necessitava diners (ja que m’havia gastat més
diners dels que em podia pemetre en l’anell de
l’Angels).
- És inigualable, t’ho juro - em va dir el joier amb
l’anell de diamants a la mà.
- Doncs aquest és el meu - vaig dir -. Perquè per
mi, l’Angels és així: inigualable.
Quan per fi vaig poder treure el peix del mar, els
meus companys víkings, van flipar; era un tauró!
Els meus companys de tripulació, em van dir que
el menjaríem per sopar aquella nit. Apart de ser el
pescador, jo també era el cuiner. Abans de cuinar-
lo, l’havia de netejar: tallar-lo per la meitat i treure-
li el que no ens menjaríem. A l’obrir l’estómac,
vaig veure que hi havia una mà, era la mà
esquerra d’una dona, i portava un anell. Un anell
inigualable.
Ralf
12. L’AIGUA FINS AL COLL
Un dia un víking va voler anar a pescar, en veure
tantes anguiles, en va voler agafar, però com que
no picaven amb l’ham de sempre, va pensar: «I
per què no n’invent un altre?» Així ho va fer. Al
següent dia hi va tornar, però tampoc picaven, i es
va dir: «I ara què passa?» Des cap d’unes hores
pensant va dir: «Potser és per la forma?!» I en va
crear un altre amb una forma més adequada. Al
dia següent hi va tornar i, al final, amb
perseverança i esforç el víking va aconseguir les
anguiles i un bon sopar.
Els

7. 4
13. AL VAIXELL ENEMIC
No sabia com havia arribat allà. Tot era fosc, dins
la tenebra, l’única llum era un raig tènue provinent
d’un lloc que pareixia inaccessible. Feia olor a
menjar i beguda. El lloc on era es movia
lleugerament. Tot això em va portar a pensar que
era una bodega de vaixell. Efectivament. Vaig
romandre una llarga estona sense moure’m,
quieta, amb els ulls oberts encara que gairebé no
veia res. Finalment vaig decidir apropar-me al raig
de llum, i com havia imaginat, hi havia una porta.
Vaig obrir-la abastament per tal de poder veure
sense poder ser vista. Uns homes vestits amb
pells, cascs, de barbes llargues, alts i robusts es
passejaven i cridaven per la coberta.Aquells
homes, vaixells... els víkings! Com havia anat a
parar al vaixell de l’enemic?! Vaig tancar la porta,
vaig seure a la foscor amb els ulls tancats, i vaig
esperar...
Mialia
14. UNA AVENTURA VIKINGA
Fa molt de temps, un petit víking, fill del líder del
poblat, tenia nou anys. El seu nom era Kalbeinn
Spottrick Espotus Vikus, però els seus amics el
nomien Kolli. Un bon dia, Kolli estava junt al seu
pare revisant les seves grans embarcions i li
agradaven tant, que es podia quedar tot el dia
mirant aquelles «meravelles». Aquell mateix dia,
Kolli i els seus amics: Erik, Hippo, Olaff i Bera,
varen decidir construir un gran vaixell i anar-se’n
d’aventures per l’oceà. Varen tardar tres hores a
construir una petita balsa feta de troncs, una
branca de pal major i un gran mocador de tela
com vela. Varen agafar una mica de menjar, dos
rems i es varen fer oceà endins. Tot anava bé fins
que es varen adonar que no havien tingut en
compte les marees. Aquell dia la colla d’amics
varen agafar la grip i por als vaixells.
Escritor SA
15. AMICS?
Ja fa milions d’anys, els víkings viatjaven per tot el
món a la recerca de presoners i menjar. Però
d’aquells bàrbars, un no ho era, fill del capità de la
tripulació, nomia Bàsper. La seva mare havia
mort, i gràcies a ella, na Mena agontava les
rèpliques del seu pare. Es duien massa bé, però
ell tenia els seus dubtes. Quan tornaren el capità
anà a cercar al seu fill, però no hi era. Tampoc na
Mena. Cercaren, però no hi havia res. Excepte
una carta del Bàsper, dient que no es preocupàs,
que estaria bé. Però aquella no era la seva lletra...
Passaren dies i seguien desapareguts, son pare,
més furiós i el de na Mena sortien cada dia a
cercar-los, però no els trobaven.Anys
desapareguts i sense pistes. Reberen una carta:
o els donaven tot el botí, o no tornarien a veure
son fill. Però i na Mena...
Paula Vera
16. EL VÍKING QUE AJUDÀ
Un dia, Cornway va sortir a caçar i agafar llenya.
Pel camí, es trobà amb una anciana que li
demanà una mica de menjar. Ell, cercà a la seva
bossa pa i li donà a l’anciana. Ella li agraí i li donà
els seus millor desijtos per a la caça i recol·lecta.
Més envant, trobà a un nin plorant perquè volia
aigua. Ell, cercà a la seva bossa i li donà una
mica. El nin aturà de plorar i begué. Quan va
acabar, li donà les gràcies i se’n anà.
Quan tornava al poble, trobà pel camí a l’anciana i
al nin. Ells li explicaren que eren déus manats
des del Valhalla per provar la seva amabilitat i, al
haver ajudat als dos, farien que el seu poble
tengués un futur molt pròsper. I així va ser i des
d’aquell dia tots varen estar molt agraïts cap a
Cornway.
Emilio2000
17. ELS GUERRERS DEL NORD
I quan varen arribar els ferotges guerrers del nord
amb els ràpids vaixells amb una bandera vermella
i blanca i varen sortir, i varen sortir... amb les
enormes destrals, arc i fletxa i les seves
armadures de malla per destrossar el nostre
poblat, cremant les cases amb torxes i matant
salvatgement al meu poble, als meus amics, a la
meva família. Semblava que el fred territori d’on
provenien els havia congelat el cor i no tenien
sentiments pel que feien. Jo vaig aconseguir
escapar, però amb la rapidesa que saquegen,
maten i arrasen pobles, no tardaran molt a posar
fi a la meva vida.
Luca M
18. EL MONSTRUO MARINO
Diario del capitán: ¡¡Encontramos entre la niebla
una serpiente gigante que se acercaba a nuestro
barco!! Creíamos que era hostil, pero cuando se
acercó, vimos que era un barco lleno de guerreros
fornidos. Los guerreros empezaron a matar a mi
tripulación, luchando como diablos. Llevaban un
casco con dos cuernos y una armadura que
parecía muy pesada. Por suerte, yo me pude
esconder y vi cómo saqueaban todas las reservas
de comida y nuestro dinero, y lo transportaban a
su barco. Después, les vi alejándose de nuestro
barco y desapareciendo otra vez entre la niebla.
Nunca más les volví a ver ni tampoco a mi esposa
ni a mi hija...
Karnator
19. UN SOMNI PERILLÓS
Un poble molt bonic, a Noruega amb uns
paisatges magnífics, i... BOOOM!!! Es va aixecar
va obrir les finestres i va sentir els crits d’una
bella dona, la seva esposa, amb qui havia declarat
el seu amor aquella mateixa nit. Aquell víking que
se l’havia enduta... Ho pagaria car. Va embarcar
pel dematí, el més ràpid possible, amb vi, carn,
fruita i amb la tripulació. S’enfonsaren durant el
seu viatge, en una tempesta d’ones de 7 metres,
ell sortí l’únic viu de tota la tripulació, i va nedar
uns dos quilòmetres, enfrontant-se a perills, i
arribà, arribà a l’illa on es trobava la seva
meravellosa esposa, però els dos moriren, ell com
un valent home... Al·lotet, al·lotet... Que t’has
tornat a quedar dormit!!
CrisLaMillor
20. LA MARCHA
Aún recuerdo el día en que mi padre subió a ese
Knarr, para no volver nunca, creo que lloré mucho
ese día, mi madre, lo pasó encerrada en su
cuarto. Al despedirme de mi padre vi cómo otros
hombres se hacían una cruz tocándose la
cabeza, el pecho y los hombros, y después
rezaban algo en voz baja; mi padre, en cambio,
no hizo nada, simplemente se marchó.
Dentro de tres día me tocará a mí ir a Europa,
bajo las órdenes de un emperador bizantino, me
pregunto si mi hijo llorará mi marcha como yo la
de mi padre, si estaré en el mar para siempre o
solo durante un tiempo.
Dirgo
21. VÍKINGS, LA INFORMACIÓ
MÉS CURTA
Si esteu llegint aquest text és que us agrada la
història dels víkings, jo com vaig tindre
avantpassats víkings, us diré bastant informació
que us agradarà. Segurament pensàveu que els
cascos portaven banyes per guerres o
celebracions... doncs no, els portaven quan morís
i portaven els cascos per commemorar la seva
mort. Pensàveu que ells eren molt agressius,
violents... doncs no, ells mai atacaven només es
defenien dels pirates el menjar, els nens, els
animals (a vegades) i les dones. Els homes
víkings només bevien aigua, en la barca, o
cervesa, en la barca i en els poblats. En veritat
els víkings eren bones persones, abans d’atacar,
parlaven i sempre intentaven ajudar a tothom.
Doncs, ja os he donat molta informació com per
fer-te el cregut amb els amics, i per si la vida
decideix que et serveixi aquesta informació, fins a
la pròxima. Així s’acaba la informació.
Pitburray
22. L’ORIGEN DEL CASC
VÍKING
Mai t’has preguntat perquè els víkings porten dos
banyes a sobre del casc? Algun rinoceront haurà
clavat les seves banyes? O és que els víkings
tenen avantpassats amb banyes? Si us heu
proposat algun cop aquestes preguntes, esteu
equivocats, pero no sou els únics, ja que jo
tampoc en tinc ni idea. Però, us explicaré la meva
versió inventada de l’origen del casc víking: Al’any
867 d.C. un víking, després d’haver fet molts
pecats, el van voler castigar. Li van fer portar un
casc amb dos peixos podrits a sobre, durant sis
setmanes. A la gent, li agradava aquell casc, ja
que quedava molt bé.Aleshores, també van voler
portar-lo. Però hi havia un problema. El casc feia
molta pudor, ja que portava dos peixos podrits a
sobre. O sigui que la solució va ser, posar en
comptes de dos peixos, dues banyes de búfal.
Així acaba la història.
Canguriito
23. ELS VÍKINGS
Un bon dia un poble víking que volia una joia que
per ells tenia molt valor, perquè era d’un
avantpassat, va decidir agafar tots els seus
guerrers i anar-la a recuperar, però
inesperadament el fill del capità va dir:
- Prou! No està bé que aneu a matar i a fer mal
només per a una simple joia, per molt valor que
tingui.
Així que van convocar una assemblea per decidir
quina era la millor opció. I van veure que la del fill
del capità era la més adequada per recuperar la
joia.
Van anar al poble i van intentar fer un tracte i com
els víkings veïns no s’ho esperaven van reaccionar
tan bé que els hi van regalar sense problemes,
així tothom va sortir content i gràcies al nen, van
aprendre que hi ha diferents maneres
d’aconseguir les coses.
Nabetse
24. ELS VÍKINGS
Els víkings estaven en el seu vaixell, llavors
veieren que algú s’apropava des de la platja. Era
una noieta que cridava al capità. El capità va
apropar-s’hi i va dir-li que només els homes
podien lluitar. Ella no li va fer cas i quan ningú la
mirava va saltar dintre al vaixell. Va agafar una
navalla que es va trobar per allà i es va tallar la
melena, que li arribava als peus, per assemblar-se
a un noi. Al dia següent estaven lluitant contra
l’enemic i amb una llança van ferir al capità,
llavors la noia va saltar cap al vaixell de l’enemic i
es va venjar. El cap estava molt orgullós, llavors la
noia va dir-li la veritat, era una noia. Des d’aquell
instant la diferència entre homes i dones acabà.
Les dones podien lluitar com els homes i els
homes cuinar com les dones.
Bach
25. L’OU DE DRAC
Varem arribar amb drakkar a l’illa. Hi havia una
cova. Tenia por, molta por. Si deien que jo portava
dins meu l’esperit d’en Thor, volia que em sortís
en aquella cova que em donava calfreds. El meu
pare Harald em mirava amb uns ulls freds, i la
seva expressió deia «Au vinga, Orn!! No deixis
que t’utilitzi, al final tu l’has d’ensinistrar a ell: ara
tan sols és una cria!» Dit això, de dins l’ou - que
feia un metre i mig de diàmetre i dos d’alçada - va
sortir una petita flamarada. Tot seguit, l’ou es va
començar a esquerdar. Entre la visera del meu
casc jermundbu, vaig veure com una cria de drac
esgarrifosa sortia de l’ou; semblava famolenca.
Em va mirar desafiant-me. Finalment, em vaig
armar de valor i vaig anar cap a ell corrent amb la
meva llança i cridant a l’hora: «ODIN, DONA’M
FORÇA!!»
Loloquique9

8. 5
26. CAP DE SETMANA
FAMILIAR
Era un dia de visita al port de Palamós on aquell
mateix cap de setmana hi havia una recreació
d’un vaixell víking, aquest era un «drakkar».
També hi havia uns homes disfressats de víkings,
amb samarretes, pantalons i sabates de cuir que
feien representacions de batalles d’aquella època,
amb els escuts i les espases fabricades per ells.
A dins hi havia una exposició de fotos on sortien
imatges dels víkings, de les seves cases, que
eren en forma triangular i recobertes d’herba al
sostre, així com imatges de tot el que feien i en
què creien.
Aquella setmana estàvem fent aquest tema a
l’institut i quan vam fer l’examen vaig treure la
millor nota de tota la classe. Com que el tema
m’agradava molt, vaig decidir fer un treball optatiu
que em va servir per pujar encara més la nota
final.
Rasta Boy
27. ORGULLÓS DE SER VÍKING
Tercer premi de la categoria C
Un pare li pregunta al seu fill què vol ser de gran i
aquest molt orgullós li contesta que un víking. El
pare no ho entén, pensa que el seu fill s’ha begut
l’enteniment i l’hi intenta treure la idea del cap:
- «De veritat vols ser un home despietat, capaç de
saquejar i matar per gust?»
El fill li contesta:
- «Un víking no mata, només treu la vida si cal i
no si vol. Eren persones dedicades al comerç que
fabricaven les seves pròpies embarcacions. Els
víkings eren, a més, grans artesans i unes
persones que tot el que guanyaven ho dedicaven
al seu poble, que en aquells temps, era com una
gran família. Pare, de veritat no vols que sigui un
víking?»
Airbec
28. UN DRAGÓN NAVEGANTE
Liderado por la cabeza de un dragón, rodeado por
ambos lados de escudos de colores y largos
remos, y dependiente del fuerte mástil y del
velamen blanco y rojo a rayas, navegaba el
drakkar. Como un terror navegante lleno de
hombres fornidos y equipados con armamento,
dispuestos a atacar, la nave surcaba las aguas
del Mar del Norte.
Bajo el mando del jefe Gunnar, la esplendorosa
embarcación se enfrentaba a sus mayores
enemigos: los dragones. Las bestias lanzaban
fuego e intentaban quemar el drakkar, pero éste,
protegido bajo el poder de Thor y su martillo, se
mantenía impasible. Lo que no sabían los
dragones es que se enfrentaban a su superior, un
dragón equipado de velas como alas, remos y
escudos como garras y escamas, y dotado con la
capacidad de navegar como sus semblantes
podían volar: un dragón navegante.
Vikinga
29. ODI AMORÓS
Va obrir els ulls ràpidament com el reflex d’una
espasa. Una espasa víking. Es trobava a la
coberta d’una nau, que comprovà que estava
tripulada. Unes botes gruixudes s’interposaren
entre la mirada d’ella i el velam bicolor del
drakkar. Va aixecar el cap i veié aquell ésser que
li semblava inexpressiu. Ell era un tros de gel,
que de tan fred cremava. Es volgué fer enrere,
però estava lligada. Tot i així no li havien tapat la
boca.
- Per favor, deixeu-me anar... - les darreres
paraules resultaren inintel·ligibles pels homes, ja
que quedaren ofegades pels sanglots i perquè ells
no parlaven la llengua de la noia. S’arraulí i es
portà les mans al cap. Notà que duia una trena.
Llavors se’ls va mirar. No hi havia a bord cap dona
més que ella. A la fi comprengué que els temibles
víkings no lluitaven per odi. Estaven bojos d’amor.
Flama glaçada
30. SVEINBJÖRN,
EL GUERRERO
Llueve. Llueve y hace frío. Miles de recuerdos
torturan mi mente; escasean los buenos, abundan
los malos, pues los pocos agradables, se
perdieron en el camino, o un soplido de este
viento caprichoso, se los llevó. Atrás dejé a mi
familia, a mi gente y a mi aldea. Atrás dejé
cuerpos muertos, culpables e inocentes,
piadosos y avariciosos, enemigos y aliados...
Todo cuanto poseo, es la ayuda de los dioses, la
cual no siempre me acompaña. Quizás, y solo
quizás, algún día regrese a casa. Roto y abatido
por haber vivido en la miseria de la guerra.
Junto a mis seres queridos. Los añoro. Tan solo
puedo desear que sigan vivos.
Un barco de vela, nos guía hacia la batalla.
Neptuno, dios caprichoso, juega con nosotros.
Mi nombre es Sveinbjörn, guerrero vikingo,
dispuesto a morir por mi pueblo.
Xheaan
31. THE VIKING
While I was sailing I fell asleep in the cellar of the
ship. I was very dizzy, because I was not used to
the waves which hit the boat. My name is
Christopher and I am a viking, like my colleagues.
We were going to get home with a big loot to
surprise the people of the village and our family.
We were approximately in the middle of the
ocean. Looking through my binoculars I saw a
boat far away. We decided to prepare an attack,
we took our swords which were stored in a box
together with our helms. As always after a fight
someone gets hurt, in this case my friend Halvar.
When done, we followed our course back home,
we brought the boat full of gold which we had
conquered in the fight against that ship. We arrived
at the village, and shared the loot between us.
Ronda
32. L’ONADA
Quan el vaig mirar a la cara, vaig pressentir que
no era gaire amistós, però al fixar-me bé en les
seves profundes narius vaig veure el mar on hi
havia el seu vaixell amb gegants rems que
removien les ones. Al vaixell hi havien grans
barrils d’alcohol.Al tornar a mirar, vaig poder veure
moltes armes. Ja no era al mar. Estava lluitant a
la guerra contra ells, els víkings.
Cridaven i lluitaven contra nosaltres.
I amb un sospir, com quan es trenca una onada,
vaig caure vençuda.
Lola Locatis
33. SENTIMENTS OPOSATS
Segon premi de la categoria B
La brisa marina acaronava els meus cabells
daurats, mentre taral·lejava una cançó antiga,
contemplava l’espectacle de les onades colpint
contra les roques. Em trobava en el meu refugi,
un penya-segat en el qual podia gaudir d’estones
de pau vora la mar. Tot i no ésser de gran alçada
em permetia albirar les teulades i carrers del meu
poblat. Entre les boires matinals vaig adonar-me
de la presència d’un flamant vaixell. Un majestuós
Knörr de roure s’imposava en aquelles aigües
braves. El meu pare, el mestre d’aixa del poblat
l’havia ideat i joiós preparava la llarga travessia
que l’esperava. El meu estat d’ànim era antagònic
al del meu progenitor, ja que em veia obligada a
quedar-me sola i a conviure amb el caràcter
abominable i detestable de la meva madrastra.
Estrella Polar
34. L’ENYORANÇA DEL PASSAT
Trobava a faltar-la, la meva vida d’abans, els
records de víkings: el vaixell, la mar blava,
l’horitzó ataronjat, el vent suau, l’escalforeta del
sol a la cara al matí, els ocells xiuxiuejant, notar
la presència d’alguna au al màstic, navegar per
l’infinit sense saber on anar, tenint la sensació de
ser lliure... Era aquella la qüestió, la sensació
d’estar perdut, que no hi ets del tot, que et falta
alguna cosa, que no t’importa res del que
t’importava abans. Era com intentar posar una
mica de vida on ja no en quedava. M’obligava a mi
mateix a continuar endavant, quan potser el que
em calia era anar enrere. Fins que te n’adones.
T’adones del teu lloc al món i el busques.
Recules tot el present fins arribar al passat,
sense deixar cap rastre del que havies viscut fins
ara. Et poses el casc de víking i... tornes a sentir-
te lliure!
Grata
35. DIARIO DEL VIKINGO
ALATHOR
Miré el mar. Por fin llegábamos a lo que sería mi
nuevo hogar. Huyendo de los cazadores y los
temibles caza recompensas, llegué a Fernón.
Tenía el cuerpo lleno de heridas, partí con 150
vikingos y me quedan 32, todos ellos heridos de
gravedad. Pero, no podía estar triste, porque, a
pesar de mis magulladuras, sentía una sensación
de una fusión de la brisa del mar y la felicidad que
inundaba mi cuerpo. Pasaron las horas, y estalló
una lluvia, que recordaría como «La tormenta de
la alegría del mar Mediterráneo». Y, dando un grito
de júbilo, ordené a mis secuaces que fueran al
puerto al que teníamos cerca.
V. A. Ferrón
36. LA IRA DE JÖRMUNGANDR
El viatge transcorria plàcidament. Vaig començar
a pensar en la meva família. Mentre somreia
inconscientment al recordar la primera caça del
meu fill petit, vaig sentir un gran soroll, i de sobte
es van començar a originar grans onades.
Espantats, intentàvem evitar que l’aigua entrés a
la nau, quan vam veure una serp enorme. Era
Jörmungandr!
Va escopir verí en el moment en que ens va veure
i va foradar la nau d’una mossegada. Això només
podia tenir un significat: El Ragnarök, és a dir, la
batalla dels déus que comportaria la fi de
l’univers, era a punt de començar. Mentre el
vaixell s’enfonsava i els tripulants cridaven, em
vaig quedar immobilitzat. Què passaria amb la
meva família i la resta de gent? Era qüestió de
temps que tot fos destruït. Vaig abraçar la creu
que em va donar la meva dona i em vaig disposar
a una mort imminent.
Moshi Moshi
37. SENSE IDENTITAT
Primer premi de la categoria B
Cada cop que me la mirava envejava tots els
víkings del món. Jo hauria volgut ser allà, en
aquella nau enorme i ésser el víking més valent
del món. Però no, sóc aquí, al segle XXI enmig
d’objectes que van pertànyer a un passat que,
ben mirat, també em pertany.
Sóc noruec, alt, ros i gros i fins ara estava fart
que a l’escola tothom em digués El Víking. Però
enmig d’aquesta exposició m’he adonat que
realment si hagués nascut mil anys enrere i els
meus pares no haguessin decidit venir a viure a
Barcelona, jo seria dalt d’aquesta nau. I seria el
nen més feliç del món.
Però, al cap i a la fi és qüestió de sort, no?
L’atzar et situa al lloc que menys t’esperes o el
què menys t’escau.
Ara estic segur que sóc un víking perdut a
Barcelona.
Rubinat
38. EL DESCOBRIMENT
Plovia. Plovia molt. Un llamp aterrà sobre la
nostra vela i l’encengué de flames. Estàvem
perduts. El drakkar quasi bolcava. Hi havia ones
de quatre o cinc metres. Tot era fosc i misteriós...
Només nosaltres, en un mar immens, grandiós i
infinit.
Viatjàvem dies, mesos, anys per només una sola
raó: conquerir. «Thor, què hem fet per merèixer
això», ens preguntàvem. Nosaltres, els víkings,
estàvem aferrats al vaixell. L’aigua era fosca, no
es podia veure res. Les onades m’esquitxaven
tota la cara i em van deixar xop.

9. 6
Crac! Era una esquerda i d’alllà en sortia una
immensa font d’aigua. A poc a poc ens anàvem
enfonsant. Havia arribat el moment de
desaparèixer. Estava aterrit. No ens en podríem
sortir d’aquella aventura. Vèiem cadàvers de gent
amb sang a la cara que desbordaven el vaixell. I
de cop vam xocar contra una roca... Érem a
Amèrica!
Albada
39. ORGULL O DEBILITAT
El nostre drakkar es reflexava a les aigües netes
però fosques de Northumbria que aviat tenyirien
de roig intens.
Quan vam llevar l ‘àncora, el primer a fer va ser
agafar l’espassa i córrer. Al topar-me amb una
nena definitivament britana, em vaig aturar. Va ser
com veure una flor tropical enmig d’un desert,
com algú tan tendre podia ser-hi enmig d’unes
escenes tan cruels?
La desesperació. Aquesta era l’única explicació
de la seva acció.
La jove va marxar corrents i com un titella la vaig
seguir. Es van endinsar entre els arbustos i
segons després, tres punyalades em van envair
l’esquena.
Vaig veure borrós com se’n anava deixant un
rastre de color dimoni. Era possible que la seva
bellesa m’hagués xuclat la força per matar-me
juntament amb la seva por? I amb aquesta última
pregunta vaig morir entrant a tots els relats víkings
ensenyant la major debilitat dels homes, l’amor.
Clio

10. Categoria C
Majors de 16 anysMajors de 16 anysMajors de 16 anysMajors de 16 anysMajors de 16 anys
7
1. AUDUN
¿Qué hago aquí? ¡Me duele la cabeza,no
recuerdo nada! ¿Qué insinúa el bramar del mar a
mis pies? ¡Audun! ¡Audun!, esta no es la arena
que pisaron tus pies al amanecer antes de partir
en el drakkar.
Estoy cansado, confundido, me cuesta
incorporarme, y este intenso sol quema mis ojos,
¡ahg! Mi lengua ha descubierto mis labios
salados.
¿Esa música?, la escucho, va y viene, ¿quién
hace sonar ese cuerno?... No hay nadie aquí,
solo yo...
¡Lo recuerdo! ¡El noveno día!... ¡Atli!, mi hijo... el
noveno día... Los ojos azules de Fenjia lo dicen
todo, mira orgullosa al pequeño Vikingo de
Trondheim, él es el resultado de nuestro amor, y
el mejor homenaje a mi hermano, seguro que el
pequeño Atli hará todavía más grande la leyenda
de su tío que luchó por los suyos en cientos de
contiendas sin miedo a la muerte.
¡¿Cómo?!, ¡¿hombres negros?!
Lanemoje
2. NUESTRO HÉROE
Recuerdo a mi padre explicando sus hazañas.
Surcaba los mares del Norte navegando por los
fiordos, como capitán de un velero vikingo, con un
imponente dragón azul en el mascarón de proa.
Nos abandonaba para zarpar en busca de algún
botín que traernos, armado con un hacha de
batalla en cuya empuñadura llevaba grabados
nuestros nombres. Era valiente. Siempre acababa
herido, nadando moribundo en la fría noche o
arrastrado por una tormenta. Daba realismo a sus
cuentos imitando los sonidos del viento ¡shhhhh!
¡shhhhh!, o del agua ¡splash! ¡splash!
Acabábamos llorando de pena, imaginándolo en
aquellas condiciones. Mi madre le reñía - Paco,
no deberías explicar estas historias tan tristes a
los niños - y él siempre contestaba: - es que así
les hago el corazoncito tierno.
Erik el Rojo
3. FILLA DE VÍKING PER
HERÈNCIA
La vaig deixar quan encara era molt petita, dins
del bressol, a l’ombra d’una cambra des d’on
podia imaginar l’horitzó. No vaig pensar que
creixeria sola, sense protecció, amb llàgrimes,
sense paraules, desabrigada, determinada,
emmalaltida, sense cura, sense saber-ho, sense
saber-ne, poc escoltada, incomunicada, sense
ningú més, abandonada, a l’abast de tants perills,
feble com era, bonica com era, plena de vida i
d’il·lusió.
Durant molts dies va cridar el meu nom enmig del
vent, pensava que tal vegada m’arribaria l’esglai
del seu buit amb l’oneig de la marinada.
I va ser així, un dia, vaig sortir a la coberta del
meu drakkar, cridant, desconsolat, el plany de la
solitud d’una vida lluny del seu costat, amb la
força del seu record mort abans d’hora: sirena
perduda que saltes per sobre les muntanyes i
t’endinses cap a la plana, filla meva perduda al pic
més alt, on niuen les àguiles.
3GAM
4. LA VELA DEL DRAC
Em disposava a anar cap al tros quan les
campanes començaren a repicar. Vaig córrer cap
a la plaça i allí em digueren que s’havia albirat una
vela apropant-se i que tots els homes havien de
preparar-se per defensar el poble. Ja duia la falç a
la mà.
Varem baixar a la platja i vam veure com
s’acostava una sola vela quadrada.Aviat vam
veure el drac i la por ens va envair. Alguns de
nosaltres van decidir fugir, altres estàvem
paralitzats. No sé quants quedàvem quan
arribaren a la platja, només recordo que ja no
tenia la falç i que aquells homes gegants em van
passar molt a prop.
Els crits que venien del poble em van fer
reaccionar i vaig córrer cap a casa. Per sort,
encara no hi havien passat i vaig poder amagar-
me amb la família.
Quan la vela partí, començà el dol.
Obrellaunes
5. RUSLA
Jec lligada al pal, envoltada d’enemics, mentre la
meva nau s’enfonsa. Les cames defalleixen però
m’alço per veure per última vegada el meu
drakkar, company d’aventures, sens dubte el més
preuat dels meus guerrers. Els ulls em couen pel
salnitre i la sang resseca em cobreix la cara però
resto dempeus i m’aferro a les cordes que em
seguen els canells per no caure. Sé que no veuré
mai més la meva terra. Sé que no veuré més com
es pon el sol però jo, Rusla, filla i germana de
reis, no temo a la mort. Colpegeu el meu cos!
Arrenqueu-me les trenes!
Aquesta nit els déus m’acolliran a la seva taula i
des del Valhalla brindaré per la venjança que, no
ho dubteu, serà terrible.
Hidromel
6. TORNARÉ
A trenc d’alba, m’acomiadaré i veuré per última
vegada la casa i el bosc. Pujaré al drakkar amb
els companys i sentiré com, poc a poc, les ones
ens gronxen i ens empenyen mar endins. Els dies
seran durs però les nits seran totes teves.
Contemplaré la lluna i sabré que els teus ulls em
vetllen el son des de la nostra platja. Sobreviuré
només per tornar-te a veure i sentir el teu cos
sota la meva pell. Per molta sang que vessi, mai
oblidaré el roig dels teus llavis i el blau dels teus
ulls serà sempre immens; tant se val quants mars
travessi. Prego al Déu Odin que no em cridi sense
que hagi vist la cara del nostre fill i hagi pogut
explicar-li, vora el foc, fins on arriben i com són
les fronteres del nostre reialme.
Hidromel
7. BOIRA FOSCA
La boira es va alçar tan silenciosa com havia
arribat, tot descobrint els marges boscosos, xops
de la rosada. La tempesta retrocedia mandrosa.
Vaig albirar un llamp solitari darrera uns núvols
portadors de mals presagis. Els homes, muts per
la tensió, continuaven enfonsant rítmicament els
pesants rems en les aigües fosques. Vaig
descordar el coltell de la seva baina a mesura que
el langskip s’apropava a l’últim revolt del riu i em
vaig inclinar sobre el mascaró per esbrinar què
ordien els déus allà davant per a nosaltres.
Quan vaig entreveure quina seria la nostra fortuna,
vaig somriure i vaig prometre a Wotan que no
defalliria davant aquella prova i que seria digne de
travessar, ben aviat, el pont Bifrost.
Rollo
8. LA TORMENTA
La embarcación de madera flota con dificultad en
el mar embravecido. Sus ocupantes han huido de
su poblado en las islas brumosas del Norte. Al
mando, un guerrero robusto, de largos cabellos
dorados y barba espesa.
En la décima noche, una tormenta los envuelve y
despedaza la vela cuadrada de la nave. La luna,
horadada por nubes negras, los abandona a
merced de la oscuridad. Una niña cae a las aguas
feroces y es engullida por la tormenta. Tras el
dolor, el centelleo de un relámpago guía a los
navegantes a un brazo de mar que se adentra con
suavidad en tierra firme. Se refugian en una
concavidad de las rocas y se entregan a un sueño
agitado.
La luz del nuevo día les regala una risa clara. A
lomos de un delfín salvador, la niña, viva y
sonriente, es devuelta por el mar a su pueblo
vikingo.
Amatista
9. BOGA
La mar colpeja l’embarcació.
Els rems es fonen amb l’aigua i sonen.
Els guerrers es preparen per a l’atac.
Encara és nit fosca.
No importa: ells arribaran, prendran el que volen i
marxaran.
Si hi queda algú, serà la seva memòria.
Ictios
10. PERDRE EL NORD
I Harald va perdre el nord...
Després de la brillant batalla a Britannia, el
temible capità d’Isen tåke havia, tot i voler tornar a
la pàtria, posat rumb cap on, a l’estiu, el sol es
pon.
Incialment, els mariners, gent rude i sense
manies, no se’n varen adonar, embriacs de
victòria i aguardent com estaven; i Harald
intentava debades llegir els antics mapes, corregir
la trajectòria... però era inútil, la nau solcava
alegrement les aigües cap al sud, a les terres
tèbies, d’ones suaus.
Les enormes armilles peludes començaven a
sobrar. Halvar, Tjure i Snorre, homes de confiança
de Harald, intentaren ajudar el vell Capità a
retrobar el rumb però les gestions fracassaven
indefectiblement.
Si, un dia, voltant per aquestes costes, us trobeu
un drakkar gran, de vela roja, ple de víkings
feliços, gaudint del bon temps i la claror; llanceu-
los una brúixola... GPS... a casa, els deuen estar
esperant.
Aarhus
11. HISTÒRIES OBLIDADES
Els càntics esbojarrats, que trencaven el glaçat
silenci del moll, passaren oralment de pares a
fills, tot mantenint la tradició mil·lenària de les
sagues. Sostenint alçades copes curulles de vi,
els seguidors danesos brindaven per una
improbable victòria contra el Barça d’handbol.Ara,
el potencial ja no era remar a força de braços, per
a «fer les amèriques» de Vinland travessant les
traïdores aigües atlàntiques, sinó llançar amb la
mà el màxim possible de pilotes de cuir contra la
xarxa enemiga.
Però l’ànima indòmita i aventurera, més la fam de
conquerir terres inhòspites, seguia bombejant la
sang que es vessà nord enllà els anys 1000.
L’algaravia pujava de to a mida que l’alcohol
s’evaporava als llavis dels víkings del segle XXI.
Des de dalt estant, l’estàtua hieràtica d’en Colom
s’inquietava davant la mirada reprovadora que des
del grup li llançava Leif, fill d’Erickson.
- Hem d’ajustar comptes, tu ja m’entens.
Rafel d’Abadal

11. 8
12. LASTRE
El pequeño drakkar, con capacidad para doce
remeros, había partido varios meses atrás en
misión de exploración para preparar la conquista
de nuevos territorios. En el trayecto de regreso,
una tempestad empujó la embarcación contra un
arrecife. Descubrieron la vía de agua cuando se
encontraban muy alejados de cualquier pedazo de
tierra firme. El violento oleaje arrojaba dentro del
casco más agua de la que entre todos podían ir
achicando. En eso que uno de ellos susurró al
oído de un compañero: «El gordo Olaf pesa como
dos de nosotros». Otras voces se fueron uniendo
a ella y el rumor, apenas amortiguado por el
embate de las olas, terminó llegando al aludido.
Éste no pudo hacer otra cosa que quedarse
contemplando incrédulo a los cuatro hombres
que, tras haberse puesto en pie, se abalanzaban
ya sobre él.
Akim
13. MEDITACIONS
Quan es fa fosc i la mar està calmada, des del
Drakkar estant, l’Erik mira l’horitzó, i pensa en la
seva vida de mariner.
Des de ben petit l’Erik sempre s’ha dedicat a
viatjar pels mars.
Ja el seu pare l’obligà a pujar al Drakkar quan
amb prou feines sabia caminar.
Sempre li deia: la terra no és lloc per a homes
lliures, busca sempre el teu destí al mar!
L’Erik ha viatjat fins als confins d’aquest món
desconegut: els mars glaçats del nord, les terres
civilitzades del mar tranquil, la bravura dels mars
dels homes de pell fosca, fins i tot la perillosa
civilització dels homes savis.
El neguit que duu dins no el deixa viure a terra.
Es veu obligat a buscar sempre noves terres,
noves aventures.
Seria més feliç si es pogués quedar a casa amb
la dona i els nens.
Però no seria ell.
Seria morir.
Sjømann
14. STEINN EL HAUGBUI
Esa völva me estaba volviendo loco. El cielo había
empezado a ennegrecerse, llamas de fuego lo
cruzaban, de repente de las aguas surgió un ser
terrible, la serpiente Jörmundgander. El pecho me
ardía, la ira crecía en mi interior, solo
quedábamos trece de nosotros, qué podíamos
hacer ante la furia de tan terrible monstruo. Aferré
bien mi hacha y salté al ataque, en mi aterrizaje
pude clavar el arma entre una de sus escamas
para evitar caer en el agua embravecida y
comencé a escalar hacia su cabeza, súbitamente
la serpiente empezó a girar sobre sí misma y salí
despedido. El impacto con el gélido mar fue
terrible. Pero no todo estaba perdido, un instante
después de que la vida me abandonara, de
alrededor del drakkar surgieron una decena de
haugbuis escapando de sus recipientes al ataque
del intruso Jörmundgander. En ese momento sentí
que debía unirme a ellos.
Landie Tusog
15. SER
Sóc víking perquè el mar m’ha dut a ser-ho, a
sentir el cel com a sostre, a saber-me infinitament
feliç enmig de qualsevol oceà. Lluitem sovint
sense escrúpols, una força interior ens empeny a
fer-ho, aquell sentit del viure que hom busca de
manera constant. Els dies, les nits i els dies,
sense pausa i cercant un futur inexistent: una
batalla més, un enfrontament esperat amb el qual
entretenir el pensament. Els víkings morim sense
sagnar, el mar ens ha omplert les venes d’orgull,
les onades se’ns enduen el cos a l’infinit, allà on
el coratge s’esvaeix i esdevenim estels sense cap
rum.
Em
16. FUM I FOC
Tenia les mans negres de sutja, i els ulls plens de
llàgrimes, no podia veure més enllà de dos pams.
El cor batega amb força i les cames gairebé
corren soles, feia tants dies que no sentia la seva
olor que no trobava l’escalfor dels seus braços, i
sentia la música de la seva veu!!!!
El drakkar ja havia atracat a la riba, i tots els
mariners ja hi havien davallat, no podia veure el
seu rostre entre la multitud que omplia la platja.
No podia ser mai que el viatge d’intercanvi portés
males notícies, ells eren artesans, no pas pirates
sanguinaris.
L’expedició venia de molt lluny d’unes illes del
Mediterrani, que tenien oliveres i uns pobladors
molt hàbils amb les fones.
De sobte les fortes mans que enyorava
l’abraçaren i totes les angoixes van fugir, només
sentia la seva olor, de fum i foc.
Avia
17. OLAF RAUDI
Era massa tard... la boira que surava de l’aigua es
dissipava albirant-se el mascaró d’un drac ferotge.
El drakkar lliscava lleuger sobre l’aigua obscura
bressolat per la marea. Des de la badia una fletxa
de foc l’incendià. La nit s’omplia de mortals i
lluminoses guspires. El darrer cabdill que inciaria
la saga llegendària, havia mort en batalla sota la
bandera del corb. Era acompanyat al regne d’Odin
de tota la seva panòplia i tresors. Pobles sencers
acudien per rendir-li homenatge. Incansable, havia
saquejat els estats més poderosos, pactat la pau
a canvi de tributs i conquerí terres ermes on va fer
créixer l’herba. Grans laments per l’heroi...
Quan el telèfon va sonar, fixà novament la mirada
sobre el gran quadre. Era massa tard...
definitivament la reserva de petroli de Noruega
s’estava esgotant. «Haurem de conquerir nous
recursos», va pensar Olaf Raudi des del seu
despatx aquella tarda argentada sobre els fiords.
Valkiria
18. BLAU
Blau. Tot blau. Blau clar i blau fosc: el cel.
Immens, ample, desmesurat. Em pertorba i em
cega...
Blau. Tot blau. Més blau. Blau marí: el mar.
Extens, inacabable, infinit. Blau, tot blau. Blau
anyil i blau cobalt: jo. Plens de blaus els braços
amb els que m’aferro a aquest tronc mig podrit
que em permet surar. Sóc jo? No ho sé. No
penso, recordo. Ho evoco tot. Veig el meu audaç
pare, el gran Jarl de Lade Eirik Hakonsson,
conquerint terres llunyanes, navegant dia rere dia
amb el seu drakkar, per aquest mar que d’aquí a
un tres i no res, posarà el meu punt i final. Però
no, vull fer-ho jo. Escolliré quan. Observo. Blau,
tot blau. Blau clar, blau fosc, blau marí, blau anyil,
blau cobalt. Tanco els ulls i deixo anar la fusta...
punt i final.
Hakon Eiriksson
(Mort en naufragi)
(998-1030)
Hakon Eiriksson
19. EL VIEJO VIKINGO
Como un viejo pontón al viento, Erik permanecía
impasible al borde del acantilado con la vista fija
en el horizonte. A sus pies, un mar de aguas
claras entre cabrillas de espuma blanca. Al frente,
recuerdos de un pasado glorioso velado por el
devenir del tiempo. Para quien regresara del exilio
con una conquista, Gronland no era sino un
sueño en el olvido.
En su mirada el verde profundo y limpio de sus
ojos se fundía con el reflejo acerado y frío del mar.
El rostro surcado de arrugas atestiguaba el
tráfago de una vida curtida por el salitre, el sol y
la intemperie. Y sus cabellos, antaño ígneos,
ondeando al viento de septentrión como las velas
de un viejo drakkar.
Un día más Erik, anclado de pie en la costa,
volvía entre brumas y marejadas, a navegar en la
mar.
PJ
20. EMBLA
Sunilda estava inquieta, el mar s’havia encalmat
feia estona i l’knarr lliscava suaument. Era un bon
presagi?, després de tots aquells dies de boira i
tempestat...
Mirava des d’un racó a coberta com els homes
havien deixat els rems i cantaven, mentre
s’omplien de cervesa i hidromel.
Va buscar a la bosseta de pell d’ant la pedra amb
runes que li havia regalat la mare. Fregant-la i
encomanant-se a Odin i Frigg va sentir-se més
consolada.
Havia fet bé embarcant-se amb el marit cap a
nous móns? Al poble va dubtar i pensà en el
divorci, però començava a estimar molt Hastein,
tan brusc amb els altres i tan tendre amb ella.
De sobte va notar per primer cop un moviment en
les seves entranyes: el fill! Posà suaument la mà
sobre el ventre i va mirar a l’horitzó: davant seu es
perfilava la nova vida!
Berättare
21. LA SORPRESA DE GILFY
Gilfy Indrarsson sintió a su espalda el último
embate del aire marino que dirigía su drakkar
hacia aquel puerto cerca de las regiones
próximas al Finibusterre. Sonrió pensando en el
pánico que se apoderaría de sus habitantes,
miserables seguidores del cobarde Cristo blanco.
Vio, antes de lanzarse sobre la arena de la playa,
que Thorir Gunnarsson había entrado ya en su
letal trance de berserker. Al saltar a tierra
Indrarsson alzó su espada y gritó para darse
coraje y dar coraje a los suyos. Apenas llegó a
ver al guerrero que, junto a otro centenar, se lanzó
sobre la playa invadida y le partió de un hachazo
el escudo hasta hender con una fea herida su
pecho. Fue toda una sorpresa, viniendo de
aquellos, hasta entonces, cobardes y sumisos
seguidores del cobarde Cristo blanco, dios de
esclavos, que, por Odin, era evidente, habían
tomado, al fin, la decisión de defenderse.
Balder
22. DESTINO
Primer premi de la categoria C
- ¿Qué te dicen las runas, Luta?
- Calla Thorberg, estás borracho.
- Me importa un bledo, bruja, la última vez dijiste
que moriría ahogado a la vuelta del viaje.
- Raido invertido, la rueda del carro, eso vi.
- Ja, ja, pues aquí estoy vieja chocha. He
saqueado las costas de Hibernia y he regresado
con las bodegas preñadas del oro de los que
adoran la cruz. Siguiendo a las Olas, hijas de
Egir, he esquivado las redes diabólicas de la
diosa Ran, que arrastran a los barcos contra las
rocas. ¡Y brindo a la salud de los muertos en el
mar!
Eso dijo Thorberg, subiéndose a una banqueta e
inclinándose sobre el gran tonel de cerveza,
resbalando y cayendo dentro. El resto de
celebrantes estaba demasiado ebrio para
ayudarle, así que pataleó y expiró.
- Te predije que te ahogarías, necio. No has de
reírte nunca de las runas de Luta.
Vala
23. MIS AMIGOS LOS VIKINGOS
Me precipité al resbalar con una roca, las olas me
arrastraron hacia un «drakkar», eran vikingos. Al
rescatarme y observar mi corta edad, se rieron
decidiendo reclutarme a su tripulación, y me
contaron que la proa con cabeza de animal,
miedo me daba, servía para ahuyentar espíritus
malignos que vagaban por los mares. Mi vida era
intrépida, aprendí a cantar poemas épicos
dedicados a sus dioses; la de ellos empezó a
cambiar, ya no se dedicaban al pillaje. Un día, un
barco enemigo nos siguió y amenazó para
robarnos el botín, les ayudé logrando alejar la
embarcación adversaria, aunque perdí el
equilibrio. Volví a encontrarme en el punto de
partida, en una playa rodeada por acantilados del
Cantábrico. Una vez a salvo, me di cuenta que
lucía una cadena con un talismán de Odín. A lo
lejos vi una gran estela en el mar.
Piedra

12. AdultsAdultsAdultsAdultsAdults
16 o +16 o +16 o +16 o +16 o +
9
24. A USUAL MORNING BY THE
SEA
Once more, like every morning, all the children of
the hamlet ran to the ruined pier, where the fat
Northman king got trapped several days ago
among two thick sticks that, long time ago,
evinced the entrance to the old mediaeval town.
Dozens of strong villagers tried, fruitless, to
liberate him from the sluggish passage of time
and, of course, from a true end.
Each attempt brought him to a worse outcome,
nailing his legs more and more in the muddy sand
of the disused port.
There was no chance for Victor, called Vick, the
Norman king.
Ten days later, the Big King was finally executed
by the sea.
The «Vick king» was dead.
Enric Segarra
25. AARASAR: EL VIKINGO
En la inquietud, así había dormido esa noche
Aarasar pensando en la futura lucha que se
preparaba. Ese viaje a la conquista de Mahral se
jugaban mucho, se habían encomendado a Odin
realizando sacrificios humanos, eso era algo que
a pesar de las costumbres de su pueblo no había
llegado a comprender, se debatía en su fuero
interno a diario ya que por más bárbaros que
fuesen él estaba más próximo a una idea
humanista y sentía el mayor de los respetos por
sus semejantes, a pesar de la época él era muy
avanzado. Lejos habían quedado esos tiempos en
los que permanecía en su pueblo y solo se
preocupaba de ir a cazar. Aún así ese fuego de
los vikingos de sus antepasados lo llevaba dentro.
Pero había llegado.
Aarasar
26. DESIG
Resta assegut, capcot, damunt el cofre: niu de
poca cosa.
Un capaltard de gris estripat s’abat sobre la testa.
Trontolla el Knarr, l’enyor s’ensenyoreja.
Cap mar, cap cel, cap oreig, cap destí ni cap
escomesa, encendran mai un far més viu que la
lluïssor dels teus ulls, petit.
Torno a casa.
Olatz
27. EL MISTERI DE
LINDISFARNE
Lindisfarne, 8 de juny del 793
«In principio erat verbum»
St Cuthbert Gospel of St John
Per la Fe de Déu jo Ealhwian de Northumbrie
monjo de Lindisfarne sóc testimoni del cataclisme
que succeeix avui a l’Abadia.
Avui a Laudes amagat en el refectori amb
l’esperança de la protecció divina prego perquè
faci arribar aquesta crònica a sa Ilma. Majestat.
Des de la sortida del sol uns guerrers gegants
han desembarcat a Lindisfarne capinatejats per
un home «dent blava», armats amb espases i
casc amb banyes han espoliat i han assassinat
als qui estaven davant i han sembrat el pànic.
Alcuí ha pogut salvar les despulles del Sant i
l’evangeli de Sant Cuthbert. Prego perquè ell ens
salvi d’aquest infern. Sento com s’apropa la mort
en aquesta estança, com se m’esmuny el cor i
enlairen les llances.
Ealhwian de Northumbrie
Ealhwian va morir el 19 de maig del 804
ArtWen
28. AMOR VÍKING
Ja es podien veure les llums oscil·lants que
dibuixaven les fogueres de la platja. Els Déus es
mostraven benèvols i feien lliscar el vaixell
suaument sobre l’aigua d’un mar bàltic menys
calmat del normal.
Gizur, el cap víking, s’afanyava a esmolar els
forats del seu casc per tal de poder-hi fer passar
amb més facilitat aquelles grans i potents banyes
que de manera insòlita li van començar a sortir
sobre les temples poc temps després de casar-se.
Mentre es preparava per la batalla els seus
pensaments viatjaven a Viborg on, segons deia la
gent del poble, la seva enyorada Thorhalla es
passava les nits gemegant de pena sempre que
ell era lluny de casa.
El senglar de l’Empordà
29. «A FURORE
NORMANNORUM LIBERANOS,
O DOMINE»
Aquesta lletania repetien els cristians quan, a
finals del segle VIII patien l’atac dels víkings
vinguts del nord d’Europa. El monjo William
Northen estava a l’hort del monestir de Saint
Cuthbert, al nord d’Anglaterra, quan sentí el soroll
ensordidor que provocaven amb els seus cascos i
els escuts utilitzats com a protecció. En veure
que avançaven amenaçadors cap a les portes del
recinte monacal, va córrer cap a l’esglèsia.
Pregava a Déu amb més convicció, si cap, que
altres vegades i repetia amb insistència: «A furore
normannorum liberanos, o Domine».
Odin, Thor i Frei, formen el panteó mitològic
d’arrel germànica del poble víking. Les deïtats
motològiques demanen sacrificis per satisfer els
desitjos dels mortals. Els diferents panteons
mitològics mai s’han entès bé. Ni han format
coalicions prou consistents per satisfer desitjos
conjunts. La pregària del monjo Northen es va
perdre a l’olimp mitològic.
Guiomar
30. DECOREM-LO AMB
CARMESÍ
Em recolzo a la barana de fusta, molla però
estable. Encongeixo els ulls en la boira grisa. Les
parpelles atrauen l’impacte de flegmàtiques gotes.
No puc llosquejar l’impressionant paisatge joliu
que es mou a la velocitat dels núvols: lent i fràgil,
tímid però valent.
Però el silenci es trenca.
- Víkings en posició!
Giro el cap i em poso a lloc. Agafo l’espasa amb
basarda, tement la lluita que m’espera. El meu
amic també fa un gir brusc, no ha tingut temps de
mossegar el trist tros de tonyina.
Intento empassar-me la por: és aspre i l’escupo
amb fàstic. El cansament és salat i els batecs del
cor guanyen força mentre s’escapen gemegant.
- És el moment!
Llances i destrals, espases i flextes, ganivets
afilats... Els veig passar de manera fugaç davant
les pestanyes subratllades. No recordo res més.
El drakkar està decorat de carmesí. Sang dels
altres, vida meva.
Jersei fúcsia
31. OLAF L’AMARGAT
Navegar no tenia cap secret pels pobles víkings,
descendents segons es creu, d’un nét de Noè
l’embarcació del qual, construïda per aficionats,
resistí més que el sofisticat Titànic i sense
Internet, el mar fou el seu medi de comunicació.
Blancs de pell, rossos de cabell, ulls blaus, de
considerable estatura i amb un tarannà
sanguinari, no sembla gaire probable que les
banyes amb que se’ls representa fossin degudes
a infidelitats amoroses a no ser que un d’ells,
anomenat Olaf l’Amargat, en fos una excepció.
Boletescriptor
32. ON ÉS ODIN?
El vaixell víking avançava a les fosques. Ningú
podia veure més enllà d’un metre. En el cel no hi
havia estels. El vent no bufava. Navegaven per
aquelles aigües fosques molt a poc a poc,
utilitzant el rems. Estaven completament segurs
d’haver mort lluitant com herois en alta mar.
Llavors, per què no havien baixat les valquíries del
cel i els havien acompanyat al Valhalla a veure
aiguamel amb Odin?
De sobte apareix una petita llum davant seu. Es
tracta del fanal d’una barca. És més petita que el
seu vaixell i la mena un home barbut. La barca és
plena d’ànimes mortes, com les seves.
L’home es dirigeix a ells.
- Ho sento molt, però us heu equivocat de religió.
Aneu cap aquella riba - els diu Caront
assenyalant un tros de terra on els espera un gos
de tres caps amb una serp per cua.
Hermes
33. NINGÚ PARLA
Tothom parla de la ferocitat de les ones i la bravor
de l’immens mar rugent.
Tothom parla de les batalles i els enemics
caiguts, de la nostra força i intrepidesa.
Tothom parla dels botins i les riqueses
manllevades al feble enemic.
Tothom parla de glòria, guerra, mort, tresors...
Ningú, però, parla mai de la soledat que se sent
quan, bressolat per les aigües i sota un sostre
d’infinits estels, perdut enmig de la buidor de
l’oceà, hom no fa res més que comptar els dies
que queden fins a retornar a la llar.
Jeg
34. SOLS LA BOIRA
Els pares dels pares dels seus pares ja portaven
esculpit tot el mar del Nord als seus rostres. A
l’arribar, sols la boira, llençol blanc que embolica
els vells Drakkars de fusta, els rep.
La desolació, l’abandó i el silenci fan companyia a
les fustes velles i trencades del moll. Tres veles
esparracades i caigudes fan de catifes damunt del
camí que porta al poblat cremat i en ruïnes.
Plors, càntics i pregàries surten de les boques
d’aquells homes braus, de noble raça de guerrers,
que parlen de les esperances trencades d’un
poble que es resisteix a l’oblit.
Egill
35. NITS BLANQUES
Ja feia unes quantes marques que el sol vermell
s’havia enfonsat dins del mar, però mai no es feia
fosc del tot. Durant tota la nit, un ressol tènue
tenyia el cel d’un turquesa molt suau, com
transparent, que creava una aura dolça i màgica.
La poderosa proa del drakkar solcava majestuosa
les aigües del Bàltic. El vent tebi corbava la vela
quadrada i els esclaus batien els rems amb
cadència. Tornaven de la incursió a les costes
germàniques carregats amb el botí i els
presoners. Els soldats, cansats i ebris,
cantussejaven cançons de guerra mentre no
paraven de beure licor de mel. Quan sortís el nou
sol, les illes Alland quedarien a popa. Vassa seria
més a prop.
Jaddvor
36. UNA DE VÍKINGS I OLLA
BARREJADA
Rera un bagul polsegós, un antic pergamí
guardava l’encanteri víking més antic del món.
S’agafava l’esquelet d’un cargol vertebrat, dels
que només habiten a l’arbre Iggdrasil, sempre verd
i savi; es barrejava amb llet agre de la vaca
Aumndula, qui alleta als gegants, i s’afegien
llimadures de la cadena que lligava al llop Fenrir,
feta per miols de gat, barba de dona, arrel de
muntanya, tendons d’ós, alè de peix, saliva
d’ocell i cervesa. Finalment, es trossejava un fil
del tapís de Frig, on tot el que es teixeix es fa
realitat.
Qui begués una banya d’aquesta poció sobre la
proa d’un drakkar en plena tempesta, esdevindria
Odin, el déu capaç de transformar-se a l’instant
en tot allò que desitja, i de fer creure tot allò que
diu.
Però alerta: l’antic pergamí estava signat per Loki,
el déu timador, aquell en que ningú confia.
Rudra
37. EL VIGÍA
Él era el vigía del barco vikingo. Allí arriba, en lo
más alto del mástil, oteaba el horizonte,
asegurándose de que ningún peligro les
acechase. Durante unos instantes, una agradable
sensación de libertad se apoderó de él. De

13. 10
repente, una pequeña mancha en el horizonte
llamó su atención. Con mano rápida cogió el
catalejo, mientras sentía su corazón oprimirse. El
día anterior habían asaltado un navío inglés
repleto de lingotes de oro; si se trataba de un
enemigo, iban a ser presa fácil debido al
cansancio. Divisó la bandera del barco que se
aproximaba. Pertenecía a Olav el Rojo, gran
amigo de su rey, Harald el Despiadado. Por fin
podrían proceder al intercambio de productos que,
ya hacía unos meses, habían acordado.
Descendió por el mástil. ¡Iba a ser portador de
buenas noticias!
Silbur
38. INVASIÓ NOCTURNA
Al fosc carreró del poble costaner es retallaven
les inconfusibles siluetes. La lluna minvant es
reflectia poruga en els cascos amb banyes que
donaven un aire més ferotge al grup que pujava
carrer amunt des de la platja. Unes músiques
llunyanes es perdien darrere dels vells murs de
pedra seca, en contra del que era habitual a
l’hivern, els silencis s’ofegaven en la negror.
Cants, acompanyats de crits eixordadors, eren
clam i teló de fons del vermell que regalimava per
les baixades empedrades. Brams que els
convertien en amos i senyors de la nit. El vi corria
per les goles i regava els carrers. La nit s’havia
convertit en aliada d’aquella escomesa no per
esperada, menys temuda.
Els pescadors locals intentaren debades fer-se
invisibles abans d’una invasió gens subtil. Des
que obriren el pub El Víking, la tranquil·litat
s’havia perdut entre riallades i alcohol.
Rafel d’Abadal
39. ALIANZA
Vikingos de las oscuras naves, que tercian sobre
las olas la más dura de las batallas. Erigen las
espadas en busca de tesoros, insignias de guerra
que ahuyentan los hombres. Naves que rompen el
silencio, que brotan en el horizonte en haces
oscuros de luz, presagio de muerte, soledad y
rendición. Bravas voces se alzan al cielo, fuertes
brazos socavan las olas, drakkars que espantan
los espíritus, llaman a las leyendas. Salidos del
abismo emergen, padres de una tierra donde el
sol no se esconde. Cálidos rayos muestran el
camino, blancas crestas de espuma, dueñas de
un destino. Monstruos de un mar, aliados de
dioses marinos, sendos equipajes cubiertos de
conquista. El bravo oleaje les impulsa a llegar a la
orilla. ¡Oscuras naves!, el mar os abre la puerta de
batallas aún por librar.
EDAP
40. VIKINGOS
Hoy, en esta isla, ha ocurrido un milagro: he
renegado de Odín y de Thor, ya no creo en el
Valhalla, me he rasurado la barba y cortado las
trenzas, y no volveré a probar un sorbo de
hidromiel. Porque te he conocido y tú me has
acogido en tu seno, has dejado que entrara en el
interior de tu templo y me someto a ti con una
entrega absoluta. Para que veas que hablo en
serio, empezaré por barrer toda la casa. Me han
convencido tus 90-60-90. ¡Aleluya!
Marcus Goldman
41. SÓC VÍKING, HOME DE MAR
No diguis el meu nom, si no ets sirena de música
bella,
no m’acariciïs, si les teves mans no són vellut, no
són mar,
no resis per mi, si no és perquè les ones em
beguin,
no ploris si no torno, si la veu de sal em crida,
el mar em conquista, com jo conquisto terres.
Deixo els rems i alço els braços,
he de pagar el deute, mig dolç, mig salobre,
abandono el drakkar, cau el cos i m’enfonso,
ha acabat la lluita, el mar em crida,
porto el nom del mar, la meva pell és mar, sóc
mar!
El mar m’ho ha donat tot,
i jo tot, em dono al mar...
Thorin
42. LA PESCA
Einar se lame los labios y la sal marina impregna
sus labios, cuando un chapoteo insistente lo saca
de sus ensoñaciones. Sus músculos se tensan
bajo el peso de la criatura marina que les servirá
de cena esa noche. Cuando al fin logra sacar el
pesado fardo del agua, Einar que comienza a
maldecir, ve aparecer entre la espuma, los pechos
de una sirena. La criatura sacude su escamosa
cola, intentando zafarse de su captor. Einar llama
a su compañero y Kodran acude en su ayuda
liberando rápidamente a la mujer pez que se aleja
nadando sin mirar atrás. Entonces vuelven a
echar la red al agua esperando con ansia otra
captura con la que llenarse el estómago.
Cualquier regalo de Odín será bienvenido,
cualquier cosa menos una sirena como esa y es
que todo buen vikingo sabe que comer carne de
sirena trae mala suerte.
Faynabg
43. VIATGE CAP AL VALHALLA
Va néixer amb la pujada de la marea, i la seva
baixada se l’emportaria.
La seva pira havia cremat durant dies i nits, per tal
de poder ser escollit pel Ragnarok, la gran batalla
final. Ara el mar portaria les seves cendres cap al
seu veritable destí. Ningú el plorava a terra ferma.
I el mar l’acollia.
Totes les batalles anteriors havien estat
l’entrenament. Tots els viatges per mar exercicis
de perfeccionament. Els botins, mostra de la seva
vàlua. Ara ja era el drakkar digne de lluitar al
costat del més gran. La seva mort el pròleg de la
seva vida.
Va néixer amb la pujada de la marea, i la seva
baixada se l’emportaria.
Yolka
44. LA CONQUISTA
La brisa marina es un brazo. Sus músculos
hinchan la vela, su quilla sostiene el hacha, que
rompe el mar. Los marineros vikingos son su
voluntad, el aprecio de la conquista. La nueva
tierra, en el horizonte, se avista como la cabeza
del enemigo en la batalla. Sus montes, ojos que
los observan a lo lejos. Surca las olas el drakkar,
como el golpe que cruza el aire, silbando el acero
nórdico cuando su filo parte el cráneo. Los sesos
manchan la pared cuando la nave esparce sus
olas por la arena. Y al primer paso del Jarl sobre
la playa, la sangre mancha el suelo. Conquistar
vidas o conquistar tierras son una sola batalla.
Para ellos, la misma.
Aeghnor
45. SKREI
La quilla del vaixell escometia les onades amb
decisió mentre els guerrers, abocats sobre la
borda, escodrinyaven l’aigua negrosa d’aquell mar
escandinau. Aquells homes, de rostres severs i
barbes poblades, buscaven, amb un silenci
sepulcral, alguna cosa amagada entre les
profunditats.
Un d’ells va assenyalar enèrgicament envers un
punt indeterminat i, sense dubtar, hi llençà l’arpó.
Tots van dirigir les mirades cap un filet de sang
que es diluïa sobre la superfície de l’aigua i
retornaren al silenci pensarós d’abans.
Finalment, l’Skrei va emergir de les profunditats,
un peix enorme capaç de partir el vaixell amb un
únic cop de cua. El neguit va apoderar-se dels
homes, i fins i tot el mar va començar a bramular
d’una manera tan terrible que molts s’hagueren de
tapar les orelles...
Però ara aquella batalla mitològica ja no té sentit,
l’Skrei és, tan sols, un bacallà boníssim.
Ogmio
46. EL NOM
I tu creus que això realment arribarà enlloc?
Tranquil, no t’amoïnis.Això que veus navegarà per
l’espai i ens mostrarà per fi el planeta Mart, això
és la sonda espacial Viking I.
Albertov
47. RETROBAMENT
Sota la lluna, despullat del seu cavall, de la seva
destral i del seu escut, també aquella pell d’home
sol ja no l’hi feia falta.
Havia passat tot el temps que es recordava de la
seva jove i brava vida buscant-la en totes les
aldees, pobles i nacions on irrompia amb les
guerres dels altres però no la seva.
L’havien arrabassat del seu bressol per no patir el
mateix destí de totes les altres dones que naixien
en la seva aldea; ell als seus deu anys, jove
guerrer, perdia la seva promesa...
Ara, després de moltes llunes i moltes batalles
era ella qui l’hi sanava les ferides d’aquell gloriós
dia, la seva guerra havia acabat.
voGenesia
48. L’OSEBERG
Trenc d’alba. La nau pren rumb cap al sud. A bord
de l’Oseberg solca els mars, desitjant que la seva
gesta al camp de batalla sigui plaent pels déus.
L’enemic s’albira a l’horitzó; les ànsies de combat
fan que estrenyi fort l’escut.
Ja comença.
Proa frega contra proa deixant les naus en
paral·lel amb un estrèpit ensordidor. És el
moment d’abordar i guanyar-se l’entrada al
Valhalla. Lluita ferotge, brandant el martell amb
fúria berserker. Venç adversaris a dotzenes.
Finalment, quan sembla que no li resten forces
s’abandona a les mans d’Odin, desijtant seure al
seu saló aquesta nit.
Però Odin té altres plans reservats per ella.
Perquè les dones víkings no són només ferotges
guerreres; també són matriarques i guardianes de
les seves llars. S’aixecarà altre cop, traurà forces
d’allà on no en queden i tota triomfant tornarà a
casa amb els seus. Valhalla pot esperar un dia
més.
Iknatius
49. RUMBO AL OESTE
La treintena de hombres se acurrucaba bajo la
vela que habían desplegado a modo de techo,
pero Leif permanecía fuera, sentado en un banco
jugueteando con la piedra solar. La niebla era tan
espesa, que no alcanzaba a ver el extremo de la
popa.
De pronto, un manotazo en la espalda le devolvió
a la realidad, era Thorbjorn: - Mira Leif, allá -.
El enorme dedo de Thorbjorn no se equivocaba;
Leif se puso en pie de un salto, allí estaba, otra
vez volvían a tener rumbo. No tenían tiempo que
perder: -¡Hombres, hombres! ¡Recoged la vela y
desplegad los remos! ¡Que Odín nos vaya
preparando un hueco en su palacio!, ¡llamad a ese
dios nuevo al que algunos rezáis, porque si
nuestro destino es morir en el mar no nos
sentaremos a esperarlo! ¡Que los remos sean
nuestras hachas, y las olas y esta niebla sacada
de Hel sean nuestro enemigo!
Iroquois
50. ETERNITAT
Sobre la drakkar érem invencibles. Els enemics
ens temien, i els amics no dubtaven ni un segon
en acompanyar-nos en les llargues travessies
pels grans mars en busca de noves terres que
saquejar.
Si Odin hi era de la nostra part, cap perill ens faria
ombra en els nostres extenuants viatges a
territoris desconeguts.
Les skjaldmös eren sempre al nostre costat,
lluitant amb valor per aconseguir un suculent botí
que portar a casa.
Tyr ens ajudava en tots els combats contra els
homes i dones que s’atrevien a plantar-nos cara.
Érem el terror del nord. I el nostre poble serà per
sempre recordat com a grans guerrers sense por
a la mort.
Rain Cross