L'Agulla, número 86

1. L’
A
G
U
L
L
A
Octubre 2013 - Any XVIII - Número 86
Catalunya, on anem?
Com al conjunt de la societat catalana, a la redacció de L’Agulla n’hi ha que som independentistes
i n’hi ha que no ho som. I com al conjunt de la societat catalana, diversitat d’ideologies no vol
dir necessàriament divisió, ni molt menys, confrontació. On sí que coincidim és en la necessitat
i la normalitat democràtica que ha de suposar per als ciutadans i ciutadanes d’un país poder
votar i decidir. Per què fa por, un referèndum? I alhora, coincidim a subratllar tots aquells
factors positius que, com una lliçó de la ciutadania, se’ns transmeten en tota la mobilització a
Catalunya, ja sigui pel dret a decidir, o en favor de la independència.
La ciutadania, que semblava adormida, ha sortit al carrer. Gent amb diferents punts de vista
es donen la mà i la societat civil és capaç, per primer cop, d’avançar-se als líders polítics i
prendre la iniciativa. La manifestació de l’Onze de Setembre de l’any passat i la cadena humana
d’aquesta Diada han brillat per la bona organització i també perquè han nascut de la base,
de la gent. Aconseguir debat, reflexió i mobilització en un procés pacífic i dialogant és una
primera gran fita assolida. Aconseguir convertir la reivindicació en festa ciutadana, aplegant
les diferents generacions en una mateixa causa, és també un èxit. Alhora, també ens podríem
preguntar com s’ha generat aquest creixement del sentiment independentista. El foment de
l’odi contra Catalunya i la repressió de la llengua catalana que tant ha cultivat el PP des del
govern només han estat la gota que ha fet vessar el got, després que la memòria col·lectiva no
ha esborrat aquelles paraules de Zapatero: “Aprobaré el Estatuto que salga del Parlamento de
Catalunya”. En definitiva, les mentides i l’odi, junt amb el desequilibri evident de les balances
fiscals, han fet que els ciutadans s’hagin mobilitzat per dir prou, i tenint també present que
junt amb les reivindicacions de país, ha aflorat també la reivindicació de justícia social tan
necessària, en un context d’escanyament econòmic, social i laboral cada cop més greu.
Un altre factor que no volem passar per alt és el lideratge femení en aquests moviments socials
i de país: Carme Forcadell, presidenta de l’ANC; Ada Colau, al capdavant de la PAH; Teresa
Forcades, al Procés Constituent; Itziar González, amb el projecte Parlament Ciutadà, o Muriel
Casals, presidenta d’Òmnium; en són alguns exemples. Diuen que el lideratge de les dones
s’enfoca més cap als equips, aconseguint més motivació i sentiment de pertinença, mentre que
el lideratge dels homes s’enfoca més a objectius. Ara mateix, no podem saber exactament cap
a on anem els catalans i les catalanes, però sigui com sigui, si ens fem coresponsables del futur
de Catalunya, si defensem plegats més justícia social, si escoltem més la veu de les dones i si
aprenem que ens podem donar les mans malgrat ser diferents, podrem avançar cap a un futur
millor.
Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@gmail.com Bloc: http://www.catalunyareligio.cat/blocs/puntada

2. L’Agulla
Sumari
Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari
Butlletí de reflexió i diàleg
Any XVIII. Número 86
octubre 2013
Periodicitat:
5 números l’any.
Subscripció anual: 10 €
Grup promotor:
M. Antònia Bogònez
Joaquim M. Cervera
Salva Clarós
Quitèria Guirao
Albert Farriol
Maria-Josep Hernàndez
Tere Jorge
Josep Lligadas
Marta Moya
Josep Pascual
Mercè Solé
Coordinació:
Maria-Josep Hernàndez
Compaginació:
Mercè Solé
Dibuixos:
Montserrat Cabo
Capçalera:
Mercè Gallifa
Imprimeix:
Multitext, S.L.
D.L.: B - 41803 - 97
Adreça:
Gran Via de les Corts
Catalanes, 942, 5-1
08018 Barcelona
Veure, Mirar
03
04
05
06
Si ens retalleu, desapareixerem. L. Sellarés
Aliments malbaratats. J. lanao
Les revolucions dels segles XIX-XX i les del segle XXI. Q. Cervera
Mohammadi, el meu amic, ha tornat al Marroc. M. de la Rubia
la pal,mera i la font
07 Els reptes (per a nosaltres) del papa Francesc. M. Solé
08 Cap al III Fòrum Català de Teologia i Alliberament, gener
2014. S. Pardo
09 Teresa Losada, vanguardista de acogida a los inmigrantes. I.
Marqués
10 Acollir l’immigrant irregular. P. Rodado
RECEPTES PER ANAR CANVIANT
11 Bolets amb gambes en papillota. T. Jorge
11 Dèficit de formació. S. Clarós
A peu
12 Mirar amb uns altres ulls J. Pascual
13
Puntades
14
PER AIREJAR EL CERVELL
La fe de cada dia
16 Per què l’any litúrgic? J. Lligadas
La Creu de Dachau. L’home esclafat en una creu presideix
la capella evangèlica que, junt amb els oratoris catòlic, ortodox i jueu, s’han aixecat a l’antic camp de concentració
de Dachau. En memòria del patiment sense sentit causat per
l’home. Un patiment que no va acabar amb els morts de la
segona Guerra Mundial, sinó que continua escampant-se.
Les pasteres en són un exemple. Entre molts d’altres.
Correu electrònic:
agulla.revista@gmail.com
Telèfon: 93.308.37.37
(Josep Pascual)
Bloc:
www.catalunyareligio.cat/
blogs/la-puntada
Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si
no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic.
Subscripció: 10 € l’any.
Amics,
Us faig saber que desitjo fer
el pagament de la subscripció
anual de l’AGULLA a través del
compte que us indico.
Atentament,
Firma
Butlleta de subscripció
Nom i cognoms: ____________________________________________
NIF: ____________________________________________________
Adreça: _________________________________________________
Població: ______________________________________ CP: _____
Telèfon: _________________________________________________
Correu electrònic: __________________________________________
2
Entitat
-
Oficina
-
Control
-
Compte o llibreta

3. Veure, mirar...
Si ens retalleu, desapareixem
Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...
Lourdes Sellarès
Ara fa un any, 15.000 famílies de persones amb
discapacitat intel·lectual, i més de 200 entitats, es
varen mobilitzar a Barcelona sota el lema: “Això sí
que no. Si ens retalleu ens abandoneu”.
La situació, passat aquest temps, no només no ha
millorat, sinó que ha empitjorat i segueix en una
indefinició que mica en mica va erosionant famílies i entitats que atenen i treballen amb les persones
amb discapacitat intel·lectual. Per això ara hem de
dir “Si ens retalleu, desapareixem”. Des de desembre de 2012, la Generalitat no dona resposta a cap
nova demanda de servei per a persones amb discapacitat intel·lectual, el que suposa l’exclusió social,
sobretot per aquelles persones que necessiten un
lloc de treball o accedir a serveis assistencials (centres de dia/residències).
Les entitats sense ànim de lucre ens trobem
amb una situació d’ofec econòmic:
• No s’han regularitzat pagaments pendents des
del 2010.
• S’han reduït a la mínima expressió les subvencions al treball amb suport.
• S’han retallat els imports dels mòduls d’atenció d’un 3 a un 4,5%.
• S’ha reduït el mòdul del servei de suport a l’autonomia a la pròpia llar un 20%.
• La dotació econòmica dels serveis d’atenció diürna està congelada des del 2010.
• Està encara pendent de pagament la subvenció
a totes les entitats, del juliol del 2012.
• Els Centres especials de treball no reben subvencions per a nous llocs de treball.
Les famílies es troben en una situació
d’asfíxia per les retallades en serveis i en la
dependència:
• Hi ha més de 80 casos urgents pendents de plaça residencial.
• Més de 175 persones estan pendents de rebre
el servei de suport a l’autonomia a la pròpia
llar.
• L’accés als serveis d’atenció diürna està aturat,
hi ha més de 200 persones esperant una plaça.
• Mes de 250 persones que degut a l’envelliment
han de deixar de treballar al CET i no tenen
plaça d’atenció diürna.
Durant el mes de setembre es van conèixer algunes
dades relatives a l'atenció i suport a la dependència.
D'una banda, la Generalitat va anunciar que mantindrà congelada de forma indefinida la incorporació
de nous beneficiaris als ajuts per pagar residències
geriàtriques que formen part de l'anomenada llei de
la dependència, la qual cosa vol dir que ni es cobriran
les baixes ni es faran noves altes amb persones grans
que tenen un grau de dependència reconegut per
l'administració i que requereixen l'atenció d'aquests
centres. D'altra banda, el departament de Benestar
Social i Família va anunciar la retallada del 20% de
les ajudes al programa de suport a l'autonomia en
la pròpia llar dirigit a les persones amb discapacitats
intel·lectuals. Aquesta retallada està per sobre de la
mitjana de retallades aplicades en altres àmbits com
salut o educació, i perjudica el col·lectiu de persones
amb discapacitat que comptaven amb personal de suport per poder viure amb el màxim d'autonomia la
seva quotidianitat. Un col·lectiu que, des dels inicis
de la crisi, ha vist augmentar en un 100% el nombre
de persones aturades, i entre les quals sis de cada deu
estan en situació d'atur de llarga durada.
Hi ha un degoteig de retallades i les eines que garantien la igualtat d’oportunitats del col·lectiu estan col·lapsades o desapareixent.
Sense quasi adonar-nos, anem a un canvi de model.
L’administració està desmuntant l’estat del benestar i estan desapareixent alguns dels drets que varen costar molt a aconseguir. Únicament, qui pugui
pagar el servei el tindrà; qui no pugui, es quedarà
a casa. El col·lectiu de persones amb discapacitat
3

4. intel·lectual és un col·lectiu petit. A Catalunya són
47.268 persones. Això ens dona poca força, poca visibilitat. Es un col·lectiu vulnerable que no pot parlar per ell sol i que depèn dels altres per fer valdre
els seus drets. L’administració no es pot desentendre. Fins ara havia confiat en les entitats d’iniciativa social, fent-nos creure que formàvem part de la
xarxa de servei públic; ara ens aboca a crear serveis
privats o a desaparèixer, fent-nos còmplices d’un
model discriminatori, injust i insolidari, al que només tindran accés aquells que el puguin pagar. Per
descomptat que no obviem l’escenari de recursos
limitats que té avui la Generalitat, però els recursos
es poden prioritzar i en aquest cas, prioritzar vol
dir assegurar uns mínims per a les persones que
més necessitats i menys opcions tenen.
I a tot això, cal afegir la manca de comunicació,
de diàleg, d’informació, que no es digui res, que
les entitats ens assabentem de les decisions un cop
ja preses, que siguin les mateixes entitats qui han
d’informar a les famílies. En una situació com l’actual és imprescindible gestionar els organitzacions
amb un mínim de seguretat administrativa, que
avui no tenim. Reclamem com a mínim una actitud
de diàleg i d’anàlisi conjunt, cosa que en aquests
moments no s’està donant. Si la situació es manté,
anem a un retrocés de 30 anys en els drets de les
persones amb discapacitat intel·lectual.
Lourdes Sellarès és treballadora social
de la Fundació El Maresme. Mataró
Recomanem veure aquest i difondre aquest vídeo: Si ens retalleu, desapareixem. Això sí que no
http://www.youtube.com/watch?v=dkMjK1I4B90
Aliments malbaratats
Jesús Lanao
Segons un estudi publicat recentment, resulta que a Catalunya
es malbaraten 262.500 TN /any
d’aliments, el 58% dels quals a
les llars, que equivalen a 112€ per
persona a l’any… D’entrada la
pregunta que sorgeix és com s’ha
fet el càlcul, atès que resulta complicat saber la quantitat de menjar
que llença cada família però també cal saber que s’està elaborant
una normativa per l’aprofitament
d’aquests aliments provinents
d’establiments públics i privats (bars, restaurants,
menjadors, etc.). Tanmateix serveix com a crit d’alerta davant un fet important, que cal fer-hi front des
de diversos angles.
4
Aquesta realitat em recorda que fa uns 18 anys
dues amigues van tenir la iniciativa d’aprofitar aliments excedents d’una festa molt important que
es feia a Barcelona. Van haver de fer uns tràmits,
i se’ls hi va donar un “permís especial” per fer-ho.
L’èxit va ser rotund: en dues hores s’havien repartit aquells excedents en entitats socials. Aquesta
“prova pilot” formava part d’un projecte que, amb
el nom de “La Cistella de la ciutat”, plantejava organitzar d’una manera racional i eficaç l’aprofitament de menjar preparat els diversos establiments
(bars i restaurants de Barcelona)
així com de forns de pa i pastisseries. Com a dada il·lustrativa s’esmentava els països (entre ells els
Estats Units) on unes ONG ho estan fent des de fa més de 25 anys.
L’Ajuntament, que havia autoritzat “excepcionalment” la prova
pilot, no va aprovar el projecte,
al·legant tota una sèrie raons legals i sanitàries. Val a dir també
que alguns militants d’esquerres van criticar la iniciativa, des
de posicionaments ideològics (“caritat” dels rics,
drets i dignitat de les persones desfavorides, etc,)
Ara resulta que s’està plantejant aquell “projecte”… davant la “situació dramàtica de persones
(nens inclosos) subalimentades del nostre entorn.
Dues reflexions:
1) Què diferent es veu la situació des de la sobreabundància (si més no, estadística) que des de carència i la precarietat.
2) La iniciativa primera venia “de la base”; ara es
vol muntar des de les administracions públiques.
Jesús Lanao és jesuïta i director del Banc de Recursos

5. Les revolucions dels segles XIX-XX
i les del segle XXI
Quim Cervera
Parlar de revolucions és força
agosarat. És un terme “fort” que
encara que no comporti violència, el subconscient no deixa de
vincular-ho a una certa bel·licitat,
lluita i dura confrontació d’interessos. De totes maneres, en la
paraula revolució hem d’entendre
transformació radical d’estructures econòmiques, polítiques i culturals.
Potser seria millor i més provident parlar de moviments socials
de canvi. Es fa difícil saber, quan
vius el moment, si aquell o tal altre moviment són revolucionaris
o no. Sovint quan es veuen els
resultats, és quan podem anomenar “revolució” a aquell canvi
que s’ha donat. Podem dir que els
moviments socials amb propostes
globals de canvi social, amb unes
anàlisis que es volien complertes
de la societat, del segles XIX i XX,
foren revolucionaris. Ja discutim si el Maig del 68 (o diferents
maigs en diversos llocs) fou una
revolució, o una revolta, o una
protesta, o un ritus d’iniciació de
molts joves per arribar a seguir
essent els amos de l’empresa dels
seus pares. Ara, però, comprovem com molts canvis de registre
mental, moltes dimensions que
han introduït els partits sobre tot
de l’esquerra (feminisme, pacifisme, ecologisme, anti-autoritarisme...) procedeixen del Maig del
68. Els actuals moviments com el
15-M, la lluita de les hipoteques,
l’ Assemblea nacional Catalana,
les vagues continuades dels sindicats..., són “revolucionaris”?
Potser, com deia, no ho sabrem
fins d’aquí uns anys. Tenen molt
de protesta, d’indignació, de “ràbia de temps latent”, de necessitat de canvis importants en favor
del poble, que ja no vol estar tant
submís i vol participar...
Hi ha la tendència, en molts
analistes, a afirmar que les revolucions del XIX i XX, “grandiloqüents”, de propostes per tota
la societat i per totes les dimensions socials, eren veritablement
revolucionaris, i que fins i tot, els
participants en tenien una certa
consciència. Aquesta afirmació
va acompanyada d’adjudicar als
moviments d’aquest principi del
segle XXI, les dimensions de localisme, de reivindicacions ben
concretes, d’espontaneisme, sentimentalisme i de manca d’anàlisi
alternatiu global per tota la societat. Ara bé, jo em pregunto, no hi
havia en les ara definides “revolucions” del segles XIX i XX, també
força localisme, espontaneisme,
emotivitat, i reivindicacions domèstiques que es lligaven a unes
anàlisis globals, ja que tampoc hi
havia tanta ciència social acumulada per veure la complexitat del
cos social. I, en els moviments actuals del segle XXI, no hi ha cada
cop més anàlisis acurades de la
nostra societat, i més enllà del
que sembla, no hi ha consciència
global, bons lideratges (sobre tot
femenins) i no tot és espontaneisme i organització (pensem en
la Via Catalana, per exemple) o
localisme domèstic? Cal tenir
molta cura a l’hora d‘interpretar
els moviments socials i fer comparacions, ja que no tenim la mateixa perspectiva històrica que
podem tenir amb fets de fa 100 o
més anys. Normalment els moviments són tant complexes que tenen de tot, i encara que els temps
canvien i trobem diferències importants segons les èpoques, no
és gens fàcil qualificar uns d’un
signe i els altres d’un altre.
L’article d’Antoni Dalmau (els
articles d’aquest cristià, socialista igualadí, ex-president de la
Diputació de Barcelona, sempre
són molt interessants i recomanables) a “El Punt-Avui” del 27 de
juny del 2013 val la pena per anar
aprofundint en els nostres moviments socials. Ell fa referència als
moviments contra la desigualtat
i la pobresa al Brasil, sorgit per
l’augment de la tarifa d’autobusos, o a Xile, pel cost de la universitat o els apareguts a Tuníssia,
Egipte i altres països àrabs. Veu
en aquests moviments tant llunyans punts comuns: “absència
de líders, espontaneisme, responsabilitat d’organització completament difusa, manca d’interlocució, desconfiança radical en les
virtualitats del sistema...”. Antoni Dalmau, davant el desconcert
dels analistes polítics, els critica
dient que “improvisen d’una manera lamentable i cerquen explicacions a les coses després que ja
han passat.” Després ho aplica a
Espanya, i aprofita la ocasió per
denunciar la recentralització, la
negació de la diversitat i la submissió a les forces reaccionàries
del govern del PP. Fa la seva anàlisi del moviment independen-
5

6. tista i del Procés Constituent, per
acabar dient: ...” ara que fallen
els sistemes establerts i les velles
fórmules d’interlocució social,
com ho hem de fer per donar viabilitat al clamor de la gent, com
es poden convertir en polítiques i
en programes concrets tantes demandes més o menys vaporoses,
com tornem a la política l’altíssima missió de fer-se portaveu de
les demandes populars, com generem lideratges i responsables
de carn i ossos que tothom pugui
reconèixer i acceptar? No sabem
com ho hem de fer perquè de la
turbulència i l’amalgama confusa
que agita el món sencer en surti
algun dia un pas endavant, una
nova fita de progrés”.
Estic d’acord bàsicament amb les
observacions d’Antoni Dalmau,
i que estem en un canvi social
profund, que hi ha un malestar
general que es fa difícil canalitzar
en “els bots vells”, però en canvi, crec que en força dels nostres
moviments més propers no hi ha
absència de líders (i moltes líders,
ben acceptades i reconegudes) ni
manca d’organització, com he
indicat abans. Tampoc sé si les
demandes són tant “vaporoses”
com ell diu, algunes potser sí,
però la demanada del dret a decidir ho és? I la de les hipoteques,
que han aconseguit presentar
una Iniciativa legal? Seguirem el
debat per avançar vers noves fites d’humanització i de llibertat.
Quim Cervera és sociòleg i capellà
Mohammadi, el meu amic,
ha tornat al Marroc
Als darrers temps, el paisatge
urbà va canviant contínuament i
veiem dia a dia com van tancant
botigues noves o botigues de
sempre, però també veiem com
hi ha persones que van marxant
per la seva situació laboral o econòmica. Entre aquestes persones
es troben alguns molt bon amics
meus, el José que marxa a Orkoien (Navarra), ja que l’empresa
Dytram ha tancat les seves portes i l’han traslladat a Abrera o
a Orkoien. El José deixa aquí la
seva família i anirà anant i venint
de moment.
L’altre cas, es el del Mohammadi i la seva família. Sí, aquell noi
marroquí que havia vingut en
pastera ha tornat al Marroc. Finalment, la crisi l’ha estret econòmicament fins el punt que ha
hagut de deixar Viladecans i tornar-se al seu Marroc.
6
Mohammadi ha estat a Viladecans un dels elements necessaris per a la cohesió social de la
ciutat, un pont entre comunitats
i cultures. És un home que va venir amb la il·lusió d’un nou projecte de vida i que aviat va trobar la manera de comprometre’s
amb Viladecans i els seus ciu-
Miguel de la Rubia
tadans. La primera vegada que
vàrem tenir l’oportunitat de conèixer-nos va ser a través d’una
visita del Consell de Convivència al Centre Islàmic Al Nour.
Vam compartir unes paraules i
un te, i va començar el que ha estat fins ara i continuarà sent una
gran amistat. Després vam conèixer la Nawual, la seva dona,
i amb ells al seus fills l’Ashraf
i l’Osama des que van néixer.
Compartia la seva botiga amb la
participació en diversos fòrums
on pretenia sempre incorporar
als seus “paisans” a la vida diària de Viladecans i allà al carrer
Casanovas ens trobàvem sovint
per anar a compartir una bona
xerrada. Curiosament, érem dels
pocs autòctons que trepitjàvem
bars com el “Melilla” on érem
molt ben rebuts i on gaudíem
d’uns esplèndids tes com es fan
al Marroc.
Membre del Consell de la Convivència i guardonat en el dia de
les “Esquadres”, festa dels Mossos d’Esquadra, ha estat partícip
del dia a dia de la nostra ciutat.
Ell, bon musulmà, i jo, agnòstic,
hem compartit molts bons moments. Ha estat part important
de l’obertura a Viladecans de
la seva Associació i va ajudar a
aconseguir que Al Nour fos present a la Fira d’Entitats de Sant
Isidre, a les festes de l’Entrellaça
i a l’èxit de les portes obertes del
Centre Islàmic Al Nour.
Ara, el seu projecte de vida ha
canviat i s’ha encaminat amb
la seva família al seu poble de
sempre, Segangan, al costat de
Nador. El meu amic tamazhig
torna a la seva terra de naixement però crec que portarà en el
record sempre a Viladecans i la
seva gent.
Miguel de la Rubia és veí de
Viladecans

7. La palmera i la font
Els reptes (per a nosaltres)
del papa Francesc
La palmera i la font
La palmera i la font
La palmera i la font
Mercè Solé
Posa els pobres i la seva dignitat al davant de tot,
més enllà de fronteres, cultures i confessions religioses. Somriu i està de bon humor. Ha alleugerit
considerablement la pompa vaticana. Es diu anticlerical. Està disposat a capgirar l’Església perquè
hi brilli l’Evangeli. Se l’entén quan parla. La premsa
que fins fa quatre dies sempre que parlava de capellans els associava amb la pederàstia, no només en
parla bé sinó que sovint el pren com a referència.
I els cristians catòlics ens hem quedat descol·locats.
Uns, perquè els trontolla el poder, d’altres perquè
de vegades el Papa ens avança per l’esquerra. A la
majoria el bisbe de Roma ens alegra la vida i ens
aporta esperança. I tots (sobretot totes) estem pendents de les reformes a la cúria i dels nomenaments
de bisbes.
Molta gent tenim tantes ganes que alguna cosa funcioni bé que de vegades correm el risc d’enlluernar-nos excessivament o de crear-nos expectatives
impossibles. En qualsevol cas, però, segur que si ens
ho expliquen fa un any no ens ho creiem. I que en
alguns aspectes tornar enrere es fa impossible.
Tot plegat em fa pensar que els moviments i comunitats d’Església que tota la vida ens hem mogut a la
frontera, que som en la política i en els moviments
socials, que entenem l’evangelització com un diàleg,
que volem ser a prop de la gent que més pateix, que
en definitiva intuïm què és això de la perifèria existencial farem bé de socialitzar aquesta nostra experiència i hauríem de trobar la manera de comunicar-la
amb la mateixa frescor que el bisbe de Roma. Comunicar-la tant a dins l’Església com a fora.
El novembre de l’any passat vaig assistir a unes jornades de la Pastoral Obrera en què es posava en relleu la necessitat de fer gestos més que no pas de dir
paraules i de deixar-nos prendre pels conflictes que
ens envolten a favor dels més exclosos, sense por.
Sembla que l’Esperit és de la mateixa opinió. Ara ens
queda aprendre a expressar amb naturalitat i alegria
una realitat que en molts casos ja vivim. Penso que
tenim una innegable tendència al manifest solemne
més llarg que un dia sense pa i de vegades fem servir un llenguatge que només entenem els iniciats.
Si el Papa ho fa, nosaltres faríem bé d’intentar-ho
al nostre nivell, encara que probablement no obtindrem el mateix ressò ni potser tinguem la mateixa
habilitat. I sense por de parlar
en termes molt
explícitament
cristians.
També hauríem de veure si
podem
compartir aquesta
experiència de
perifèria en el
món parroquial. No sempre és fàcil, però certament a molts llocs
és possible. També a moltes parròquies es toca la
perifèria: la catequesi o l’administració dels sagraments sovint afecten persones molt allunyades de
la vida eclesial, per sorprenent que resulti. Però la
gent atesa a Càritas, la pastoral de la salut o l’assistència a presons formen part d’aquesta realitat
d’exclusió, una realitat que també a nosaltres, segur, ens aportarà molt si en fem pregària, revisió
de vida, conjunta.
En aquesta nova realitat papal, hi veig algun risc,
però: la banalització del missatge sobre els pobres.
Reconec que em posa nerviosa el tic de molts bisbes
i de molts cristians de repetir mecànicament allò
que diu el bisbe de Roma, per bé o per mal, sense
cap interiorització i sense cap sedàs crític, simplement perquè ho diu l’autoritat o per por a quedar
assenyalats. El treball amb els pobres ha de ser treball alliberador de les persones i transformador de
la societat, no treball que creï dependències o que
amagui els conflictes.
Quan el papa diu als joves que «hay que liarla», ja
hi ha bisbats que fan servir aquestes paraules des
de les delegacions de joves. ¿Per «liarla»? ¿En quin
sentit? S’haurà de veure. Sóc una mica escèptica sobre el tema.
Doncs res. Que penso que cal viure i aprofitar el
moment, deixant-nos animar i remant amb més
força dins la nostra petita pastera cristiana i social
enmig de la tempesta de la crisi, si és que es pot
utilitzar una imatge així sense ofendre els milers
d’immigrants que moren intentant sobreviure a la
misèria.
Mercè Solé
7

8. Cap al III Fòrum Català de Teologia
i Alliberament, gener 2014!!
Sandra Pardo
Sentiu que “la crisi”, combinada de tantes crisis i
tan profunda, és una oportunitat per viure i parlar
d’espiritualitat? Amb aquesta pregunta es va obrir
el debat que duia per títol Espiritualitat Alliberadora a les cruïlles del món avui, i que organitzà el
Fòrum Català de Teologia i Alliberament. L’acte
celebrat el passat 31 de maig a l’Escola Pia del carrer Diputació de Barcelona, tenia per objectiu compartir un espai de tertúlia, entre amigues i amics,
que donés peu a reflexionar sobre quin és l’espai
que ocupa l’espiritualitat al context actual i què pot
aportar al desig de transformació i de justícia social.
La connexió entre el social i el transcendental és fonamental al Fòrum i aquest va ser un dels eixos fonamentals. La construcció d’un altre món, l’articulació de respostes esperançades davant la situació
de pobresa econòmica i social van acompanyades,
en el nostre cas, d’una esperança també d’església
i d’entendre Déu. Al debat vam participar Enric
Canet (Casal Infants del Raval), Teresa Forcades
(benedictina i metgessa), Joana P. (església Evangèlica de Catalunya), Montserrat Santolino (periodista i moderadora de l’acte) i Sandra Pardo (Fundació Pare Manel). Aquestes preguntes, per les que
possiblement mai trobarem certeses úniques i inamovibles, son recurrents al sí del Fòrum Català de
Teologia i Alliberament, FCTiA. El Fòrum no és ni
una associació, ni una federació, ni una web. És un
moviment, un procés, que anem definint mentre
l’anem construint. Ambdues trobades ja realitzades, al 2010 i el 2012, anem escalfant motors per la
propera trobada dels 25 i 26 de gener de 2014.
En clau de xarxa, de connexions i de complicitats,
de col·laboracions i suport mutu, establim un espai de persones creients, de diferents confessions
religioses, compartim un sentit de transcendència,
de Déu-Humanitat que és clau alliberadora. El Fòrum és també un espai de trobada entre diferents
confessions religioses. Des de l’interès, el respecte
i la igualtat de drets de les pràctiques i tradicions
religioses volem aproximar-nos a la riquesa de “les
múltiples cares de Déu”
8
Per mi, per parlar d’espiritualitat qualsevol moment es bo! Entenent l’espiritualitat com un moment de diàleg interior, de diàleg i reconeixement
d’una part fonamental de la meva humanitat, de
prendre consciència pròpia, de Vida també, de la
transcendència de Déu. En el meu cas, d’una es-
piritualitat cristiana que, necessàriament, l’entenc
en diàleg amb els altres. I és per aquest diàleg amb
els altres que penso que l’actual context de crisi ens
porta a ser capaços de reescriure, entre tots i totes,
el nostre futur des d’un present canviant. Vivim en
un moment econòmic social on tot s’està escrivint i
on els moviments socials naixents son fonts d’esperança i de dignitat per a moltes persones. Vetllem
perquè la nostra experiència de Déu ens porti a situar a la persona i a la justícia social al centre de tot
plegat i vetllem perquè la nostra experiència transcendent sigui alliberadora, humanitzadora, oberta
i permeable....
Sandra Pardo és directora de la Fundació Pare Manel

9. Teresa Losada, vanguardista de
acogida a los inmigrantes
Ignasi Marquès
Fue en el año 1984 cuando conocí personalmente a
la Hermana Teresa Losada. Sabía de su dedicación
a los emigrantes norte africanos, en su mayoría
marroquíes llegados en los años 60 para construir
sobre todo nuestras autopistas. La visité en su casa-convento de Sant Vicenç dels Horts, donde convivía con otras religiosas Franciscanas Misioneras
de María, entre ellas su hermana melliza Ana, tan
dedicada a la causa de la ayuda a los emigrantes
como ella. Mn. Mateu Santacana, párroco de aquella población, hizo de intermediario para aquel
encuentro. Ella me citó después en el centro Bayt
al-Thaqafa (“Casa de la Cultura”) donde me orientó sobre cómo debía enfocar mi dedicación a los
africanos de Senegal y Gambia, que aquel 1984 empezaban a asentarse en la zona de Mataró-Llavaneras, donde yo era párroco en la Parroquia de Sant
Simó i Sant Pau desde el 1983. Eran, ciertamente
los pioneros, y por eso empezaron a ser llamados
los “negros del Maresme”. Me ayudó a la redacción de los Estatutos que debían regir en el “Centre
d’Acolliment per a Africans Sant Pau” que redactó
el buen amigo abogado Jordi Lloret i Magdalena.
Desde entonces coincidíamos a menudo en los despachos de “Benestar Social” cuando desde la Generalitat de Catalunya éramos requeridos para asesorar y colaborar de algún modo en la creación de
la nueva estructura que ésta iniciaba para afrontar
el nuevo fenómeno social de la inmigración. Los
diez años que yo estuve al frente de la Parroquia,
también dirigí el Centro de Acogida, que después
se ha reconocido como el primero abierto en España para ayudar a los llegados del África Negra.
Nunca me dolió que algunos me llamaran “el cura
de los negros”. Bien al contrario, ha sido para mí
un honor semejante apelativo.
Asistí el día 16 del pasado mayo a la entrega que
en la Facultad de Teología de Barcelona le hicieron
del premio Emmanuel Mounier. Fue la última vez
que la pude saludar y hablar con ella. Ya entonces
era patente que la enfermedad la corroía. Estando
yo fuera de Barcelona, sumergido durante mis vacaciones de Birmingham donde suelo sustituir al
párroco de la iglesia de San Agustín de Inglaterra
en el estudio de la convivencia de las diferentes
religiones en aquel territorio, el domingo 25 del
pasado agosto moría la tan querida Teresa. En la
nueva parroquia de Santa Rosa (Santa Coloma de
Gramenet) que se me ha confiado, conviven también personas provenientes de muchos países y
seguidores de todas las religiones. Con ellas intentamos practicar la inter-vida, esto es la convivencia
pacífica entre unos y otros; más que la inter-fe o
inter-religiosidad, de la que tanto gustan hablar los
teóricos, pero que muchas veces no pasa de eso,
de pura teoría. Esa inter-vida es la que practicó la
Hna. Teresa Losada y de la que fue mi buena maestra.
Anteriormente, fue el 31 de julio del 2011, ya había fallecido otra mujer tan dedicada como ella a la
inter-vida con personas de otras nacionalidades y
religiones. Me refiero a la Srta Mercè Anglada, a la
que homenajeamos como merecía el 15 del pasado
mayo en la Sala del Foment Mataroní. Ambas, han
sido pioneras de la acogida al inmigrante y humildes ayudantes del trabajo que se sigue llevando a
cabo en el “Centre d’Acolliment per a Estrangers
Sant Pau” en Mataró hace ya 30 años. ¡Gracias! y
que al Paraíso las acompañen aquellas muchas
personas a las que ayudaron desinteresadamente
mientras vivían en esta tierra.
Ignasi Marqués és rector de Santa Rosa
(Santa Coloma de Gramenet – Barcelona)
9

10. Acollir l’immigrant irregular1
A l’Església ningú no és estranger, i l’Església no és estrangera per a cap home i en cap lloc.
Com a sagrament d’unitat i, per
tant, com a signe i força d’agregació de tot el gènere humà, l’Església és el lloc on també els immigrants il·legals són reconeguts
i acollits com a germans. Correspon a les diverses diòcesis mobilitzar-se perquè aquestes persones, obligades a viure fora de la
xarxa de protecció de la societat
civil, trobin un sentit de fraternitat en la comunitat cristiana.
La solidaritat és assumpció de
responsabilitat davant del qui es
troba en dificultat. Per al cristià,
l’immigrant no és simplement
algú a qui cal respectar segons
les normes establertes per la llei,
sinó una persona, la presència de
la qual l’interpel·la, i les necessitats de la qual es transformen en
un compromís per la seva responsabilitat. ¿Què n’has fet del teu
germà? (Gn 4,9). La resposta no
cal donar-la dins els límits imposats per la llei, sinó segons l’estil
de la solidaritat.
L’home, especialment si és feble,
indefens i marginat, és sagrament de la presència de Crist (Mt
25,40.45). Aquesta gent que no coneix la llei són uns maleïts (Jn 7,49),
havien sentenciat els fariseus
referint-se als qui Jesús ajudava
més enllà dels límits establerts
per les seves prescripcions. En
efecte, ell va venir a buscar i salvar els qui estaven perduts (Lc
19,10), a recuperar els exclosos,
els abandonats i els rebutjats per
la societat.
10
Era foraster i em vau acollir (Mt
25,35). És tasca de l’Església
no sols tornar a proposar ininterrompudament aquest ensenyament de fe del Senyor, sinó
també indicar la seva apropiada
aplicació a les diverses situaci-
Déu Pare,
defensor dels pobres
Pare bondadós, et preguem humilment,
que siguis el socors dels pobres
i el seu defensor.
Aplega, Senyor, tots els pobres de la terra,
que el nostre orgull ha dispersat.
Torna’ls la terra que sempre ha estat seva,
i que la nostra avarícia els ha robat.
Allibera’ls de l’esclavitud i l’opressió
a què la nostra prepotència
els ha condemnat.
Sigues el seu honor i la seva dignitat
que nosaltres no hem sabut respectar.
Que trobin en tu la riquesa i l’esperança
de què nosaltres els hem expoliat.
Que tots els pobres et reconeguin a tu
com a Déu Pare
i a Jesucrist com a germà seu.
I que nosaltres sapiguem acollir-te en ells,
per tal de poder-nos sentir membres
del teu poble i ovelles del teu ramat.
Amén.
ons que segueix creant el canvi
dels temps. Avui l’immigrant
irregular se’ns presenta com
aquest foraster en qui Jesús demana ser reconegut. Acollir-lo i
ser solidaris amb ell és un deure
d’hospitalitat i fidelitat a la pròpia identitat de cristians.
Joan Pau II, Missatge per a la Jornada
Mundial de l’Immigrant, 1996
Extret del llibre Pregar
amb la immigració, de Pepe
Rodado. CPL Barcelona
1

11. RECEPTES per anar canviant
Bolets amb gambes
en papillota
Tere Jorge
Amb la papillota s’aconsegueix una gran intensitat de
gust i aroma. Tot el que forma part de la papillota, fins
i tot les herbes i els licors que s’hi afegeixen, guanyen
en quedar tancats en la cambra que forma l’embolcall.
Amb aquesta tècnica francesa que pots utilitzar, tant
si ets un expert com si t’estàs iniciant en la cuina, podràs preparar plats molt nutritius i saludables en poc
temps. Només cal tenir en compte que els ingredients
tinguin la mateixa mida i aproximadament el mateix
temps de cocció. Avui fem un papillota amb el producte estrella de la tardor, els bolets, amb un toc mariner i
l’espurna que li dóna l’anís. La papillota en manté l’essència: tant de bo poguéssim aplicar aquesta tècnica
per conservar alguns valors socials i personals!
Ingredients per a 4 persones: 24 gambes, 400 gr.
de bolets barrejats (llenega, rossinyol, fredolics,
moixernons, ceps, ... ), mitja llimona, sal i pebre
negre, 60 gr. de mantega, Julivert trinxat, 60 cc
crema de llet, 20 cc d’anís sec, paper d’alumini
(gruixut) per fer les papillotes.
Preparació: Talleu el cap i pelar les cues de les
gambes. Agafeu les cues pelades i poseu-hi sal,
pebre i unes gotes de llimona. Deixeu macerar
mentre anem preparant la recepta. En una paella amb oli, sofregiu els caps de les gambes. Aixafeu-los bé perquè deixin anar tot el gust. Coleu-los. Llenceu els caps. Escalfem el forn a 230
graus.
A la mateixa paella on tenim l’oli de sofregir els
caps colat i ben calent, saltejarem els bolets. A
mitja cocció afegiu sal i pebre. No els deixeu coure del tot.
Per fer la papillota posem damunt de cadascun
dels quatre trossos de paper d’alumini: 1 tros de
mantega, 2 cullerades de bolets saltejats, 6 cues
de gamba, una mica de julivert, un raig de crema
de llet i unes gotes d’anís.
Emboliqueu les papillotes i que quedin ben tancades. Feu-hi un petit foradet, perquè quan ho
servim a la taula no es desinflin amb el canvi de
temperatura i arribin a cadascú ben inflades.
Les posem al forn a 230 graus durant set minuts.
Serviu les papillotes tancades damunt d’un plat.
Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant
Dèficit
de formació
Salvador Clarós
Una enquesta de la OCDE situa Espanya en les darreres posicions en nivell formatiu de la població, sobretot la població adulta. El govern ha aprofitat la publicació de l’estudi per fer retrets de caire polític, com
és en ell habitual, i simultàniament ha imposat amb
la seva majoria absoluta la llei Wert d’educació, amb
tota l’oposició parlamentària i bona part de la societat
en contra. La difusió de l’esmentada enquesta a través dels mitjans de comunicació ha afegit, com també
és aquí habitual, pinzellades de demagògia i banalització: “La encuesta PIAAC de la OCDE revela que una de
cada tres personas no entiende la factura de la luz” (El Periódico, 8/10/2013). No sé d’on han tret això, perquè
la factura de la llum en aquest país no l’entén ni un
catedràtic, està feta expressament perquè la gent, els
clients, no l’entenguin. Aquest és el nivell que tenim
com a país, que és decididament baix.
Dues reflexions: en primer lloc, la taxa d’atur juvenil,
que no para de créixer des de que va començar la crisi, i al segon trimestre d’aquest any rondava a Catalunya el 54%, té una lectura diferent a la oficialment
catastrofista: molts joves que estaven treballant perquè havien abandonat prematurament els estudis a
canvi d’una feina econòmicament llaminera a l’època
de la bombolla immobiliària, estan retornant a les aules per aconseguir una qualificació que els obri algun
futur professional. En el model educatiu espanyol la
majoria de joves entre 16 i 24 anys estan normalment
estudiant, i no treballant.
Segona, potser l’entrada tardana dels joves al mercat
laboral no és la millor de les opcions. Tenir un exèrcit de llicenciats o graduats universitaris, en teoria
gent ben formada, no garanteix que aquestes mateixes persones tinguin les competències que demanda
el mercat laboral si no continuen formant-se al llarg
de la seva vida laboral en funció del seu encaix professional en cada moment. Probablement aquest és
el principal problema que revela l’enquesta PIAAC:
sense una formació contínua de qualitat qualsevol
graduat pot esdevenir amb el temps analfabet digital,
tecnològic, lingüístic, etc. En la supèrbia, l’arrogància
i la vanitat del ministre Wert hi ha una explicació al
dèficit cultural del país, perquè per aixecar el llistó
cal en primer lloc una dosi d’humilitat i una actitud
d’aprenentatge més que d’alliçonament.
11

12. A PEU
A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu
Mirar amb uns altres ulls
Josep Pascual
En aquesta secció normalment
us convidem a passejar per algun racó del país i ens fixem
en el relleu, les fonts, la vegetació, la petja humana, les vistes... Avui serà diferent, viatjarem per una colla de plantes
de les terres de parla catalana,
silvestres unes i cultivades
unes altres, molt comunes la
majoria, i en Daniel Climent i
en Ferran Zurriaga ens ajudaran a mirar-nos-les amb uns
altres ulls, a conviure-hi d’ara
endavant amb un altre esperit
i a no allunyar-nos de la natura de la qual formem part,
però amb la companyia de la
cultura. Els nostres dos guies
són reconeguts etnobotànics i
col·laboradors habituals de la
revista Mètode, de la Universitat de València; tots dos són coneixedors excel·
lents de les plantes i bons escriptors.
Vet aquí el títol suggeridor de cada escrit dedicat a
una planta determinada. El baladre: entre la bellesa i la toxicitat. El flairós llentiscle: característiques
i utilitats d’un arbust. Barroc albarzer: la rosàcia
més abundant. El margalló o palmereta: els segadors de palma d’Olocau. L’arç blanc: l’arbre longeu.
De la bardissa a la taula: etnobotànica de l’aranyo-
ner. La figuera de pala i altres cactus: les colones del
Mediterrani. La garrofera:
la deessa del secà valencià.
L’olivera: secrets de l’arbre
del Mediterrani. El magraner: la tradició perduda.
Les esponeroses figueres:
l’arbre dels moriscos. El codony: la fruita de la tardor.
El caqui: del roig al negre.
L’altra nespra: cultura i tradició de Mespilus germanica. El lledoner: l’arbre de
les forques. La taperera: la
planta imprecisa.
Les descripcions d’aquestes plantes, fetes amb rigor
científic, van acompanyades de notes lèxiques (de la
nomenclatura tècnica a la
varietat de noms segons els
territoris de la mateixa llengua, contrastats sovint
amb com es diuen en les llengües veïnes i d’altres),
d’anècdotes de tota mena, de referències a costums, a pintors i pintures, a pel·lícules, a la medicina, a episodis de la història, a personatges de la mitologia, a textos bíblics i a textos literaris catalans,
castellans i de la tradició europea en general (entre
molts i molts altres: Homer, Virgili, Ovidi, Llull,
Dant Chaucer, Ronsard, Cervantes, Shakespeare,
Burns, Rousseau, Jovellanos, Wordsworth, Stevenson, Zola, Mistral, Verdaguer, Proust, Tagore,
Sagarra, Carner, Borges, M. A. Salvà, Pla, Espriu,
Carles Salvador, Villangómez, Manuel Vicent, Comadira ), a cançons populars, a música culta...
Tot plegat fa que l’obra que us recomanem, i que
teniu referida al final d’aquest escrit, sigui molt
interessant i amena, amb tocs d’ironia i humor de
tant en tant fins i tot. Segur que després de la lectura d’aquest llibre us mirareu aquestes plantes tan
nostres amb uns altres ulls.
12
Daniel Climent i Ferran Zuloaga, Herbari. Viure
amb les plantes, Universitat de València, Servei
de Publicacions, 2012. ISBN 978-84-370-9041-2

13. Puntades
Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades
M
ANCATS D’ANÀLISIS. Una de les coses que em preocupa d’aquesta situació
que vivim, econòmica-social-política és
la manca d’anàlisis rigorosos que ajudin a centrar els problemes i, per sobre tot, posin
de manifest els interessos que mouen els causants
de la crisi i les connivències dels poders subordinats. I això tant a nivell català com espanyol. És el
que es feia els anys 70, sobretot al continent llatinoamericà. És cert que hi ha articles, conferències,
etc. sobre alguns dels punts però queden curts, per
la seva parcialitat (en el doble sentit de la paraula)
Una bona anàlisi, amb els factors principals, les
contradiccions de classe (i de nacionalismes…),
el paper dels diversos poders (fàctics i aparents)
i grups, així com les possibilitats reals de canvis,
amb les estratègies o alternatives corresponents,
aclariria molt de cara a una presa de posició i una
lluita amb objectius concrets. No crec que es pugui
parlar “d’un altre país” ni somniar amb Catalunya
com estat europeu independent sense un posicionament ideològic previ que apunti on es vol anar i,
especialment, cóm s’hi pot arribar… Si no, podem
acabar fent volar coloms, ni que siguin “estelats”…
Jesús Lanao
B
EATIFICACIONS. Barrejar sentiments,
nostàlgia, història, guerres, víctimes, familiars… i sobretot, fer un còctel de tot
això amb política i religió, és entrar terreny perillós, i és el que ha passat aquest 13 d’Octubre a Tarragona. Els assassinats de religiosos i
religioses, i també de capellans, van ser cruents i
irracionals, una barbaritat com moltes que es van
fer en la Guerra Civil i durant el franquisme, i per
part de tots dos bàndols. Però és una vergonya que
d’un costat hi hagi aquest gran acte solemne, i de
l’altre, encara quedin tantíssimes fosses comunes
amb tants cadàvers per identificar, i tanta complicitat en aquest sentit per part de l’Església i la dreta
espanyola, que diuen “que no s’han de desenterrar
els odis”. D’altra banda, em pregunto si ens tracten
d’imbècils quan ens diuen que “és pura casualitat” que hagi coincidit amb el cap de setmana de
la “Hispanidad”. I tercera, com és que l’església catalana fa el joc i cau en el parany de la Conferència
Episcopal Espanyola, que amb “lloable” habilitat
política han sumat la complicitat de bona part de
l’església catalana donant-li protagonisme en un
macro-acte de beatificacions? Igualment, cal fer
memòria, i no oblidar els moltíssims afusellats pel
franquisme, entre ells capellans assassinats que no
han estat beatificats per ser catalanistes o bascos,
pel seu suport a la República o per haver protegit
ferits o refugiats republicans. I, també, cal recordar que hi va haver molts capellans que, coexistint
amb l’Església franquista, van estar al costat del
poble i en la lluita clandestina, oferint aixopluc a la
lluita obrera i sindical, a la lluita per Catalunya i al
naixement dels partits polítics, llavors, “il·legals”.
Per cert, ara la dreta espanyola insisteix molt en
aquesta paraula, “il·legal”, per una altra qüestió
política ben diferent. Què legals som, quan convé.
Maria-Josep Hernàndez
B
ANQUERS DEPREDADORS. Ara que
ja han arrabassat els estalvis d’uns i els
pisos d’altres (deixant, a sobre, un deute), els banquers-depredadors estan
buscant noves víctimes: volen quedar-se amb part
del sou dels treballadors. Com? Molt fàcil: venent
plans de pensions i assegurances de vida. Es queden cada mes una part del teu sou (ja te´l tenen ingressat) amb la promesa que, dintre d’uns anys, et
“complementaran” la pensió amb els interessos, o
donaran una quantitat als teus hereus. Et prenen or
i et tornen paper o fum… d’aquí uns anys. Per convèncer les víctimes, compten amb la complicitat
d’un estol dels “teus assessors financers”, als que
paguen o castiguen segons “objectius” i/o “resultats”), i et col·loquen unes promeses en llenguatge
críptic. Evidentment, d’aquí uns anys, hauran canviat els “assessors”, hauran eliminat la teva oficina,
el banc s’haurà “fusionat” o canviat de nom, però
“algú” et seguirà prenent una part del teu sou… I
un dia, si la vida et respecta, et tocarà cobrar. De
qui? Sort tindràs de que et tornin part del valor que
tenia el que és teu. I si et mors? I si els teus hereus
no ho saben o no troben els papers? Hauran de començar a investigar on és el banc o com es diu ara,
notaris, advocats… i en el millor dels casos, esperar anys. Si no ho saben, els banquers s’ho queden
tot. Tenen tècnics ensinistrats i la justícia més lenta possible.
I si un dia deixeu de pagar una mensualitat, perdeu la feina o necessiteu els vostres diners? Perdreu tots els drets, us tractaran de morós i, a la
llarga, perdreu bous i esquelles. Tot està perfectament muntat i preparat. Ara bé, és possible que no
sigui sempre així. Fins i tot és possible que hagi
banquers honrats i que no hagin fet fallida, o que
hagin après la lliçó. Però, no firmeu res que no hagueu llegit “a casa”, no a la oficina, i consulteu a
13

14. qui sigui. Ells tenen la força, les eines, els diaris i
els mitjans de comunicació. I un llenguatge críptic
après a escoles de negocis sospitoses. No us en refieu. Hi ha la possibilitat de que hagi algun d’honrat.
Però, com se sap això? Pau Hernández Prats
P
PROPOSO UNA ENDEVINALLA. Fem
una llista de tots els “donants” que apareixen al sumari del cas Gurtel, del cas
Bárcenas, del cas Palma Arena, del cas
Munar, del cas “vestits” i altres d’equivalents.
Quan la tinguem, fem una altra llista dels evasors
d’impostos que figuren als paradisos fiscals, els
que van “rentar” els diners defraudats a Hisenda
(no oblideu, “Hacienda somos todos”), els que
s’amaguen sota el nom d’empreses fictícies… I una
vegada completades les dues relacions… confronteu-les. Quants noms es repetirien en les dues llistes? Si algú té temps i mitjans, pagaria la pena fer
l’acarament. Pau Hernández Prats
N
O US LA PERDEU. http://lamentable.
org/?p=12323 La Lamentable. Després de
la crisi. En aquest enllaç trobareu el text
de la conferència que l’historiador Josep
Fontana va fer a mitjan setembre al CCCB sobre el
“sentit” de la situació actual de pèrdua de drets i
llibertats. Fonamentalment són intencions i mesures polítiques les que ens hi han portat tot desmantellant els instruments que ho podien frenar. Acaba
animant-nos a buscar nous instruments per moure’ns en aquest nou escenari i a no afluixar davant
la feinada que se’ns gira. Li agraïm des d’aquí que,
a punt de fer 82 anys, no pari d’aportar-nos el que
ha après amb el seu treball i la seva experiència.
És un estímul per no caure en la resignació i reconèixer el marc que embolcalla el moment social i
polític que vivim. Josep Pascual
Per airejar el cervell
Per airejar el cervell
món. Les paraules incorporen o
perden connotacions. I cal, de vegades, veure què significa exactament, en un altre context, una paraula o expressió que no acabem
de comprendre.
El arameo en sus labios. Abdelmumin Aya. Fragmenta Editorial. Barcelona, 2013.
14
És evident que Jesús va parlar
als seus deixebles a la muntanya,
al carrer, a la riba d’un llac. I no
crec que fos davant d’un escriba
ni d’un notari. Les seves paraules
es van transmetre per via oral, i
van ser transcrites a l’arameu (la
llengua en què van ser pronunciades) i més tard traduïdes a
l’hebreu i al grec i al llatí. I amb
el temps, dos mil anys, a totes
les llengües. I encara que la seva
paraula és perfecta i és eterna, no
ho som nosaltres, cada llengua
respon a una manera de veure el
Veiem alguns exemples. Sempre
m’ha sobtat l’episodi en què Jesús
maleeix una figuera que no dóna
fruit. Però resulta que en arameu
la mateixa paraula “tauba” significa “figuera borda” i “persona hipòcrita que fingeix penediment”.
Si a més veiem que, a continuació, Jesús fa fora els mercaders
del Temple (Mt 21,18-19)(Mc 11,
12-17), tenim unes connotacions
que aporten sentit a l’episodi.
Un altre episodi. Jesús diu (Mt
5,44)(Lc 6,27): ”Estimeu els vostres enemics” tot oposant-se a
la tradició jueva. Ja la traducció
castellana (Nácar Colunga) diu:
”Amad a vuestros enemigos” que
no és ben bé el mateix. Hi ha diferència de matís. El text aramèic
diu “donar la berkà” que equival
a “sanar”, a “recuperar”, que no
Per airejar el cervell
Per airejar el cervell
té exactament el mateix sentit. I
requereix, a més, el contacte físic.
Una altra traducció que comporta malentesos. Quan Jesús diu
“abbà” (pare) al Creador, no es
pot traduir inevitablemente per
“pare”. Significa també “font”
o “Creador”. La majoria de vegades, Jesús s’adreça a Ell com
“Alaha” en arameu. I ho fa en 163
ocasions en els quatre evangelis.
La paraula “amarrita” que es tradueix per “pecat” significa més
bé “errada”, “falta de punteria”.
De què ens hem de “salvar”? (Lc
19, 9) “Avui ha entrat la salvació
en aquesta casa”. (Jn 12,47). a paraula aramaica és “hayyà”, que
significa “vida” i “guariment”.
Així, moltes paraules de Jesús
són analitzades, en aquest llibre,
a partir de l’evangeli en llengua
aramaica i això permet deduir el context en què foren dites i
l’adaptació a la mentalitat dels
oients. Així, moltes paraules reben nova llum més propera a l’
ambient original i ens permeten

15. copsar més bé el context humà i
cultural en què van ser pronunciades.
L’autor, Abdelmumin Aya (Sevilla, 1962) no es limita a treballar el
text dels evangelis aramaics que
s’utilitzen encara al cristianisme
oriental, més propers a Jesús que
les traduccions que nosaltres llegim, sinó que aplica l’estudi del
camp semàntic en hebreu, grec,
llatí i àrab descobrint connotacions que ens donen llum al més
acurat sentit de les paraules.
L’autor, a més, és traductor de
japonés, professor universitari i
coautor del “Diccionario de las
Tres Religiones” (Ed. Verbo Divino, 2009). Malgrat l’ample aparell crític, el llibre no està limitat
als especialistes sinó que s’ofereix a tothom que vulgui aprofundir en les paraules de Jesús.
Pau Hernández Prats
la història recent d’un país innominat de l’orient mitjà, probablement el Líban d’on és originari
l’autor. L’ambient d’aquesta cruïlla entre Orient i Occident serveix
per fer una mirada profunda,
però quotidiana i creïble, sobre
l’amor, l’amistat, l’exili físic i l’exili interior, el conflicte religiós entre islàmics, jueus, i cristians... la
memòria –“perdem la memòria
de les paraules però no la de les
emocions”-, l’esperança –“millor
equivocar-se en l’esperança que
encertar en la desesperació”-...
Per acabar d’engrescar-vos, cito
unes paraules seves en una conferencia al CCCB a finals del 2010
i que ara no ens poden deixar indiferents: “Al Líban, volen que
em defineixi exclusivament únicament com a libanès. A França,
volen sentir que la meva veritable
pàtria és la francesa... Les identitats es construeixen per acumulació i no per exclusió”. Albert
Farriol
pressen el seu conservadurisme
eclesial per aquesta via, o la dificultat d’un llenguatge de segles
que no resulta fàcil avui, o d’una
tradició que potser convindria
polir. Però jo diria que també hi
ha un gran desconeixement del
què i del per què de la litúrgia.
El llibre és molt entenedor i senzill, i esdevé una bona guia per
gaudir de la riquesa litúrgica de
l’Església (dit això, que sapigueu
que l’autor és el meu marit i que
jo també visc d’aquest negoci,
però que el llibre de debò que
m’agrada molt!). Mercè Solé
Moreneta en sou. Escolania de
Montserrat dirigida per Bernat
Vivancos. Música d’Àngel Rodamilans sobre textos de Jacint
Verdaguer.
Aquests dies que anem de beatificacions i de memòria històrica,
val la pena aturar-se en aquest
disc que l’escolania va gravar
l’any passat.
Els desorientats. Amin Maalouf.
Alianza Editorial, Madrid 2013
Segons l’autor no es tracta de cap
relat autobiogràfic però ho podria
ser. Els personatges no són reals,
però són construïts amb “trossets” d’amics i coneguts d’Amin
Maalouf. Ens parla d’un grup
d’amics en l’època universitària
que, dispersats física i ideològicament, al cap dels anys, ja en plena
maduresa, es retroben amb motiu
de la mort d’un dels amics.
El relat àgil, escrit a mitges en forma de dietari i de narració convencional, atrapa a les primeres
planes i ens apropa al present i
L’any litúrgic, per seguir Jesús.
Josep Lligadas, col. Emaús, CPL
Barcelona 2013
Tot allò que es dóna per suposat
que els cristians sabem sobre la
litúrgia i els seus cicles, però que
massa sovint ignorem absolutament. De fet, la litúrgia, tot i ser
un element essencial en la vida
cristiana sol ser percebuda com
una cosa encarcarada en la qual
la gent inquieta no s’hi acaba de
trobar bé. Al darrere d’aquesta
visió hi ha, segur, la inflexibilitat d’alguns liturgistes que ex-
Àngel Rodamilans (1874-1936)
va ser un monjo de Montserrat,
ex escolà, organista i compositor,
nascut a Sabadell. La seva música és d’una delicadesa extraordinària que s’adiu molt amb la
poesia de Mn,. Cinto.
El va matar a Sabadell un escamot de la FAI el juliol del 36,
quan tornava a casa seva per posar-se en contacte amb la família,
ja que Montserrat havia estat desallotjat. Un exemple de mort estúpida i gratuïta, sense cap mena
de justificació.
Em sembla que l’edició d’aquest
disc és un homenatge molt adient. Mercè Solé
15

16. La fe de cada dia
Per què l’any litúrgic?
La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia
Josep Lligadas
“Nadal és tot l’any”. Una frase repetida un
munt de cops. I és que, efectivament, la fe en
el Déu que es fa home és de tot l’any, i la tendresa d’aquell infant nascut pobre és també de
tot l’any. Però llavors, si això és així, per què
cada any dediquem un dia especial, el 25 de
desembre, a celebrar-ho?
I, com és obvi, això que diem del Nadal val
per a tots els esdeveniments de la història de
Jesús i totes les actituds que aquesta història
ens suscita: la fe en la seva mort i resurrecció o
en el do de l’Esperit, les actituds de conversió,
d’esperança, d’alegria… no són només d’un
dia o d’unes setmanes, sinó de tota la vida
cristiana. Però llavors, per què dediquem dies
o temps a fer presents específicament aquests
fets o aquestes actituds?
La resposta és molt simple: per raons, diguem-ho així, pedagògiques. Nosaltres som
limitats, i ens va bé dedicar un dia a recordar
un esdeveniment, o un temps a desvetllar en
nosaltres d’una manera especial una determinada actitud. És així com les coses es poden
assaborir i fer que penetrin en la nostra vida.
De fet, per exemple, és per això mateix que
una parella celebra el seu aniversari de casament. Que no s’estimen tot l’any? Sí, però
celebrar l’aniversari ajuda a refermar aquest
amor que és de tot l’any.
El retall
Per això va néixer l’any litúrgic. Al principi,
els cristians no celebraven dates especials
ni temps especials. Ells es reunien cada diumenge, i allà ho concentraven tot: celebraven
el més central de la seva fe, la resurrecció de
Jesucrist, mitjançant el pa i el vi de l’Eucaristia, i juntament amb això es formaven com a
cristians, compartien les alegries i les dificultats, i compartien també els béns.
Però al cap d’uns anys, ja en el segle II, van
sentir la necessitat de celebrar l’aniversari
anual de la mort i resurrecció de Jesucrist. I
així, en els dies en què els jueus celebraven la
festa de Pasqua, els cristians van iniciar una
celebració especial que durava tota la nit del
dissabte al diumenge, i que anava precedida
d’un dejuni de preparació: va ser l’inici de la
Vetlla Pasqual que nosaltres continuem celebrant. No celebraven, de manera específica,
com nosaltres fem, la mort de Jesús un dia i la
seva resurrecció un altre, sinó que tot s’ajuntava en aquella Vetlla.
Però amb la celebració de la Vetlla no en tindran prou. I per això, en aquell mateix segle
II, allargaran la celebració de la Pasqua com
una gran festa de cinquanta dies, i així naixerà
el temps pasqual.. I la resta de l’any continuaran reunint-se cada diumenge sense cap altra
celebració especial.
I arribem al segle IV, quan s’acaba l’època de
les persecucions i l’Església pot organitzar-se
millor. I sorgeixen les ganes, i la necessitat, de
celebrar més específicament la diversitat d’aspectes de la fe. I així neixen, per una banda,
la Quaresma, per preparar-se per la Pasqua, i
per una altra la Setmana Santa, per recordar
més en concret els darrers esdeveniments
de la vida de Jesús. I després, aquell mateix
segle, sorgeixen les ganes de celebrar un altre
esdeveniment: el naixement de Jesús. Com
que no se’n sabia la data, trien el dia en què
se celebraven les festes del naixement del Sol,
i així neix la festa del 25 de desembre. I després, dos segles més tard, naixerà un temps de
preparació del Nadal: l’Advent. Aquest curs,
en aquesta pàgina, mirarem d’aprofundir en el
sentit d’aquests temps.
Evita les persones negatives perquè sempre tenen un
problema per a cada solució.
Jackson Brown