Jornades sobre recerques de Patrimoni Etnològic i Cultura Popular: Ponències. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC). Generalitat de Catalunya Barcelona, 12 i 13 de novembre de 2008

1. Jordi Solà i Mas. El coneixement local de la natura al Montsec 1
Cultura Viva
Jornades sobre recerques
de Patrimoni Etnològic
i Cultura Popular
Barcelona
12 i 13 de novembre 2008
O bs ervatori
R e c e rc a
per a la
Etnològica
Catalunya
de
El coneixement local de la natura
•
• •
•
•
• al Montsec: conservació ambiental
••
i desenvolupament rural
•
•
Generalitat de Catalunya
Jordi Solà i Mas
Departament de Cultura
i Mitjans de Comunicació
Centre de Promoció de la Cultura
Popular i Tradicional Catalana
Antropòleg
Les transformacions socials i econòmiques a les quals està sotmès avui dia el medi rural afecten, sens dubte,
tot el bagatge cultural que podem considerar patrimoni. El coneixement de la natura i la percepció que una
població local té del seu paisatge no n’és pas una excepció. A mesura que una població local es desvincula del
treball agrícola, ramader o forestal, perd informació sobre tots aquells elements, processos i relacions que es
produeixen a la natura, els quals, observats i transmesos històricament, han estat una útil font d’informació per
actuar sobre el medi
L’estudi de la percepció de la natura presenta, avui, un gran interès en un moment en què la conservació
ambiental i el desenvolupament rural estan a l’agenda política global. Des de fa vint-i-cinc anys, aquesta relació
gira entorn del concepte de desenvolupament sostenible, fruit de la percepció que el desenvolupament humà
genera destrucció ecològica. Aquest és, però, un concepte molt variable que ha estat àmpliament debatut1 i que
ha generat una multiplicitat de discursos ambientals. La ciència determina quins són els problemes ambientals
que afecten la humanitat. Aquest discurs és recollit alhora per les institucions governamentals i no
governamentals que el reformulen i enfoquen unes o altres solucions. El discurs original reverteix, així filtrat
mitjançant mecanismes diversos, en el conjunt de la societat, on cada actor o grup d’actors socials el reformulen,
al seu torn, en funció d’una percepció ambiental pròpia i l’integren en les seves estratègies de vida.
Els programes de conservació dels espais naturals i de desenvolupament rural es dissenyen i s’apliquen des del
coneixement cientificotècnic i institucional sense tenir prou en compte el marc social i cultural de les poblacions
on s’apliquen. El resultat acostuma a ser de rebuig per part d’aquestes poblacions, que veuen la seva
quotidianitat condicionada per aquests programes.
És útil el coneixement local de la natura a l’hora d’actuar en la conservació i el desenvolupament rural? La nostra
hipòtesi és que sí. Amb aquest treball volíem mostrar la particularitat del coneixement local de la natura en una
zona rural de Catalunya relativament ben conservada pel que fa als seus ecosistemes i sotmesa a un fort
estancament socioeconòmic. Volíem documentar i analitzar cada un dels elements i relacions que conformen
aquest coneixement, i explorar fins a quin punt aquest coneixement podia dialogar amb el coneixement científic
i l’acció política.
Amb aquestes premisses vàrem enfocar la realització de la nostra recerca, titulada “El coneixement de la natura
i la percepció del paisatge al Pallars Jussà davant del desenvolupament rural actual”. L’objectiu principal va ser
documentar d’una manera sistemàtica el coneixement que la població local tenia del propi medi. El treball de
camp es va realitzar en els quatre municipis en què administrativament es divideix la serra del Montsec per la
seva cara nord. Aquest treball va consistir en la realització d’enquestes obertes a un grup significatiu
d’informants, que ens va proporcionar una extensa informació sobre el clima, la geologia, la botànica i la fauna.

2. 2 2008. Cultura viva. Ponències
En segon lloc, es va realitzar un inventari de topònims a través d’entrevistes a informants, buidat de cartografia,
bibliografia i documentació, dels quals es va analitzar la formació i, sobretot, de què ens parlaven.
Aquest treball s’inscriu en els programes de recerca del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional
Catalana i va ser portat a terme els anys 2000 i 2001 conjuntament entre el Museu d’Isona i Montsec Actiu, SL.
Jacinto Bonales, Joan Garcia Biosca, Núria Nolasco, Pepita Raventós, Teresa Reyes, Marta Sancho i Jordi Solà
són els investigadors que hi varen col·laborar. A tots ells, volem agrair la seva participació.
El medi natural al Montsec
El Montsec forma part de les serres exteriors del pre-Pirineu de Lleida, a cavall entre les comarques del Pallars
Jussà i la Noguera. Amb una estructura longitudinal d’uns 45 quilòmetres, assoleix una altitud de 1.684 metres
i una amplada que varia entre els 4,5 i els 10 quilòmetres.
La formació geològica del Montsec és fruit del desplaçament, durant la fase orogènica dels Pirineus, de materials
sedimentats en el mar que ocupava la zona i que donen lloc a un anticlinal bolcat sobre el flanc sud. Aquest
moviment ens deixa dues zones ben diferenciades entre els dos vessants de la serra. Al sud, un relleu abrupte
amb grans cingleres de gairebé mil metres de desnivell i, al nord, un relleu que baixa de manera més suau
encara que ple de profunds barrancs fruit de l’origen violent de la serra.
El clima del Montsec es troba molt determinat per la seva posició geogràfica i la mateixa orografia. L’orientació
est-oest d’aquesta serra fa que el vessant sud estigui sotmès a una forta insolació i tingui un clima diferent del
vessant nord, on la insolació és menor. La temperatura varia segons l’altitud i l’orografia, però en general es
poden donar valors mitjans de 13,8-14° al sud i de 12,5-13,8° al nord. La pluviositat davalla de nord a sud i
augmenta en pujar a les zones mitjanes i altes de les serres, amb valors que oscil·len entre els 163 mm a l’hivern,
els 240 mm a la primavera, els 176 mm a l’estiu i els 212 mm a la tardor. Les precipitacions de neu acostumen
a ser febles i es donen per sobre dels mil metres entre novembre i abril, amb una mitjana anual de 7,6 dies a les
parts baixes de la serra i de 8 a 10 nevades l’any a les parts culminants. S’ha de considerar finalment la inversió
tèrmica que es dóna habitualment entre desembre i gener als fons de les valls que envolten el Montsec, que
forma densos bancs de boira fins als 800-1.000 metres d’altitud per sobre dels quals emergeix la carena del
Montsec.
Una morfologia tan abrupta i un clima tan extrem donen una vegetació molt diversa, amb més de mil espècies
de plantes. La disposició longitudinal de la serra i la seva altura actuen com una barrera bioclimàtica i
biogeogràfica entre una vegetació mediterrània a la solana, constituïda bàsicament per un alzinar continental, i
una de tipus submediterrani a l’obaga, on es conserva una massa forestal més desenvolupada a causa de la
pluviositat més elevada i de la dificultat d’obtenir terres de conreu en forts pendents. És el domini de les rouredes
seques fins als 1.400 metres, encara que amb presència d’alzinar en les zones més assolellades. Per sobre
d’aquesta cota desapareix el bosc, substituït pel ginebre, la boixerola i els coixins d’eriçó. Als marges dels rius,
torrents i fonts trobem una vegetació de ribera formada per pollancres, àlbers i oms, amb sotabosc poblat
O
d’esbarzer i diverses lianes.
Entre els valors botànics més interessants del Montsec destaca la fageda de la canal d’Osca, una de les més
meridionals de Catalunya i que representa una època anterior més humida, la presència de masses d’alzinar
mediterrani en llocs càlids i resguardats dels rigors del fred, com el congost de Mont-rebei o el barranc del Bosc,
i les nombroses plantes rupícoles, entre les quals hi ha notables endemismes com la petrocopsis montsicciana.
O bs e
per a la R
Una diversitat d’ambients naturals tan àmplia ha permès una gran riquesa zoològica, amb unes vint-i-nou Etno
de C a t
•
• •
•
•

3. Jordi Solà i Mas. El coneixement local de la natura al Montsec 3
espècies de mamífers, cent quaranta-cinc espècies d’aus, vint-i-cinc de rèptils i amfibis i nombroses espècies
d’invertebrats. La barrera bioclimàtica i biogeogràfica que representa el Montsec determina el límit nord de
distribució de moltes espècies meridionals i el límit sud de moltes espècies septentrionals. Hi destaquen espècies
com el tritó pirinenc o la llúdriga, que té, al congost de Mont-rebei, una de les poblacions més importants de
Catalunya. Però en allò en què és excepcional el Montsec és en la diversitat d’aus rapinyaires i carronyaires, amb
la presència de l’àguila daurada, el voltor, l’aufrany o el trencalòs entre les espècies més significatives.
El paisatge que podem observar al Montsec és un mosaic agroforestal fruit de l’activitat humana desenvolupada
sobre l’espai mitjançant les potencialitats que ofereix el medi natural i a través de les capacitats tecnològiques,
l’organització social i la cultura. Per tots aquests valors, la serra del Montsec està inclosa en el Pla d’Espais
d’Interès Natural i la Xarxa Natura 2000, els quals protegeixen diversos ecosistemes i espècies d’interès
comunitari.
La natura viscuda: coneixement i acció
La població local ha construït al llarg de la història un coneixement propi per descriure aquest paisatge i sobre
els elements naturals que el formen.
El coneixement del clima està determinat localment i defineix exactament quins són els agents meteorològics
que afecten directament la localitat. El mal temps ve d’Aragó (W), del Pirineu (N) o de llevant (E), mai del sud,
protegits com estan per la muralla del Montsec. En tot cas, les tempestes que penetren a la conca de Tremp
pel congost de Terradets (S) són considerades llevantades. Segons això, els vents que més es temen són els
aragonesos (W), el vent de Port (N) i el vent de llevant (E).
La previsió meteorològica es fa a través de “signes” transmesos històricament o per experiència directa. Aquests
es basen en el mateix estat del cel: “Quan surt l’arquet (Arc de Sant Martí) a la tarda, ja no plou més”; en
l’observació de l’estat de la terra: “Per saber el grau d’humitat que hi havia aixecàvem les pedres i miràvem a
sota”; en l’observació del comportament dels animals: “Quan tancaves els animals a l’era i se sentive que se
sorollaven les esquelles, ja sabies que canviaria el temps. I també es veive molt amb els animals: fent la mateixa
feina hi havia dies que se suaven molt més i això marcava que canviaria el temps”; i, finalment, en explicacions
simbòliques: “El primer dia de l’any marca el temps que farà aquell any. Si aquell dia plou, doncs serà un any
de pluges; si fa bo, serà un any de sol... I cada dia dels que el segueixen marca un més de l’any. El dia dos marca
el temps que farà al gener, el dia tres el dia que farà al febrer, i així, fins al desembre.”
El clima, que inicialment es percep cíclic al llarg de l’any i invariable al llarg dels anys, s’ha anat modificant. Ja
no és tan regular com era abans o, almenys, ja no es percep aquesta regularitat. Els “signes” que es donaven
abans continuen donant-se, però ara “ja no volen dir res” o “no te’n pots fiar”. Davant d’aquest atzar, alguns
consideren que “el temps està boig”, i d’altres han elaborat un nou esquema lògic: “el clima s’avança una
setmana”. La conclusió, finalment, sempre és la mateixa en tots els casos: “ha de fer el temps propi de cada
època; si no, no és bo per a res”.
La població local distingeix dos tipus de materials geològics que formen l’orografia del Montsec. Les roques
calcàries fan referència al mateix material que descriu la ciència. Les roques de panal fan referència a la roca
arenosa, que pren aquest nom per la seva qualitat de desfullar-se en bresques similars a les construccions de
les abelles. Descriuen, també, la continuïtat d’aquests materials en l’espai. La primera s’estén de sud a nord des
de la carena del Montsec per tota la vall de Sant Esteve fins a arribar a la vall de Castellnou de Montsec: “a partir
ervatori
R e c e rc a
lògica
alunya
d’allà, ja és tot roca de panal”.
•
•
•
••

4. 4 2008. Cultura viva. Ponències
La descripció de l’accidentada orografia del Montsec està present en expressions com mal país,2 en els
nombrosos topònims que descriuen accidents geogràfics com aiguavessant, barranc, cim, cingle, coll, coma,
espluga, grau, llau,3 penya, serrat, torrent o tossal, i en la recurrent oposició entre solana i obaga.
Les fonts orals o bibliogràfiques (Agelet et al., 1996; Solà, 2003) citen un total de 265 espècies botàniques i la
seva distribució a vegades amb una precisió tal que arriba a situar espècies “en les parets dels horts” o “en els
canals de rec”. Aquesta distribució de les espècies botàniques indica un coneixement dels seus requeriments
ecològics determinats per l’orografia, la insolació o l’activitat humana i que es resumeixen en la idea que “cada
planta té el seu lloc”.
Seuva, bosc, matorral i erm són conceptes que descriuen les masses de vegetació. En general, seuva es refereix
a una massa de bosc primari, pràcticament impenetrable, el lloc més “natural” on es donen els fenòmens
“naturals” en la seva màxima expressió, amb tota la diversitat botànica i zoològica possible, és a dir, el lloc on
la intervenció humana és pràcticament inexistent excepte el carboneig, la caça i la recol·lecció. La seuva seria,
doncs, una reserva de valors naturals. El bosc és una selva humanitzada, amb roures i alzines ben desenvolupats
i amb una activitat humana més intensa pel que fa al carboneig, la caça, la recol·lecció i la ramaderia. El matorral
és una zona de vegetació arbustiva, majoritàriament dominada pel boix però també amb roures i alzines poc
desenvolupats. L’activitat ramadera i la recol·lecció aquí ja és més important mentre que hi decau l’activitat
carbonera. L’erm és la zona sense arbres, amb poc arbust, dominada majoritàriament per vegetació herbàcia
i destinada fonamentalment a pastures.
És una descripció que podríem dir evolutiva, amb diferents estadis i molt relacionada amb les activitats
econòmiques. Tradicionalment els pagesos han conreat la terra a partir de boïgues, és a dir, cremar una parcel·la
de bosc que es conrea durant alguns anys i que després s’abandona per artigar-ne una altra. Un paisatge
dominat per aquesta pràctica, mentre no pateixi altres agressions, com poden ser pasturatge intensiu, incendis,
pluges torrencials o canvi climàtic, tindrà uns camps en producció, uns erms en diferents estadis del procés de
regeneració, que van des dels camps abandonats en un passat immediat fins al bosc jove, i una zona de bosc
madur, ben constituït, a punt de ser talat altra vegada.
Les espècies botàniques es descriuen també segons el seu ús: fruiters, llenya, brossa i conreus. La primera fa
referència a aquelles espècies, conreades o no, de les quals s’aprofiten els fruits, com són olivers, ametllers,
pomeres o presseguers. La segona fa referència a espècies de les quals s’aprofita la llenya o la fusta,
principalment roure i alzina, que són les masses de vegetació més importants a la zona. La brossa fa referència
a un conjunt d’espècies que formen masses de vegetació ruderal, vorades de camps, marges o zones de
matorral formades per un conjunt d’arbusts com el boix, els esbarzers, el romaní, la farigola i vegetació herbàcia.
Són espècies amb usos concrets cada una però que en conjunt, i en aquell lloc concret, no tenen cap utilitat
específica. Finalment, els conreus fan referència al conjunt de cereals i farratges conreats a la zona.
Pel que fa a la fauna, es citen 226 espècies d’animals entre mamífers, aus, rèptils, amfibis i insectes. Cal precisar,
però, que entre aquestes algunes són espècies diferents que es citen amb un mateix nom mentre que d’altres
O
són noms diferents que es donen a una mateixa espècie. També hi ha confusions en la identificació de l’espècie
en citar erròniament endemismes d’altres zones. Finalment, trobem, també, diverses invencions que es refereixen
a animals fabulosos com la serp negra amb pèls. Malgrat tot, el que ens interessa, més que no pas l’exactitud
“científica” d’aquest coneixement, és la capacitat d’observació i la capacitat d’actuar en conseqüència, és a dir,
la relació entre coneixement i acció.
O bs e
per a la R
Els noms amb els quals es citen els animals són, en la majoria dels casos, el mateix nom normalitzat en català Etno
de C a t
•
• •
•
•

5. Jordi Solà i Mas. El coneixement local de la natura al Montsec 5
o amb variants locals. Alguns ocells s’anomenen amb una descripció complexa de la seva morfologia o el seu
comportament, com és el cas de l’ocell petit que nia als olivers amb cua llarga o l’ocell que va per sota les
branques per referir-se a la cuereta cuallarga o al raspinell comú. D’altres es descriuen per la onomatopeïtzació
del cant, com, per exemple, el torlit, anomenat merliu, o la mallerenga carbonera, anomenada cantimpera.
No hi ha una sistematització de les descripcions i es posa l’èmfasi en aquella característica que més destaca
als ulls dels informants. Normalment es cita una característica principal, però també hi ha descripcions més
complexes que utilitzen dues, tres o més característiques fent totes les combinacions possibles entre forma,
color, mesura o altres característiques específiques.
Es citen fins a vint colors diferents amb una gran capacitat per matisar la coloració amb combinacions com
gris-amarronat o marró-gris. Les intensitats dels colors varien des de fosc fins a no massa clar. Aquestes
coloracions indiquen, normalment, el to global de l’animal, però també hi ha precisions sobre alguna part
destacada com panxa blanca, marronet del pit, cap de color crema o taques blanques al coll i a les ales.
Les descripcions segons la mida i el pes són normalment imprecises i la quantificació es dóna poc. La majoria
d’animals entren en l’oposició gros-petit, categories relatives en funció dels animals que comparen. Una àguila
gallinera pot ser petita amb relació a un voltor i, en canvi, un bernat pudent pot ser gros comparat amb un
mosquit.
El coneixement de la distribució dels animals en el territori és d’una gran riquesa, amb més de seixanta
referències a hàbitats o llocs on trobem animals, que inclouen tot tipus d’ambients naturals i antròpics.4
En la categoria més general, anomenada a tot arreu, hi trobem volandeta, àguila perdiguera, escarbat, serp
verda, fagina, conill de bosc, senglar, guineu, corb, àguila daurada i garsa, animals ben definits com a espècie
i que representen els principals grups faunístics, mamífers, aus, rèptils i insectes. Tots ells comparteixen unes
característiques que fan comprensible la seva presència en aquesta categoria tan general: són animals amb un
espectre tròfic ampli; són animals d’àmplia distribució en el conjunt dels ambients mediterranis i atlàntics que
dominen a la zona; finalment, alguns animals són prou significatius per diverses raons socials i culturals com és
el cas del senglar o del conill de bosc, principals espècies de caça a la zona.
En els arbres es citen espècies forestals en gran mesura com cucut, senglar, cabirol, gat fer i becada. Els arbres,
però, es divideixen en dues categories més: arbres fruiters, com oliver, ametller, presseguer, pomera, avellaner
o noguer, i arbres no fruiters, com pineda, alzinar, roureda i bosc de ribera, que en conjunt ens descriuen les
grans masses forestals presents al Montsec amb animals específics en cada una.
En zones arbustives es distingeixen dues espècies botàniques, barses i fenàs. En la primera habiten tres espècies
d’aus, gorreta negra, rei de la barsa i garsa, mentre que en la segona trobem llagosta, pato i llúdriga.
Hi ha una àmplia diversitat d’ambients aquàtics naturals i antròpics, com rius, llacs, tolls, basses, fonts, safareigs
o canals de rec, en els quals hi ha presència d’espècies molt relacionades amb l’aigua com truita, bernat pescaire,
serp d’aigua, granota, cavall de serp, aclaridor, llúdriga, cabusset, salamandra, rata d’aigua o cranc d’aquestos
americans. A les zones de vegetació prop de l’aigua, com els pins vora el llac, hi habita la becada i a la boba i a
les canexiules [«Canexiules» és el nom local del canyar (phragmites australis)] trobem la carpa, l’ocell que nia a
les canexiules o el cabussó. A les terres liminars amb l’aigua, hi trobaríem dos tipus de qualitats com són arenals
i fang, una zona descrita segons la quantitat d’humitat, terreny amb saó, i una zona descrita segons la morfologia
ervatori
R e c e rc a
lògica
alunya
del terreny, ribot vora el riu, en els quals trobem el merliu, els ocells que van pel fang o l’abellerol.
•
•
•
••

6. 6 2008. Cultura viva. Ponències
Els trossos fan referència al conjunt de camps destinats al conreu de cereals i farratges. Hi trobem cigalot,
senglar, rata del tros i gralla de bec vermell. En els camps específicament de regadiu trobem el merliu o la gralla
i en els camps de secà trobem el galàpat, el cigaló i la pastoreta. En conreus específics de regadiu com
l’esparceta, hi trobem la perdiu mentre que en l’aufals trobem la gralla i la rata de l’aufals.
A l’horta hi ha una presència destacada d’insectes, tal com correspon a un espai de treball agrícola en el qual
una de les feines més importants és la de controlar les espècies perjudicials. Hi trobem, en general, taup, vidriol,
pulegó, formiga, escarbat, cavall de serp o serp d’aigua, mentre que en conreus concrets trobem espècies que
hi viuen específicament. A les cols hi viu la cuca de la col; a les mongeteres, el bernat pudent, i a les patateres,
l’escarbat de la patata.
En ambients rocallosos trobem una gran diversitat d’aus, rèptils i mamífers: llangardaix, serp verda, fagina,
dragó, colobra, àguila, corb, gralla, astoret, àguila gallinera, esquirol i serp negra amb pèls. Dos hàbitats molt
particulars són els grallers i sota les pedres. El primer fa referència als nombrosos avencs presents en el Montsec,
anomenats precisament així perquè hi nidifiquen les gralles i en són el dormitori. El segon és un espai molt
concret en què trobem dues espècies, l’escorpí i el mosquit.
La categoria zones antròpiques inclou els nuclis urbans i diversos espais relacionats amb l’activitat agrícola i
ramadera. Destaca l’alta diversitat d’espècies que trobem al poble: trencalladons, volandeta, dragó, ocell,
rapacill, pastoreta, pardal, rata casolana, bernat pudent, cantimpera, esquirol, fagina, òliba i guineu. Entre els
llocs de cria d’animals domèstics com la gàbia, el coniller o la granja, hi destaca la ponedora d’ous, on, a més
de la gallina, trobem la serp, que hi acudeix per menjar ous.
Finalment, trobem citats diversos tipus d’ambients en els quals podem trobar algunes espècies amb
requeriments ecològics particulars: a la carn i a la merda trobem la mosca secallonera, als fems trobem l’escarbat
i als fems no molls, el mosquit; on es caga una ovella trobem l’escarbat piloter.
És també molt interessant la informació sobre l’alimentació dels animals, que permet crear cadenes tròfiques
particulars. En aquestes cadenes, el conill és un dels animals clau de la majoria de casos. Per una part, la seva
alimentació herbívora el fa present en nombrosos tipus d’ambients botànics, tant siguin boscos, llocs de
vegetació arbustiva, fruiters, olivers, vinya i, especialment, zones de cereal i farratge, mentre que, per altra part,
és presa de diferents mamífers i rapinyaires.
Altres cadenes tròfiques tenen la perdiu com a espècie clau, per raons similars al conill, per la seva alimentació
herbívora, per estar àmpliament distribuïda gràcies a la seva capacitat per al vol i per ser presa del mateix tipus
d’animals.
Una altra espècie que en aquest cas es troba a la base de la cadena és el mosquit, menjat pel peix i el barb,
que alhora són aliment de llúdriga, cabussó, cabusset i serp d’aigua. Finalment trobem cadenes tròfiques amb
el grup de les abelles i avispes com a peces clau, ja que s’alimenten de flors i són menjades per l’abellerol i el
O
O
picot verd.
A partir d’aquestes, podem organitzar encara cadenes més complexes de fins a quatre nivells afegint-hi el duc,
la fagina i el picot verd, que s’alimenten de llebre, serp verda i formiga, respectivament. Segons això, aquestes
tres espècies estarien considerades a dalt de tot de la piràmide d’alimentació juntament amb àguiles, falcons,
mustèlids i cànids. O bs e
per a la R
O bs e
Er ta na o
pe l R
E tC ao
de
n t
de C a t
•
•
• •
• •
•
•
•
•

7. Jordi Solà i Mas. El coneixement local de la natura al Montsec 7
Amb aquesta breu mirada sobre el coneixement local voldríem apuntar algunes conclusions que ens semblen
significatives.
Aquest és un coneixement socialment construït. És fruit de la transmissió cultural, de l’observació i experiència
directa del medi, i de la incorporació de nous coneixements i discursos globals sobre el medi ambient i la natura.
Un exemple evident d’aquesta transmissió ens la mostren els nombrosos topònims, establerts històricament,
en els quals trobem una descripció molt acurada del paisatge i també la presència d’animals fabulosos, potser
mítics o metafòrics, que no s’han vist mai. L’experiència directa del medi ens mostra una capacitat d’observació
molt intensa que es veu en les descripcions dels animals o en l’observació de fenòmens molt concrets com
“mirar sota les pedres”, i una observació molt extensa que es veu en la disposició espacial de materials geològics,
botànics o faunístics. És, també, una observació que relaciona elements i fenòmens com és el cas de la
descripció dels hàbitats i en l’alimentació de la fauna. Finalment, és un coneixement que incorpora nous
conceptes provinents dels discursos actuals sobre la conservació ambiental, amb frases com ara “Aquí hi ha
coses molt ecològiques”.
En aquesta construcció cultural destaquen, al nostre entendre, tres característiques que juguen un paper
important a l’hora de considerar la utilitat actual d’aquest coneixement en la definició de les polítiques de
desenvolupament sostenible rural. Les dues primeres fan referència a la mateixa percepció de la natura i el
paisatge. La tercera, a la instrumentalització d’aquest coneixement.
La natura es percep dinàmica i tots els elements hi canvien en el temps i l’espai. En primer lloc, hi ha una
marcada diversitat d’ambients naturals amb espècies botàniques i faunístiques concretes. Però, a més, els
animals canvien de morfologia segons el terreny. En aquest sentit, el galàpat o la llangardissa canvien de mides
i de color segons el terreny on viuen. En segon lloc, hi ha una variabilitat en la presència o absència de plantes
i animals al llarg de l’any, en funció del seu cicle biològic. En tercer lloc, hi ha una variabilitat d’espècies al llarg
de la història que és atribuïda tant a processos naturals com a les activitats antròpiques.
En aquest sentit, la disminució de massa boscosa a l’obaga del Montsec s’atribueix a un gran incendi que va
cremar la serra d’un extrem a l’altre i que va ser tan intens que fins i tot les famílies “sopaven a la llum del foc”.
Aquest incendi va tenir lloc en una època indeterminada i ningú és capaç de dir en quin moment es va produir
exactament aquest fet. Els diversos informants el situen “en temps dels seus pares” i, aquests, alhora, en temps
dels seus. D’altra banda, les repoblacions forestals per part d’ICONA —aquestes, en canvi, perfectament
ubicades en el temps— han donat com a resultat la presència de noves masses de pinassa.
Pel que fa a la fauna, hi ha espècies que desapareixen, com les àguiles (per efecte de productes químics), els
conills (per efecte de la mixomatosi) o les guineus (per efecte de “la pesta”). En canvi hi ha altres espècies que
augmenten “perquè els han tirat”, com és el cas del cabirol, l’esquirol o les colobres que són tirades des
d’helicòpters, indistintament per ecologistes o per ICONA, sense un motiu clar d’aquest fet. D’altra banda, la
idea que els animals s’enfosqueixen a mesura que es fan grans és bastant recurrent entre els informants. És el
cas del falcó pelegrí, que s’enfosqueix amb el temps, o del furó, que de “de gran es torna més gris”.
Hi ha una percepció global del paisatge que relaciona els diferents elements naturals entre si i els elements
naturals amb els antròpics. Mostra d’això és la continuïtat dels materials geològics o la continuïtat de les masses
forestals en l’espai. Però val la pena observar amb atenció dos exemples que ho il·lustren amb claredat.
ervatori
Hi ha una relació explícita entre determinades espècies animals i determinats hàbitats, com hem vist més amunt
R e c e rc a
ervatori
Rle cg i c a
ò e rc a
l òu n c a
al g i ya
alunya
en descriure els hàbitats.5 Cada un dels hàbitats descrits es troba relacionat amb els altres immediatament
•
• •
•
•
•
••
••

8. 8 2008. Cultura viva. Ponències
superiors o inferiors i amb els altres més pròxims lateralment mitjançant la presència d’alguns animals que ens
donen continuïtat entre aquests hàbitats. Vegem-ne alguns exemples a l’atzar:
Als arenals trobem el merliu, que també és present en el bosc de ribera i, per tant, ens dóna continuïtat entre la
zona liminar amb l’aigua i un tipus de vegetació arbòria. D’altra banda, el trobem en camps de regadiu, de
manera que la presència del merliu ens descriu un paisatge format per un bosc de ribera, un llac i uns camps
de conreu, que és exactament el paisatge que trobem prop del riu Noguera Pallaresa. La presència de la becada
en barrancs humits i en la pineda vora el llac ens dibuixa el paisatge que trobem prop de Cellers i que qualsevol
informant d’aquest poble ens pot descriure: els barrancs humits a l’obaga del Montsec, el llac amb una massa
de pins a la seva riba i, enmig dels dos, el poble de Cellers articulant els dos tipus d’ambients naturals. El fet
que diferents animals presents als cingles, com és el cas de la fagina o l’esquirol, els trobem també en ambients
forestals ens dibuixa una continuïtat entre aquests dos hàbitats: cingles rodejats de bosc. En el cas dels animals
citats al poble, tots ells han estat prèviament citats en altres ambients naturals com arbres, arbusts, conreus o
cingles, i estableixen així una relació entre hàbitats naturals i hàbitats antròpics.
La relació entre elements naturals i elements antròpics es fa molt evident en la toponímia. El paisatge que ens
descriuen les fonts orals i documentals fan referència a un conjunt d’elements naturals i antròpics, barrancs,
basses, boïgues, boixeres, boscos, camins, camps, fites, fonts, horts, masies, penyes, rius, serrats, tolls, tossals
o vinyes, que es troben relacionats en un determinat espai.
El topònim, per ser útil, ha de descriure exactament l’element del qual estem parlant, l’ha d’individualitzar i
diferenciar d’altres elements amb els quals es pugui confondre. El més simple és anomenar l’element amb el
topònim que correspon al seu nom comú sempre que aquest sigui únic i inconfusible, per exemple, bancal.
Quan no és possible definir l’element mitjançant aquesta fórmula senzilla, cal recórrer a topònims compostos
utilitzant una segona descripció que el defineixi. Així doncs, als elements se’ls pot afegir una localització
geogràfica precisa (bancal de les Avalls), un element botànic (clotada dels Hedrers), un element faunístic (rocha
del Suriguer), una orientació solar (barranc del Solà), una activitat antròpica (hort de la Teulera) o una descripció
orogràfica (feixar de la Serra). Successivament, es recorre a la creació de topònims més complexos amb totes
les combinacions possibles entre elements naturals i antròpics. Un exemple d’això pot ser el bancal de la Llau
Carboné, el qual estableix una relació entre un element natural, la llau i una activitat industrial de transformació,
el carboneig. És a dir, el bancal al qual es fa referència es troba en una llau que és coneguda per tothom com
a lloc de carboneig. Cada vegada que combinem dos o més elements estem fent una fotografia del paisatge.
De les múltiples combinacions d’elements i, per tant, de la consegüent superposició de fotografies, obtenim una
descripció general del paisatge.
La informació que ens proporcionen els topònims indica també una percepció integrada del paisatge. Els
topònims ens descriuen l’orografia, les característiques morfològiques del paisatge, la qualitat de la terra o
l’orientació solar dels elements. També ens informa de les espècies botàniques presents a la zona i de les
masses de vegetació com són la seuva o el bosc. Ens informa de les espècies zoològiques presents o extingides
a la zona i dels seus hàbitats. Ens descriu les activitats humanes, l’agricultura, la ramaderia, la indústria,
O
l’extracció, la caça i la pesca, i el comerç, els recursos naturals, les relacions socials entre persones, la propietat
privada i comunal, l’hàbitat, la religiositat o la història.
És un coneixement molt instrumental per actuar sobre el medi. No cal insistir en la importància que el
coneixement del clima té a l’hora d’organitzar les activitats de producció, ni cal insistir en la importància que té
el coneixement de les espècies botàniques o la fauna per a múltiples usos. Caça, recol·lecció d’herbes
O bs e
per a la R
medicinals i aromàtiques, carboneig, alimentació del bestiar i alimentació humana són usos ben coneguts i Etno
de C a t
•
• •
•
•

9. Jordi Solà i Mas. El coneixement local de la natura al Montsec 9
documentats que, naturalment, també es donen al Montsec. Nosaltres n’afegiríem alguns que normalment no
són tan evidents.
El coneixement dels materials geològics, la seva disposició espacial i la percepció d’una orografia accidentada
permet als actors locals donar usos diferents als espais i als materials, especialment pel que fa a la construcció
(pedra, fang, sorra...), però també a l’hora d’establir itineraris, camins o cabaneres, situar salineres, situar corrals
i pletes en coves i esplugues, ubicar elements botànics, faunístics i antròpics que estan determinats per aquesta
orografia. D’altra banda, alguns elements abiòtics del paisatge tenen una important significació social. És
l’exemple dels picons, formacions rocoses singulars que assenyalen llocs, com és el cas del picon Bernat, on
es troba la cova del mateix nom utilitzada com a corral. Un altre exemple d’aquest ús és el castellot, un
plegament geològic considerat “el rellotge d’Alzina”, ja que segons l’ombra que projecta els habitants d’aquest
poble determinen l’horari al llarg del dia.
El coneixement de les espècies botàniques i zoològiques és útil per definir quins són els animals perjudicials per
a la caça, l’agricultura i la ramaderia. Als horts i als arbres fruiters trobem diversos insectes que “empesten” les
plantes i s’han d’“ensulfatar”. En canvi, en els arbres no fruiters, exceptuant el mosquit, grup genèric present a
tot arreu, no hi ha presència d’altres insectes perjudicials. En el cas de la ramaderia, desaparegut el llop, són la
mostela, que “popa de les ovelles i els asseca el braguer”, l’àguila, que “s’emporta volant als corders”, o
l’abellerol, que menja abelles, alguns dels animals perjudicials per a aquesta activitat. Pel que fa a la caça, l’àguila
o l’astoret són competidors i s’han d’“eliminar”.
Un dels usos més interessants és el dels indicadors. Alguns animals com la salamandra o l’aclaridor són
indicadors de la salubritat de l’aigua.
En el coneixement de la natura hi ha també tot un aspecte didàctic. Aquest és el cas dels diversos refranys que
ens expliquen el clima i permeten les prediccions. També el fet d’assenyalar on són les obagues i les solanes
indiquen els llocs més adients per fer unes o altres activitats. Descriure d’una determinada manera els hàbitats
dels animals és útil per localitzar-los. Aquest seria el cas dels hàbitats fixos i variables del llangardaix i la serp,
respectivament. Mentre que el primer es caça per a alimentació i, per tant, és necessari conèixer l’hàbitat exacte
on podem trobar-lo, el segon cas, la serp, és un animal perillós i cal situar-lo mentalment en qualsevol hàbitat
per tal d’anar sempre previngut de la seva presència.
En aquesta instrumentalització del coneixement destaca un determinat concepte de la conservació d’un
determinat estat del medi natural. Moltes de les informacions que forneixen el treball de camp porten implícita
una percepció de la conservació ambiental molt relacionada amb les activitats productives i que té com a principi
conservar allò que es creu estratègic per a la subsistència. L’àguila és un competidor de la caça i, per tant, s’ha
d’eliminar per a conservar el conill. Ensulfatar insectes permet conservar la diversitat de conreus. D’altra banda,
hi ha tot un sentit estètic de la conservació com és el cas de la perdiu, que alguns informants consideren un
animal “molt bonic que s’hauria de protegir”. La idea de conservació de la natura pròpia en els discursos
ambientals locals està cada vegada més ben arrelada i es justifica amb arguments, a vegades hiperbòlics, que
ens remeten a la tradició: “la meva família és pagesa i fa milions d’anys que conservem els arbres de casa”.
El coneixement local de la natura al Montsec és, en conclusió, una manifestació cultural que es pot considerar
patrimoni i que, com a tal, cal dotar de significat i assignar-li un paper en la nostra societat.
ervatori
R e c e rc a
lògica
alunya
•
•
•
••

10. 10 2008. Cultura viva. Ponències
Coneixement local de la natura i desenvolupament sostenible
Natura viscuda. Coneixement socialment construït i acció que té un determinat concepte de la conservació
ambiental no és traduïble a ciència i planificació, dues condicions fonamentals per al desenvolupament
sostenible?
No perdem el nord. Rappaport (1993, p. 261) comença el seu interessant article amb una frase que plasma
l’essència d’allò que cal tenir en compte: “el lloc que ocupa l’home en aquests amplis sistemes que anomenem
‘naturalesa’”,6 dels quals és un element més. L’home aporta a aquests sistemes la cultura i és aquesta la que
ha proporcionat a l’home una flexibilitat ecològica molt més gran que la que ha gaudit qualsevol altra espècie
(Rappaport, 1993, p. 270). La cultura, que hem de considerar una expressió de la natura, aporta també una
conceptualització de la mateixa natura i del nostre paper en el seu interior, que ha estat diferent en diferents
moments històrics.
Actualment, gran part dels discursos ambientals que es refereixen a la relació natura i societat es construeixen
a partir del concepte de desenvolupament sostenible. A força d’objectivar aquesta relació en un concepte, s’ha
arribat a presentar-lo com una realitat tangible. Però la sostenibilitat no existeix en la natura. No hi ha un estat
real de sostenibilitat ni hi ha cap lloc real on es doni la sostenibilitat. La sostenibilitat es construeix dia a dia, depèn
de l’acord i del consens de tots els actors socials i depèn, sens dubte, de fenòmens que no coneixem prou bé
o que no podem controlar. El resultat final serà sostenible en funció del concepte que socialment hàgim construït.
De les diferents concepcions possibles sobre desenvolupament sostenible, n’hi ha tres, segons Escobar (1995),
que es configuren com els principals discursos actuals entorn d’aquest concepte: el discurs lliberal, el culturalista
i l’ecosocialista, cada un dels quals posa l’accent en diferents causes i solucions dels problemes ambientals,
contraposades entre si.
El discurs lliberal —desenvolupat plenament a “Nuestro Futuro Común”— es basa en dues premisses
fonamentals: la creença en un coneixement científic objectiu i l’existència d’una esfera econòmica autònoma,
amb les seves pròpies lleis i independent d’allò “polític”, “social” i “cultural”. El discurs culturalista qüestiona allò
que el discurs lliberal dóna per fet: la cultura economicista i científica d’occident, i posa l’èmfasi en la cultura com
a instància fonamental de la nostra relació amb la naturalesa. Des de posicions culturalistes es té interès a
reconceptualitzar la natura, no només en el seu aspecte material sinó també en l’espiritual. La crítica ecosocialista
al discurs lliberal comparteix moltes de les observacions dels culturalistes, però presta més atenció a l’economia
política com a base conceptual de la crítica.
Aquesta és una classificació genèrica i, en la realitat, es donen una multiplicitat de discursos ambientals que
participen, d’una manera o altra, dels tres discursos i es construeixen a partir del coneixement i l’experiència
prèvia i la incorporació d’altres discursos globals en funció de les perspectives ambientals pròpies.
Els programes de conservació i desenvolupament planificats des de perspectives cientificotècniques i
O
institucionals es basen en un discurs concret de la sostenibilitat i en un discurs concret del desenvolupament.
No hi ha garantia que aquests programes siguin realment útils per al desenvolupament sostenible.
Hornborg7 planteja un problema interessant al qual les conclusions d’aquest treball poden fer alguna aportació.
Es tracta de la polarització entre aquells que defineix com a “contextualistes”, és a dir, aquells que pensen que
les societats tradicionals o preindustrials tenen alguna cosa a dir sobre com es pot viure de manera sostenible
O bs e
per a la R
i aquells que pensen que no i que defineix com a “modernistes”. Segons Hornborg, els contextualistes neguen Etno
de C a t
•
• •
•
•

11. Jordi Solà i Mas. El coneixement local de la natura al Montsec 11
la capacitat de sistemes abstractes i totalitzants com la ciència o el mercat per actuar per si sols per resoldre
problemes bàsics de la supervivència humana.
No seria, doncs, interessant incorporar el coneixement local de la natura en les eines per abordar processos de
desenvolupament sostenible? La població local del Montsec aporta una visió en gran part “monista” de la relació
natura-societat i un discurs propi sobre conservació ambiental que pot dialogar amb científics i planificadors.
Amb aquestes conclusions afirmem que la percepció de la natura d’una població local és una veu més que no
es pot menystenir a l’hora de planificar conservació i desenvolupament. Aquesta és una veu que, equivocada
o no, és la veu del territori, serveix per actuar sobre el territori i es transforma històricament a mesura que es
transformen les condicions socials i econòmiques del territori. Això és patrimoni cultural i cal inventariar-lo,
analitzar-lo, divulgar-lo i integrar-lo de manera participada8 i consensuada en les polítiques de desenvolupament
rural que afecten una població local. Només així la sostenibilitat, com a concepte humà, serà plena. Com a
humans, posem la sostenibilitat en la nostra relació amb la natura. El que faci “la natura” ja no depèn únicament
de nosaltres.
Bibliografia
AGELET, Antoni; VALLÈS, Joan (1996). “Contribució al coneixement de l’etnobotànica farmacèutica al Montsec”.
A: FANLO, Esther [ed.]. El Patrimoni Natural del Montsec. Actes de les VI Jornades de Coneixement del Patrimoni
Natural. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 65-73.
COMISIÓN MUNDIAL DEL MEDIO AMBIENTE I DESARROLLO 1992 (1987). Nuestro futuro común (Informe Brundtland).
Madrid: Alianza Editorial.
ESCOBAR, Arturo (1995). “El desarrollo sostenible: diálogo de discursos”. Ecología Política, 9, p. 7-25.
Estratègia mundial per a la conservació (1986) (1980). Barcelona: UICN. Diputació de Barcelona.
HORNBORG, Alf. (2001) (1996). “La ecologia como semiótica. Esbozo de un paradigma contextualista para la
ecología humana”. A: DESCOLA, Philippe; PALSSON, Gisli [coord.]. Naturaleza y sociedad. Perspectivas
antropológicas. Mèxic: Siglo XX.
MARTÍNEZ ALIER (1992). “Pobreza y medio ambiente. A propósito del Informe Brundtland”. A: GONZÁLEZ ALCANTUD,
José Antonio; GONZÁLEZ DE MOLINA, Manuel. La tierra, mitos, ritos y realidades. Madrid: Anthropos.
RAPPAPORT, Roy (1993) (1956). “Naturaleza, cultura y antropologia ecológica”. A: SHAPIRO, Harry L. [ed.]. Hombre,
cultura y sociedad. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, p. 261-292.
SOLÀ, Jordi (2003). La Muntanya oblidada: economia tradicional, desenvolupament rural i patrimoni etnològic al
Montsec. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.
ervatori
R e c e rc a
lògica
alunya
•
•
•
••

12. 12 2008. Cultura viva. Ponències
Taula 1: Hàbitats de la fauna
A tot
arreu
Arbres Arbusts i Ambients Trossos Horta Elements Zones Hàbitats
herba aquàtics abiòtics antròpique específics
Fruiters No fruiters Barses Vegetació Zona de Regadiu Secà Cols Barrancs Carretera Carn i
de ribera terra humits merda
Oliver Alzinar Fenàs Pins vora Arenals Esparceta Mongetere Cingles A terra Fems
el llac s
Ametller Roureda Canexiules Fang Aufals Patateres Grallers En pals de Fems no
la llum molls
Noguer Pineda Boba Terreny Sota les Poble On es caga
amb saó pedres una ovella
Pomera Bosc de Ribot vora Gàbia
ribera el riu
Presseguer Riu Rierol Coniller
Avellaner Llac Bassals Granja
Basses Tolls Ponedora
d’ous
“Xarcos” Fonts Corrals
d’aigua
Safareigs Canals de De les
rec mules
Que no es
fan servir
Cellers
Notes
1. El concepte de desenvolupament sostenible apareix explícitament a l’anomenat “Informe Brundtland” de la
Comissió Mundial del Medi Ambient i Desenvolupament (1987), tot i que ja hi havia algunes formulacions anteriors
que l’anticipaven (Estratègia, 1986). Aquest concepte ha generat un ampli debat en si mateix (vegeu, per
exemple, Martínez Alier, 1992; Escobar, 1995); és tema essencial en totes les recerques sobre conservació i
desenvolupament, i és un concepte d’ús públic, per tant polític, que impregna les relacions econòmiques i
socials actuals, a les quals farem referència en aquest article.
2. Aquesta expressió s’utilitza també per referir-se a determinats tipus de vegetació dominant.
3. Llau és el nom local que es dóna a un tipus de barranc molt profund i vertical a l’obaga del Montsec.
4. Vegeu la taula 1 al final del text.
5. Vegeu la taula 1 al final del text.
6. Traducció nostra.
7. Vegeu l’article de Alf Hornborg a Descola/Palsson (2001).
8. En aquest sentit, les polítiques de participació ciutadana estan agafant, cada vegada més, una importància
cabdal en la política i són cada vegada més utilitzades per a la definició de projectes i la resolució de conflictes.
Amb totes les seves debilitats, representen un interessant camí a recórrer per avançar en els sistemes polítics
del futur.
O
O bs e
per a la R
Etno
de C a t
•
• •
•
•