Filosofia

1. La necessitat d´un criteri estable
La teoria de les idees
La teoria de les idees en el Fedó (1º part)

2. Sòcrates no va deixar res escrit. Fou el seu
deixeble Plató qui recollí els seus pensaments i
els presentà escrits en forma de diàleg. En la
major part de l´obra platònica apareix
Sòcrates discutint amb altres pensadors,
fonamentalment els sofistes, i exercint el
paper de protagonista. Plató heretà del seu
mestre el seu combat contra la sofística i
contra ella construí el més característic de la
seva filosofia: la teoria de les idees.
Per contrarestar el relativisme dels sofistes, Plató
establí un criteri on la veritat no depenia de cap
interès subjectiu o particular (la teoria de l´homo
mesura) sinó de la naturalesa mateixa de les coses.
Aquest criteri curiosament tenia característiques
semblants a les de l´ésser de Parmènides:
immobilitat, eternitat, només accessible a través de
la raó, però a diferència del filòsof eleàtic no estava
constituït per una realitat única, sinó per múltiples
realitats. A aquestes realitats Plató les anomenà
idees.

3. Les idees no eren realitats subjectives, productes
del pensament o de processos mentals, sinó que
eren realitats que tenien una existència
independent de les nostres ments, de la nostra raó.
Aquestes realitats no tenien una naturalesa
material sinó espiritual i el seu lloc d´origen era
també de naturalesa espiritual, estava situat fora
de la dimensió física de les realitats que captem
amb els sentits. A aquesta dimensió extra física
(metafísica), Plató l´anomenava món de les idees.
Les idees i el món de les idees foren descrits en
oposició directa a les coses i al món de les coses. Si
el món físic, el món que percebem és un món
imperfecte, confús i caòtic, el món de les idees, en
canvi, és un món perfecte, transparent i ordenat. Si
les coses són materials, múltiples, temporals i, com
diu Heràclit, sotmeses a un flux de canvis
constants, les idees són espirituals, úniques,
eternes i immutables, com l´ésser de Parmènides.

5.  La funció del món de les idees era la d´exercir de
patró i de model objectiu a la realitat física i
moral i substituir la inconstància i arbitrarietat
dels criteris humans.
 Plató admet una realitat intermèdia entre la
realitat absoluta i el no-res, entre la veritat i la
falsedat, que és el món sensible o material, el
món de l´aparença, d´allò que és però no és del
tot.
 Les idees serveixen per determinar el grau de
falsedat o veritat de les coses. El coneixement de
les idees pot servir-nos per mesurar, calibrar i
valorar el que existeix aquí, en el món sensible.
Hom podrà dir si una cosa és més o menys
vertadera si s´aproxima o no al model original, si
participa en un major o menor grau de la veritat
del seu original ideal.

6. - una dualitat ontològica: la realitat estava dividida en
dos mons, un món ideal i un món material,
 - una dualitat antropològica: la naturalesa humana estava
dividida en ànima i cos,
 - una dualitat epistemològica: el coneixement humà es
pot desenvolupar a través de la raó o dels sentits,
 - una psicologia o teoria de l´ànima: la part espiritual de
l´ésser humà era espiritual, immortal i reencarnable i
tenia la possibilitat de fer de mitjancera entre el món de
les idees i el món de les coses.
La teoria de les idees estava fonamentada en

7. El sots títol o títol alternatiu d´aquest diàleg és “Sobre l
´ànima”, i és sobre l´ànima i la seva immortalitat el tema
central d´aquesta obra de Plató.
Sòcrates, condemnat a morir, passa les seves últimes hores
conversant amb els seus amics sobre la immortalitat. Fedó,
deixeble com Plató de Sòcrates i testimoni presencial,
explica a Equècrates, el llarg diàleg del seu mestre amb
Símmies i Cebes, altres dels seus seguidors més fidels.

8.  Un dels problemes als que es va haver d´enfrontar
Plató era com explicar la relació entre dos món
tan oposats, com el món de les idees i el món de
les coses.
 Els dos móns, l´espiritual i el material, encara
que separats i oposats mantenen una relació
que Plató intentà explicar a través de dues
teories: la teoria de la imitació i la teoria de
la participació.

9. Teoria de la
imitació
Teoria de la
participació
 Segons aquesta teoria, les
coses materials són les
versions múltiples, les
còpies imperfectes, les
ombres o imatges difoses
d´un únic model ideal i
original.
 Les idees són la realitat
plena, mentre que les
coses participen o
posseeixen aquesta
realitat en un grau o en un
nivell inferior. En
comparació a les idees,
les coses són realitats
incompletes, deficitàries,
insuficients. Respecte a
les idees mantenen una
relació de dependència:
no existirien si no existís
la idea corresponent. La
causa de l´existència de
la cosa és la seva idea.

10. Dualitat antropològica
 Tant bon punt s´assumeix el plantejament
dualista, Plató va dedicar bona part del seu
discurs a desacreditar el cos com un element
que obstaculitza i dificulta l´ànima en el seu
esforç d´assolir la saviesa, entesa com la
contemplació de les idees.
 Tot el mal humà i tots els mals que pateixen
els humans tenen un mateix origen: el cos,
mentre que tot el bé humà i tots els béns que
gaudeixen o poden gaudir els humans
provenen de la seva part espiritual.

11. Dualitat antropològica
 El cos és una càrrega que l´ànima ha d´arrosegar,
que la desorienta i la distreu de la seva funció per
a la qual ha estat destinada: l´ascensió al món de
les idees.
 El coneixement autèntic, per tant, s´assolirà quan l
´ànima s´hagi desempallegat totalment del seu
company material, la mort.
 Aquesta és la condició més propícia perquè l
´element espiritual pugui posar-se, completament
alliberat de les impureses materials, en contacte
amb la realitat més autèntica.
 En vida mai no podrà del tot aconseguir aquesta
situació de plenitud.

12. Dualitat antropològica
 La filosofia té la missió de mantenir a ratlla
les pretensions corporals, proposant un estil
de vida ascètic i purificador.
 La filosofia ha de preparar-nos per aquesta
situació, per això qui té por a la mort no és
filòsof, perquè en el fons no vol aconseguir la
veritable saviesa.
 El filòsof en canvi no fuig de la mort, tot el
contrari, l´estima, perquè gràcies a ella
satisfarà finalment el seu desig de contemplar
les veritats autèntiques.

13. Dualitat epistemològica
 Al mateix moment que Plató menysprea el cos,
qüestiona la validesa dels sentits com a font de
coneixement: s´equivoquen, ens enganyen, són
inexactes, poc precisos i ens confonen.
 Els sentits són la manifestació del fracàs del
cos en el seu intent d´emular l´ànima i la raó.
 Només el pensament pur pot arribar a la
contemplació de les realitats espirituals.
 Les idees tan sols es deixen capturar per una
raó que ha fet tot el possible per foragitar del
seu costat tot element sensible.