Via de la Plata. Salamanca - a Gudinha. 2011.

1. Via de la Plata (III)
març 2011 2j...

2. Barcelona - Salamanca me jubile... i ens fa consultes sobre con va i com
funciona el Camino. A l’arribada a Salamanca ens
crida tot creuant el hall de l’estació per dir-nos adéu
iu desitjar-nos “buen camino”.
Aquest any tot és diferent. Hem avançat sobre el ca-
lendari: març. Mai abans havíem fet camí tant aviat.
Un cop a Salamanca cal creuar tota la ciutat fins
No sabem quin temps farà i quines temperatures ens
passada la Catedral on hi ha l’alberg, amagat en un
esperen.
carrer recòndit al costat dels bellíssims jardins de
Calixto y Melibea.
JP s’ha jubilat. Ara els tres estem separats tot l’any.
El viatge es munta via xarxa i la cita és a l’estació de
L’encarregat de l’alberg ens rep i ens envia a sopar,
sortida. A JL, que no va poder venir l’any passat per
ràpid, ja que cal tancar a les 22:30. Donem un volt
lesió, se li nota el mono. Ha preparat i el viatge amb
pel casc antic fins trobar un restaurant. Un parell
més ímpetu que mai. Però a la fi només ha pogut
d’amanides diferents, un assortiment de morcillas
tancar l’anada: AVE a Saragossa i Talgo a Salaman-
per fer un tastet del país. Tallat i carajillo. Ja sense
ca. La tornada no sabem des d’on es farà. Hem cal-
presses, ens queda temps per un petit tomb urbà: a
culat que a l’entorn de a Gudinha (Gudiña), passat
la mateixa hora que unes noies, que ens donen un
Puebla de Sanábria. Pam més pam menys caldrà
cop de mà en la recerca, contemplem la façana de
ser allà el divendres 1 d’abril a les 18 h per agafar
la Universitat. Elles ens ajuden a trobar la famosa
un bus. Aquest cop la cosa pot ser més feixuga, i no
granota.
podrem anar a lligar al bar. Després de provar totes
Fem cap a l’alberg amb temps de sobres. El jovial
les opcions en tren i avió, això era el millor. I ens
alberguer ens fa la inscripció i ens dóna les instrucci-
ha sortit millor encara. En comprar em van pregun-
ons per dormir allà. Mentre em rento les dents en la
tar per l’edat. Vaig ser absolutament sincer: 63, 55 i
solitud dels jardins de Calxto i Melibea, un privilegiat
53, però un d’ells ja jubilat. Llavors em pregunta per
balcó sobre el que queda de muralla de la ciutat, en
l’aspecte dels altres dos. Amb gesticulació còmica li
la negra nit trencada solament pels llums, JL xerra
ensenyo el careto. Per primera vegada a la vida em
davant la porta amb l’alberguer: castellonenc de par-
va plaure ser tractat de vell: tots tres amb bitllet de
la catalana, jubilat per endavant... Seria el prototipus
major de 65. Caldrà fer mala cara (el darrer dia no
de bodeguer de pel·lícula. Amb bona voluntat, s’em-
costarà tant); JL, però, va insistir que ell es voldrà
porta la PDA de JL a la seva habitació, on hi ha un
dutxar passi el que passi.
endoll... segur. L’habitació —n’hi ha dues o tres— és
quasi plena de pelegrins que ja dormen.
A darrera hora salta la sorpresa: JP no pot venir,
problemes amb les hèrnies discals. El metge ha es-
tat radical: no. Fent el cor fort i solidari, JP vindrà a A Gudinha - Barcelona
Sants a acomiadar-nos a l’hora de pujar a l’AVE.
JL va anar a canviar els bitllets per avançar un dia la
El viatge d’anada ha anat bé. De fet, perfecte. Lleu tornada. El bus va arribar amb 30’ de retard. Només
retard en el Talgo. En dos viatges al bar ja fem amis- unes 15 persones de mitjana en tot el trajecte.
tat amb el barman. Siempre he pensado que cuando
Van venir a acomiadar-nos al bus dos vells nous
amics: Walter i José. El viatge podia haver estat
avorrit i llarg. Un terrible còlic de JA, que com un
polissó va passar-se gran part del viatge tancat al
mini lavabo del bus, va evitar l’avorriment, però va
fer més llarg el viatge. I inoblidable.
A les 7 del matí érem a Sants. Estalvis. Per primera
vegada no estava en condicions per iniciar l’etapa
del dia. Per sort ja no ho havia de fer.

3. EL TEMPS
JORNADA 1 (37 km) DIA 23-03-11 rajillo de Ballantines. Carreguem la motxilla i tornem als
camins de fang. Primer encontre amb les obres de l’AVE
Salamanca- ara aturades per la crisi. Després quilòmetres i quilòme-
tres de camí, fet exprés per als caminants de la Via de la
el Cubo de la Plata, ran de l’autovia del mateix sobrenom. Algun ruixat
Tierra del Vino de tant en tant i poc o molt fang a cada moment.
0 Salamanca Primera diana. Mentre uns dormen, altres (general-
ment) intenten llevar-se: aixecar-se, recollir-ho tot, fer la Trenta-set km de camí el primer dia són molts, però és el
motxilla...i evitar de despertar als uns. Un cop deixada que hi ha. El camí és bo, però cansa la presència cons-
l’habitació, ja als espais comuns, un pot fer-se un cafè de tant de la carretera propera. A cada pont cal fer la volta, ja
sobre amb aigua escalfada al microones, menjar alguna que els enginyers no caminen i no són capaços d’imagi-
cosa, etc. Hi ha albergs —pocs— que ofereixen simula- nar que cada pont representa 200 o 300 m més.
5
Aldeaseca cres de cafè calent i algo de menjar (inclòs en el preu,
de Armuña sigui aquest el que sigui; gratuït, a voltes). No és el cas. Cap a les dues ens allunyem de l’autovia i, allà lluny, hi
ha el Cubo del Vino (com molts l’abreugen). Ens sorprèn
La Salamanca d’avui no té res a veure amb la de fa onze un alemany en direcció contrària a qui pregunto pel bar.
mesos (23 d’abril, diada de st. Jordi, dia en què plegà- Parla d’un, a l’entrada del poble, però amb un posat d’in-
10
vem) la ciutat és deserta, els carrer són buits. A mesura satisfacció notable. És un bar restaurant petit, amb dues
que es deixa enrere el casc antic i passem a la ciutat sales. M’indiquen una taula petita. Abans que JL arri-
Castellanos
moderna, cap al nord, la vida va sorgint. Prenem el cafè bi apareixen quatre nous clients i em desplacen, sense
de Villiquera
matinal al primer bar que trobem. Ens ofereixen uns xur- massa miraments, a una taula comunal on, per sort, els
ros per acompanyar; no gràcies. Tampoc ens interessa veïns ens accepten. Cigrons (2), ous amb pernil, llom,
15
la premsa del dia: la Gaceta, el Mundo, la Razón. Gran natilles, flam i els cafès segons la fórmula habitual.
Calzada
de Valdunciel retrat de la realitat.
Després de dinar anem a l’alberg; és tancat. Mentre es-
El dia és fred, molt fred. Amenaça pluja; ja arribarà. Al perem arriba un caminant (José) que no ha dinat. Com
barris perifèrics els segueixen els industrials. Poc abans que és tard ens demana que li guardem la motxilla i l’hi
20
de la zona de l’estadi Helmàntico un ferroveller exhibeix entrem quan obrin. Ens quedem sols. Més tard sentim
un Douglas DC3 Skytrain, signes de grandesa, suposo. soroll i algú, des de dins, ens obre: Vitto Young, el coreà,
Un cop passades les més recents infraestructures viàries el coreà més net de Zamora; descobriré, sobre la meva
un camí a la dreta ens porta ja definitivament al camp. pròpia pell ensabonada, que s’ha polit tota l’aigua del ter-
25 Comença l’espectacle: fred, vent, pluja, neu (poca, no- mo que dóna per a dues persones, segons l’alberguer.
més una mostra). Les dues primeres hores de camí seran
les més fredes de la setmana, per sort. Però la pluja con- Alberg municipal. 5 €. Fins l’any passat en cobraven 6
tinuarà dies i dies, matí, tarda o nit. €. L’encarregat municipal va suggerir a l’alcalde que cinc
euros era més fàcil de manejar, sense canvis complicats,
30 Retrobament amb Castella, la de tants altres cops, però sense calderilla. L’home ha viscut anys al País Basc, on
ara de cara amunt, anem al nord, som a finals de març tenia una empresa lloguer de cambrers. Una mica se li
i tenim entaulat un temporal notable. Sobre nosaltres nota, ja que té un petit trapicheo de begudes a l’alberg,
es van alternant els ruixats, les ventades,... El terra està cosa que, en el fons, és un benefici per als usuaris (clar
moll, xop. Quan hi ha sort el camí és passable; quan no que si ho saben al bar...). L’alberg és al costat del tanatori
35 és enfangat o ple de bassals difícils d’esquivar. municipal. Ocupa un vell habitatge petit amb pati on han
afegit un segon bany complet, amb videt, en un cobert.
El Cubo de la Després de tres hores la cosa s’ha calmat. Tips de veure
La tarda passa entre el bar de la plaça —més espaiós i
Tierra del Vino Calzada de Valdunciel a l’horitzó a la fi s’hi arriba. Se su-
posa que hi ha quatre bars. Cap a la vista. Demanem a càlid— i l’alberg, quasi sempre sota la pluja. Poc a poc
40 un vilatà pels bars. Ens ho intenta explicar: tenim la neu- coneixem nous caminants, gent amb qui compartirem un
rona tonta, pobreta. Que si una plaça, que si a la dreta, o més dies: d’on véns, d’on ets, què fas, com te dius,...
a l’esquerra,... Un bar. Ens pot fer un entrepà? Cara de vaja, com a la disco!
poker. Gira el cap enrere, mira cap a la cuina, i llença una
resposta sorprenent: lo siento, ahora no está la mujer... Aquest any serem pocs, i per tant serà fàcil i obligat fer
45 Més enllà un altre bar, una noia, uns talls d’hornazo (una relacions entre tots. La càrrega puntual la situem en unes
cosa així com l’empanada), cola, més hornazo, cafès, ca- 8 persones per etapa. Això vol dir que en tota la Via de la
Plata devem ser unes 300 persones.

4. EL TEMPS
JORNADA 2 (33 km) DIA 24-03-11 la motxilla i buscar un restaurant. Cal endinsar-se en la
ciutat desconeguda, preguntar, entendre què et volen dir,
El Cubo de la interpretar... i no perdre’s. A la fi farem cap a un restaurant
amb soterrani. Birres, callos amb cigrons i rap amb salsa
Tierra del Vino - verda. Poc després d’arribar apareix José, a qui convi-
Zamora dem a seure amb nosaltres i aprofitem per conèixer.
0 El Cubo T. V. La llum de la finestra em delata: no he sentit el desper-
tador; tampoc els altres tenen pressa. En pocs minuts el A l’alberg arribaran molts dels que eren al Cubo. El lo-
personal de les dues habitacions es lleva, mentre el co- cal té tres plantes: la baixa, amb cuina, menjador i sala
reà ja fa temps que fa el lotus a la llitera de dalt. d’estar; la mitjana, amb lavabos d’homes i dones i una
habitació (tancada); i l’alta, amb recepció, dues habitaci-
Tot i els camins molls, podria fer un bon dia. Ja ho veu- ons i pati o solàrium. Sorprèn enormement que té ascen-
5
rem. Amb el pas de les hores s’anirà tapant. Avancem pel sor, per poder rebre pelegrins discapacitats, diuen (amb
primer paisatge interessant, ran d’una via morta, qui sap aquells camins?), però no funciona (clar). En canvi, tot i
si un dia futura via verda o eina de recuperació econòmi- ser una ciutat gran on s’esperen millors serveis, no hi ha
ca del territori. Gerfried ens acompanya de lluny. Lenta- rentadora (i ja no diguem assecadora). Per compensar
ment queda enrere fent fotos i frenat pel fang. En aquest em recomanen gaudir del camí.
10
Villanueva tram s’aprecia un canvi: deixem el món de la ramaderia,
de la vaca, per entrar en el del Toro, els vins de Toro. La ciutat té un casc antic atractiu, amb una mitjana d’un
del Carmean
museu per a cada tres ciutadans. Vam intentar fer alguna
El camí es fa llarg, tot i el solet i la bona temperatura. A visita a corre-cuita, ja que tronava, feia vent i hi havia una
poc a poc es va pujant, amb suavitat. Després el descens nuvolada negra notable... que va acabar en res. Passe-
15
per un camí pèssim i enfangat. A prop un poble i un altre, jant pels carrers de la ciutat descobrim aparadors dedi-
i un altre. Costa arribar a l’únic poble que hi ha en mig de cats en exclusiva a la moda penitencial de la setmana
l’etapa, que no apareix fins tard: Villanueva del Carmen. santa local i a la de la primera comunió, tot tant important
a Zamora. En tota la decoració urbana, en els records i
Arribem a Villanueva a 3/4 de 10. Està tapat, no es veu infinitat d’altres detalls es palpa la presència, entre real i
20
ningú. Bon moment per fer una parada. Hi ha un bar que folklòrica, de tota la parafernàlia religiosa, principalment
la mestressa acaba de netejar i d’obrir. Al graó de les es- de Setmana Santa, amb algunes queixes conservadores
cales ens traiem el fang i les pedres de les sabates. En- —grafitis— que defensen la clàssica puresa i fidelitat a la
trepans de pernill i truita, birra, cola, cafès. Gerfried i José seva ortodòxia.
25 arriben i també esmorzen amb nosaltres.
Sopem unes raciones —recomanem el xipirons— a una
El matí seguirà aguantant i acabarà amb un notable sol. sidreria anomenada la Manzana Verde i ens en anem a
Zamora s’intueix en un horitzó pla i esquitxat de llocs que passar calor a l’alberg. La por a la pluja ens ha fet dei-
poden ser la Zamora que cerquem. A la llarga descobri- xar la roba estesa en estenedors ran dels radiadors de la
30 rem que Zamora és amagada, molt amagada, cap a l’es- planta baixa. Descobrim que no escalfen: ens expliquen
querra. Com que és una ciutat discreta i petita l’accés pel que va automàtic, etc. Patim per si demà seran encara
camino és dels menys lletjos dels camins de Santiago. molls (descobrirem que no). Discuteixo el contrasentit de
Zamora
l’ascensor amb la manca de rentadora i assecadora amb
En entrar a la ciutat cal acostar-se al Duero per un pas- un jovenet no identificat que ho justifica tot amb la paci-
35 seig on hi ha una interessant i discreta mostra escultòrica ència i el sacrifici, i sobretot res de pensar, res de raonar.
d’un via crucis. El pas del pont sobre el Duero dóna una Queda clar, tenim massa expectatives.
perspectiva bellíssima de la façana sud de la ciutat. La
jornada llarga i feixuga de per si, culmina amb una pujada
final fins l’alberg digna, també, de via crucis.
40
L’alberg és nou, en un edifici antic. Truquem i ens obren.
Els hostalers són voluntaris, de l’Asociación... Són una
parella, molt grans, ell amb seriosos problemes per es-
criure. Ella, discreta, el deixa fer. Com tot alberguer
45 d’aquesta mena tenen les seves manies que anirem
disfrutant. Com que arribem tard ens deixa abandonar

5. EL TEMPS
JORNADA 3 (34 km) DIA 25-03-11 Quan torna la calma entra el tècnic d’Iberdrola a pregun-
tar si ja tenen llum: quasi surt per cames. Preguntem com
Zamora - tornar al camí. Resulta que hi ha un braç del Ricobayo
darrere del poble que ha crescut molt i talla el camí ha-
Riego del Camino bitual. Hem de passar pel pont de la carretera, etc. Hem
fet sort. Doncs al pont, pujada, fang i anar fent. Més tard
Diana a les 6:00. Recollir la roba estesa. Sortosament creuarem les obres aturades de l’AVE. Pugem un turó,
0 Zamora entrem en una urbanització cutre i comencem a envoltar
bastant més seca del que esperàvem. Som els primers,
cal ser curosos. Impossible evitar certs sorolls en espais un altre braç de l’embassament de Ricobayo. Camins i
tan petits. Cal calçar-se en un vestíbul mínim, on cal dei- carreteres són opcions a escollir, tot i que com que no ho
Lagar de Abellido xar les botes, pensat per algun geni. Obrim la porta. Com dominem ni tenim un mapa, cal segui l’opció més seriosa.
ens temíem, plou. Obrim el mapa de sortida de Zamora. A la fi un descobreix, sempre, que et fan ballar. En algun
5
Cal aclarir-se. És negra nit, ningú pels carrers. Tot tancat. moment passem prop d’unes runes immenses. Algú ens
Cal trobar l’av. de Galícia. Ens diuen quina és: mai en diu que és l’antiga Zamora. No m’ho crec. És Castrotora-
Roales del Pan
veurem cap placa (però sí altres noms!). A punt de deses- fe, un castell de 1129, que controlava un pont sobre l’Esla
perar, trobem dos bars amagats: els tallats matinals i una en el punt d’unió de Potugal, Galícia, Castella i Lleó. I
pasteta. I plou. encara sense base americana.
10
Entrem en el periurbà i la seva inanitat estètica típica. La El fang té avantatges. Les petjades delaten qui ha passat.
pluja va i ve. Arribem a Roales del Pan. Cada poble té el I les apostes són correctes: parella —home i dona— amb
seu geni. Aquí és algú que fa escultures bíbliques —amb gos. Els trobem a Fontanillas, xerrant amb la gent. Ens
Montamarta
pelegrí inclòs— acolorides i de mida natural. En té l’hort parlen de l’alberg que hi ha. Poc aspecte de pelegrins
15
ple, enmig dels perers i el julivert. D’Adam a Jesús, tota “habituals” tenen. Instintivament seguim. Confirmem que
la nissaga. podíem haver-nos estalviat el poble, la visita i un km de
camí. Fa un bon sol. Queden 3 km per arribar a Riego. En
Roales del Pan és llarg com un dia sin pan! Quan en entrar al poble cal córrer fins al (únic) bar per esquivar el
sortim ja plou, i de valent. Passarem bona estona sota la xàfec que ens porta un cel negre que ve a darrere nostre.
20 Embalse de
Ricobayo pluja, fent ziga-zagues per un paisatge cerealícola, on-
dulat, trist, pla i moll. A prop passa la carretera. El camí Hem caigut de quatre grapes en el pitjor bar d’Europa.
moll ens va acostant a Montamarta, que no arriba mai. Deixem-ho en el top ten. Preguntem: Buenas, se puede
Poc abans, escena de crisi domèstica a plena carretera. comer? /Sí. Uff. Ens asseiem a taula. Observem l’entorn
25 Passa un paio amb un camionet. Li pregunto pels bars. i ens mirem. Porten els coberts. La cullera de JL té so-
Quan marxa creua la carretera per on ve un cotxe que, brepès. Li assenyalo la quisca. Demana que li canviïn.
en arribar, s’atura i es cala. El camió també s’atura en mig Anda, no les he pedido qué querían. / Qué hay?/ Habo-
del camí fangós, fa marxa enrere fins la carretera. Són nes./ Y qué son?/ judias rojas./De acuerdo. Bé, monge-
marit i muller. Crec que no va cobrar perquè hi era jo es- tes, cigrons, arròs,...Suposo que cada dia hi afegeixen
30 Fontanillas de perant JL. Aparquen el cotxe com poden, marxen. Encara algo per fer plat i que en sobri. Tot està fet en un ranxo
Castro els veurem passar pel mateix camí de tornada. condimentat amb pernil serrà ranci a talls grossos —3 o 4
cm— de carn i os, tot a l’hora. Cervesa i cafès. 6 € c/u. La
Montamarta és un poble esbarriat, estès sobre un terreny néta, generosament per mandat de l’avi, ens acompanya
Riego del Camino lleugerament irregular. El camí ens porta, com sempre, a a l’alberg. Va ser madridista fins als 9 anys. Com que no
35 una església en una placeta on preguntem per un lloc on guanyaven res es va fer del Barça, tot i que les amigues
esmorzar (són més de les 10!) i ens afegeixen a la infor- que la critiquen. Pensa ser-ho nou anys, per compensar.
mació alguna cosa del embalse, que no entenem.
L’alberg és municipal, gratuït, net, fred, mínim. Part de
A la fi un mesón. Serveixen dues noies, amables, però l’edifici és el magatzem municipal. Sembla que darrera-
40 emprenyades perquè feia hores que no tenien electrici- ment han canviat els fanals del poble. Un pati ple d’her-
tat. Demanem i ens serveixen. De cop comença a entrar bes (hi ha més vegetació aquí que als turons per on hem
gent: cinc, deu, quinze. Sembla que és l’hora d’esmor- passat!) i un cobert ple de trastos inútils i inconvenients.
zar per a tothom. Fins i tot una gitana —més ampla que Hi ha una botiga que no obrirà mai (s’han fet tres o 4 in-
alta— que hem vist sortir de la casa del davant amb tres tents). Al llarg del dia apareixen Walter, Nicky i Roberto.
45 criatures entre cinc i deu anys, entra amb els nens a es- La resta ha quedat a Montamarta. Tarda de temps vari-
morzar: Nestea, torrades, brioxos,... I l’escolarització? able, poc a veure i menys a visitar. Quan fa bon temps
passegem pel poble i fotografiem els gats.

6. EL TEMPS
JORNADA 4 (33 km) DIA 26-03-11 acabat de comprar al forn i un farcit bo i molt generós.
Amb el gruix de la capa de xoriço o de formatge... a Bar-
Riego del Camino- celona en fan 10 bocates, i quedo curt. Apareix Walter,
que s’havia endarrerit passat l’Esla. El deixem descan-
Tábara sant. A 500 m , ep! i els bastons? Cal tornar enrere.
Walter s’estranya de veurem. Amb poques paraules ho
entén. Fins després.
0 Riego del Camino Ha plogut bona part de la nit. Sortim quan encara és fosc
i plovineja. Portem els llums al cap i la capelina. Walter
s’ha afegit al grup. Cap problema. Tenim molt clar el camí Per fer els 6 km fins a Tábara ens recomanen també la
que, tot i ser moll, és còmode: pla, recte, net, sense pro- carretera. Pel camí ens troben per tercer cop l’AVE i a les
blemes. No volem fer cas al pesat del bar: anirem a Gran- 14:00 som a Tábara. Torna a estar tapat. Anem de dret a
ja a buscar un bar per poder esmorzar. Millora el temps. l’allotjament de turisme rural —de fet un hotel de poble—
5
A mesura que arriba la llum també el temps s’aclareix. Un i ens acomodem. Deixem la paperassa per després de
gos ens acompanya en el darrer tram abans de Granja. dinar.
Granja de Moreruela
Ens dividim en dos grups per trobar un bar. Ningú als
carrers, és dissabte. I els bars són tots tancats. Visita Primer una bona dutxa: el millor justificant per passar
buida. Continuarem. En un carrer interior trobem un se- una nit en un lloc així. Està bé i és còmoda. I després
10
nyal-monument que ens indica la separació dels camins de 17 km de carretera... Paella, menestra (quins temps
a Astorga i a Sanábria. Com era previst anem en direcció els de Navarra!), pescadilla per a un. JL no vol segon
Rio Esla (pont) a Sanábria i Ourense. Passant per aquí ens hem perdut plat. Cafès. Darrere nostre un individu local —single, ben
(o no, mai se sap) el monestir de Moreruela, del que tant segur— busca brega amb la cambrera queixant-se del
sols passaríem a prop anat per la variant. Pujada i, al cim, servei. Deu ser habitual, no li fan el més mínim cas, ja
15
parem a fer un esmorzar mínim i autosuficient. el coneixen. Més tard el veurem al bar, ja més tranquil.
Les tardes de dissabte, si no para de ploure, són molt
Aquí canvia el paisatge definitivament. Deixem la plana llargues. I més als pobles.
castellana i comencem a entrar en terreny abrupte, camí
de Galícia: alzines, roures, vegetació arbòria. Deixem els Pugem a l’alberg de visita: Walter, José (que ha fet una
20
paisatges de verd discret de cereals primerenc al color drecera) i Ricardo ja hi són. D’altres arribaran més tard.
de gos quan fuig hivernal que omplirà, amb comptades D’altres han quedat enrere. L’alberg, de mala fama, ara
excepcions, la major part del que ens resta de VP. està regentat per gent de seny, algú del poble que ho ha
agafat amb ganes. De saber-ho possiblement hi seríem.
25 Faramontanos El camí porta a la carretera i, aquesta, al pont sobre l’Es-
la. Bellíssim pont i entorn. Nova paradeta i agafem la car- Tornem al poble. Plou. Bar Scriptorium. Comença la tarda
retera: la perspectiva del camí en espais tan molls, ran de birres, coles, Ballantines i pluja, molta pluja. Apareix
d’embassament i seguint els errats consells de l’amo del José. Des d’aquest moment formarem un trio, un renovat
bar... ens porten a fer carretera, i molta més de la pronos- i temporal 3J. La tarda se’n va en tertúlia i xerrameca,
30 ticada. Llarga carretera de pujada. A la carena també hi com tothom que és al bar. Vells, joves, una noia que fa
ha senyalització de la VP. Però seguim per la carretera. solitaris i menja pipes que recull curosament en una bos-
Poc després trobem un cartell: Tábara 13. Set més dels sa,... Ja tard, sota la pluja, quedem per demà i cada un
Tábara que es preveien! Records als ancestres de l’home del bar. al seu lloc.
35 Sol, gris, núvols, vent, camions, cotxes (tot i el poc tràn- A l’hotel el menú de sopar és el mateix de dinar. La gent
sit de dissabte). Faramontanos és molt lluny ! Hi arribem ha de repetir: fotet. Darrere nostre hi ha tres tipus sopant.
a les 12, just en un moment de sol. El poble és amagat No acabo de captar en què parlen: portuguès. Sopar i a
darrere d’un turó. Després de consultar a un ramader dormir.
hem de tirar enrere pel solell i entrem a buscar un bar
40 amagat darrere l’església. Net, polit, buit, tranquil. Dema- A la nit canvia l’hora. Just avui que som d’hotel, apa, una
nem si ens poden fer uns hora menys de dormir.
entrepans; la resposta
és positiva. Triem xoriço
i formatge. Tarden una
45 eternitat, molt. Ha valgut
la pena. Un pa boníssim

7. EL TEMPS
JORNADA 5 (23 km) DIA 27-03-11 Què carai, avui dormirem de pelegrins. Després de la
cerveseta i comprometre el dinar ens acompanyen a l’al-
Tábara - Santa berg, a la mateixa plaça. Com que és hora punta, apareix
l’alcalde, que deu venir a fer el vermut sortint de missa,
Marta de Tera ens acompanya i ens ofereix consells i avisos. José pre-
gunta per unes excavacions que hi havia en marxa quan
Diumenge. Hem quedat amb José a les 7:45 a la plaça. ell va passar fa uns cinc anys. Matèria sensible, una cosa
0 Tábara de la Guerra Civil, sembla. Segons l’alcalde ha quedat en
Amb el canvi d’hora el sol surt una hora més tard, tot
s’escurça. És negra nit, tot va d’aigua, però ja no plou. res, els del País, que el perseguien per la seva ideologia,
Al bar de la cantonada, l’únic obert, fan discoteca, after diu. Ens acompanya i ensenya orgullós el futur alberg, ja
hours, res a fer per aconseguir un cafè. Ens mirem molt aixecat però per vestir del tot. Ens indica on és el super.
bé la guia i el mapa/esquema de l’etapa que porta José. En aquest sí que ens obren. Pastetes, llaunes de tonyina,
5
Cal anar uns km per carretera. Doncs som-hi. xocolata,... i un pa. L’únic pa. Un gran pa. El passejarà
José durant tres dies fins que ens el menjarem a Lubián.
Quan portem més d’una hora de carretera veiem que al-
guna cosa no quadra. Provem de buscar el camí en un Per aquí costa molt caure en un restaurant normalet.
de proper: excursió inútil per la muntanya. Tornem a la Aquest, com a mínim, és net i dóna confiança. No es pot
10 Litos
carretera. Ho revisem bé. Cagada. Hi havia, a Tábara triar massa. La mestressa ens ha fet una oferta i hem dit
que sí a la primera, per si de cas. A l’hora de dinar ens
mateix, una altra carretera, petita i mal senyalitzada que
en adonem: llom, ous ferrats i amanida. Massa tard per
en la foscor no ha vist ningú. Queda entre el camí i la
canviar; avui, doble d’ous. Al costat ja juguen a cartes;
nostra posició. Surt el sol i veiem la llum. El més esplèn-
així passaran la tarda, lenta, de sol raquític, una hora més
15 Villanueva de did camí imaginable s’ofereix davant nostre: recte, clar,
las Peras llarga que ahir.
net, a la dreta, davant del nassos. Enfilem, pel dret, cap
a ell. No tenim més cartografia; el poble de davant, a uns
L’alberg actual és una sala de la planta baixa de l’edifici
dos km, ha de ser Litos, si no...
social del poble; a dalt hi ha una sala, el teleclub, on fan
reunions i passen les estones jugant a cartes, al bingo i
20 Litos és petit, respira la pau dominguera corresponent
altres coses. Tenen una màquina de cafès automàtica:
i ... no té bar. Què esperàvem? Seguim la carretera de
si volem la podrem fer servir, deixaran la porta oberta,
cara al nord. Lluny es veia una bella plana de pollancres
diu l’alcalde. Ara han partit la planta baixa en dos, però
Sta. Marta i boires. La visitarem, no patiu. Quan ja ens comencem a
hi ha un llum únic: si encens el llum de l’entrada s’encén
de Tera situar i a ser a lloc divisem Roberto prop de la carretera i
el dormitori. Hi ha una pila de matalassos, uns somiers
25 intuïm Nicky més lluny, per davant nostre. I, amb ganes,
i unes quantes mantes. I uns biombos (paravents, en
entrem a Villanueva de las Peras. Bar tancat i bar obert.
deia Fabra) mòbils que permeten compartimentar l’es-
Restaurant i de tot. Ens ofereix uns bons bocates de res-
pai. Quan estem instal·lats arriba Nicky i després els cinc
taurant -truita- coles i cafès. Sembla que els dos bars portuguesos. Cal redistribuir els espais. El campament ja
competeixen per fer anar les fletxes a casa seva, i als està muntat.
30 caminants els fan anar de corcoll. Mala sort.
Després de visitar l’altre bar donem un volt per la plaça.
Enfilem pujada i cap a Santa Marta. A mig camí veiem Descobrim que hi ha una oficina d’atenció als visitants al
Nicky al davant, lluny. Poc després veiem Walter darre- costat de l’església. Ens diuen que si muntem un grup
re nostre; en poca estona ens atrapa i avança. Deixem mínim ens poden fer una visita cultural. Convido als por-
35
Nicky enrere. Camino amb Walter i xerrem fins a Santa tuguesos i accepten. La guia i la desena de visitants co-
Croya. Com tants pobles de per aquí, és extens, molt mencem la visita. La casa era la residència d’estiu del
esbarriat. Quan sembla que s’acaba el poble recordem bisbe d’Astorga. Un d’ells, català (Joan Baptista Grau i
a Walter que pregunti pel seu alberg (Casa Anita). Sor- Vallespinós, Reus, 1832), un paio malcarat de qui tenen
presa: el fem aturar i trobarem l’alberg 500 m més avall, un retrat a l’entrada, va ser qui va fer aixecar els edificis
40
al peu del pont, molt aprop d’on anem nosaltres, just a de Gaudí en aquella ciutat. L’església té algunes curiosi-
l’altre cantó del riu Tera. tats. Un Santiago vestit de pelegrí, dels pocs que sembla
que hi ha. Per la finestra de l’absis entra un raig de llum
Creuem l’enorme pont i arribem a Sta. Marta. De dret cap durant els equinoccis que il·lumina un capitell imprecís:
al Bar. Volem reservar habitació en un hotelet a 5-6 km... l’ànima justa o Crist ressucitat, va a gustos. A l’estructura
45
que és tancat, per obres! No queda més remei que fer nit de l’edifici sorprèn trobar, en un lloc tan llunyà, ornamen-
a l’alberg atrotinat del poble o tornar enrere a Casa Anita. tació d’escaquejat de Jaca.

8. EL TEMPS
JORNADA 6 (28 km) DIA 28-03-11 begudes i el tabac. Ja no hi ha cap botiga al poble. El
camí va per baix, ran de pont, però desconfiem i passem
Santa Marta de per sobre. Hi veiem, des de dalt del pont, un pontet eixut
i segur, però la pujada era molt més forta i no estem per
Tera - Rionegro riscos. El riu baixa desbordat i els registres de les clave-
del Puente gueres escupen l’aigua sobrera. Passat el pont es veu,
Diana. Al primer moviment tothom s’ha aixecat. Sortim de allà dalt, l’alberg anunciat fa dies a altres llocs. Complirà
0 Santa Marta les expectatives.
l’alberg que és fosc. Quin remei. Passem al bar. Obren
de Tera
mentre creuem la plaça. Cafès, pasteta i xerrada amb la
senyora de la casa, una noia camí dels quaranta, trem- Dos bars es reparteixen l’honor de poder donar la clau
pada i eixerida. Ja tocava. El fill adolescent esmorza en- als pelegrins quan arriba el primer, que obre i passa les
dormiscat en una taula. En començar a caminar els pri- instruccions als que arriben darrere. Tu obres, t’instal·les
5
mers raigs de sol donen vida a les rosàcies florides que i, cap al tard, ve una —o les dues!— de les encarregades/
puntegen el paisatge. Decidim fer camí per consell de la hostaleres/responsables de l’alberg, fa el registre, sege-
mestressa —no pas carretera!— i l’encertem. Farem uns lla, dóna consells, etc. Un bar és restaurant (el nostre)
km ran de l’ufanós riu Tera, per pollancredes i planes al- i l’altre només fa entrepans (i abans era l’alcalde!). Els
luvials tranquil·les, sota la llum neta d’un sol ixent que visitarem els dos, per quedar bé amb tots els estaments
10
poc a poc fon una lleu gebrada. Caldrà deixar el marge locals. Dinem i sopem al Bar Palacio. Espaguetis (2),
Calzadilla de Tera
esquerre i passar al dret per un pont llarg i transitat. El mongeta tendra (espolsada de pebre vermell, a la galle-
temps passa, el sol va perdent vida fins quedar el cel gris ga, vaja), vedella amb patates (3). Cerveses, vermut (1),
Olleros de Tera
i el vent punyent. Arribem a Calzadilla. Ja no fa aquell bon cafès. I per sopar: sopa (2), tomàquet a làmines amb
temps de primera hora. Consultem a un pagès que va olives i figón (3). El figón és una mena de rollet de pernil
15
passar anys a Alemanya i espera víctimes per practicar la dolç i formatge, tot arrebossat, com una gran croqueta.
Presa
llengua, però qualsevol llengua li va bé. Fem cas de les N’hem vist uns, en arribar morts de gana al migdia, sobre
seves instruccions i, per carretera, fem els 2 o 3 km fins el mostrador del bar i a la fi han caigut. La tarda del dilluns
a Olleros. Hi ha pressa. Cal buscar i, entre els carrers, passa entre ruixat i ruixat, cel gris permanent i carrers
trobem, finalment, un bar —Bar la Trucha—. I hi ha sort. deserts. Estem presos en el triangle de les Bermudes:
20
Diu que no fa entrepans, carai! Que ens prepararà un l’alberg a un vèrtex i un bar a cadascun dels altres. L’es-
Villar de Fartón plat amb pernil, xoriço i formatge, pa i beure. Fa goig, si glésia al mig, com sempre: santuari de MD de la Carba-
senyor. Aquest cop també ha sortit bé. Ara cal buscar el lleda. Al vestíbul té uns amagatalls a cada banda on es
millor camí per pujar a la presa. Cal buscar i preguntar. I podien deixar els infants no desitjats. Cada dia, un parell
25 hem de tirar enrere si volem evitar el camí del monestir, de cops, passava algú a revisar si hi havia criatura. Va
que suposem moll i enfangat. Potser hem estalviat aigua, funcionar fins entrat el segle passat. A l’interior hi ha un
però no pas distància. Seguim una vella i destrossada “catafalco o túmulo (...)y es una de las obras artísticas
carretera fins prop de la presa. Allà trobem a Nicky que más importante y llamativa. Es de madera de nogal y
Rionegro
ve pel bon camí, com sempre fa ella. Per la carretera que tiene cuatro metros de altura. Está formado, lo mismo
del Puente
30 creua la presa tornem a la riba esquerra, i seguim per un que el de Abraveses de Tera, por cubos superpuestos,
camí ran d’embassament. El resseguim bona estona fins de mayor a menor, formando de esta forma una pirámide
deixar-lo finalment i pujar a Villar de Fartón, un boldró de escalonada. Fue construido en el año 1772 por Tomás
cases plenes de molsa, arraulides prop d’una església Montesinos, por encargo de la Cofradía de los Falifos, y
amb comunicador i campanar amb escala exterior, com costó 480 reales”
35 són molts de per aquí. Arribem just a temps per evitar
el ruixat i aixoplugar-nos sota l’alzina. Capelina, fotos a Aquí l’alberg és municipal, de planta i pis, ben fet . Llàs-
l’església i, quan som els tres junts, a seguir. Aquí el camí tima que no té instal·lació inicial de calefacció central i
es complica: irregular, bassals arreu, herba, terra moll, funcionen amb radiadors que, a poc a poc, van fent figa.
plou, pujada,... totes les virtuts. Després d’un temps de Té un gran dormitori amb espai entre lliteres (ja ho espes-
40 pujada ve la carena i la baixada per un paisatge ocre, siran quan pugi la demanda!), un altre de tancat i fora de
d’herba cremada pel rigor de l’hivern acabat de passar. servei amb dos llits senyorials (que ho hem visitat d’ama-
Lentament, en una volta ampla ens acostem a Rionegro gat!), una bona sala d’estar, rentadora i assecadora, pati,
del Puente. Entrem per l’extrem... vés a saber, si no hi cuina,... i els encarregats són dues senyores del poble
ha sol de referència per enlloc. Pensant per on sortirà que, poc o molt, es reparteixen la feina. Aquests no són
45 el sol demà, entrem pel SE, creuant un polígon industrial de l’Asociación. Fins i tot hi ha unes prestatgeries amb
de quatre naus. Aquí és on s’ha de venir a comprar les una biblioteca entretinguda i variada, amb molta cosa so-
bre camins de Santiago.

9. (+15 km)
EL TEMPS
JORNADA 7 (26 km) DIA 29-03-11 la ciutat i rodals. L’alberg Casa Luz és normalet, privat,
(+15 km) tirant a bé. Poc espai a l’habitació (com és habitual), un
Rionegro del sol bany a la plata (n’hi ha altres a fora que deuen ser per
a l’estiu), rentadora, pati net i còmode, cuina petita, ...Ho
Puente - Puebla porten entre una senyora gran i el seu marit (?) i un paio
de Sanábria quarentón que diuen que és l’amo. Segellem, paguem i,
Diana. Deixem els portuguesos llevant-se i Walter —que un cop nets, sortim els tres a menjar-nos la ciutat.
0 Rionegro del
està molt fotut— al llit. Més tard ha d’anar al bar Palacio,
Puente Amenaça un temps variable, de tots colors. Pugem al peu
que el portaran a Mombuey. Cafè al Palacio i a caminar.
Darrere nostre, mentre pugem rost amunt, treu el cap el del castell per la llarguíssima escala de pedra. Una volta
sol, amb falses ganes de lluir-se. A dalt, al pla, passat el per dalt i ens cau un sirimiri important. Ens refugiem en
magatzem de bombones de gas, tot és aigua: camins, un bar-hostal. Cerveseta, xerradeta i, al cap de 20’ ja fa
5
marges, camps,...i el sol ja no és enlloc. sol. Sortim i provem d’entrar al castell. No colem com a
jubilats ni com a estudiants. Ens expliquen la visita i la
El dia no millora, roman ennuvolat i gris. El terra és una fem O, els tres. Provem els uniformes de cavaller que
Mombuey hi ha a la primera sala: enrunaríem el castell del fart de
bassa arreu. A l’horitzó petites taques de neu coronen els
cims llunyans. En creuar una carretera José decideix anar riure que causaríem en els residents. Val més que fem
10
per lliure, ja té prou fang. Fa dies que va amb les botes de turistes caminants. Visitem, sense massa atenció, les
penjades i calçat amb sabates lleugeres, sense protecció diferents sales i el terrat, des d’on hi ha notables vistes.
per l’aigua. Arribarem junts a Mombuey, on esmorzarem Veiem a Nicky que puja pel carrer de sota i la trobarem
i després trobarem a Walter que ve del metge: ha d’anar més tard a la biblioteca (entrada gratuïta!). En una sala
Valdemerilla
a Puebla a fer-se radiografies. Ha d’esperar que passi el alta hi ha una exposició sobre el desastre del 9 de gener
15
cotxe de línia, li queden hores d’espera,... que aprofitarà. del 1959, quan es va esbotzar la presa i va arrasar el
poble. Ho comentaré a part. En sortir trobem Roberto a
Cernadilla
Visitem l’església local, que és obra tardana dels Tem- l’entrada del castell.
plers. Torna a lluir el sol, però fa fresca. Tindrem un matí
—el que queda— agradable, per paisatges planers però Sortim i passegem per la part vella de Puebla —tres o
20 San Salvador
ondulats, amb desnivells freqüents, vegetació adormida i, quatre carrers— i baixem cap a l’actual centre. Veiem pel
novament, amb alguns paisatges de cert atractiu. Es pas- carrer dos tipus i una noia amb motxilles, però no cami-
sen poblets minúsculs, discrets, amb petits detalls que nants; no en fan cap cara. La tarda és calmada. Aquí la
Entrepeñas
l’ull i l’objectiu recullen amb afany. vida s’activa més cap al tard. Bar, un vinet mentre els lo-
25
cals juguen a cartes i una veïna llueix —diuen— el tanga.
Asturianos Valdemirilla té cigonya, Cernadilla una capella guerxa,... La meva posició, de cara al mostrador, em talla tots els
Entrepeñas és petit, amb un campanar de blocs de for- angles. Retornem a l’alberg per poder passar pel Dia% a
migó i teulada d’uralita, ja se sap, en casa del herrero... fer algunes compres.
30 A quarts de dues s’arriba a Asturianos. Trobem per sort El trio estrany és davant del Dia% lligant uns porros.
un asador on prenem una gran i reconfortant cervesa i Comprem i a descarregar a Casa Luz. Ens rep l’amo pre-
Remesal
unes racions: pop a feira i formatge. Pa. El lloc —una ter- guntant-nos per tres tipus perillosos que corren pel poble.
rassa ran de carretera— és poc acollidor ja que fa vent, Nosaltres?
però hem d’esperar al bus i assegurar-nos que para. S’aclareix la cosa: ells!! De sobte apareixen dos cotxes
Otero de Sanábria
35
de la guàrdia civil, el poble ha tocat a sometent, perilla
Quan arriba el bus hi trobem al Walter a primera línia. Em la tranquil·litat social. En poca estona se’ls suposa fora.
Triufé On? Com? Diuen que eren tres quillos coneguts! Per si
sorprèn dient que baixarà a Otero per anar a veure unes
pintures i que seguirà a peu fins a Puebla. En el viatge de cas, l’amo ja ens ha instruït i tanca la porta —no fos
m’explica que ha tornat al centre mèdic i ha negociat que cas que entressin—, i si hem de sortir ho fem pel pati, pel
40 en lloc d’esperar a demà a fer-se radiografies a Puebla carrer del darrere.
li injectessin no sé què... i ja està, com nou! Rutllarà uns
dies més. I a tota pastilla! Soparem al restaurant de davant. Sopa (2), espàrrecs,
Puebla de
truita a la navarresa, bistec (2), vi de gasosa, postres ca-
Sanábria
Arribem a Puebla. El xòfer del bus ens ofereix dues pa- solans, cafès. Tracte amable, una mica empalagós. Bona
45 rades, baixem, erròniament, a la segona. Hem de tirar gent.
enrere un km, cosa que ens permet fer bones vistes de

10. EL TEMPS
JORNADA 8 (28 km) DIA 30-03-11 L’alberg és de dues plantes, relativament nou. Un bany
simple a dalt i quatre lliteres i una sala a baix amb cuina,
Puebla de taula, cadires i dues lliteres. Senzill, bàsic, però suficient
i bé. Dutxats, empaitem el bar. Allà hi trobem el Robert i la
Sanábria - Lubián Dorothee, els suposats falsos pelegrins o caminants. No
ens ha quedat demostrat per proves oculars evidents o
Cafès i pastes a on vam sopar. És ben fosc, però no plou testimonis aliens, però sembla que viatgen en cotxe (pro-
0 Puebla de Saná- pi?) i que van d’alberg en alberg. En tot cas no hi ha testi-
i el cel sembla serè. Baixada, pont sobre el Tera i a seguir
bria monis que certifiquin que els han vist pel camí. Sospitós,
la carretera. Encara fosc, deixem el turó negre de Puebla
a darrere nostre. Roberto ens segueix. Anirem per car- ja que tots ens hem avançat els uns als altres un cop o
retera, no hi ha confiança en el bon estat dels camins. altre. Ella parla italià i es relaciona bastant amb Roberto.
5 Com veurem, els rierols i rieres tallen el que suposem és
el camí oficial. Es va fent de dia, a la carretera reina la Al bar Javi prenem una coneguda cervesa alemanya de
tranquil·litat, com al puticlub que hi ha a un costat. Més monjos en una gerra de notables mides. La bavaresa ens
amunt veiem com munten torres elèctriques, amb els ho- diu en mal anglès i italià que a Baviera prendre la cervesa
mes enfilats com mosques als braços dels gegants des- d’aquesta manera és pecat. Serà pecat per a ella, però
vestits. Perdem el sol i, com cada dia, s’ennuvola. Esqui- per a mi és glòria! No ens donen temps a acabar-nos-la i
10 (San Salvador
vem Terroso a la dreta i passem davant de la panificadora ja ens criden per dinar, que la cuinera vol marxar! Caldo
de Terroso)
PUIG, que havíem vist a Puebla. L’emigració sempre pot gallego (2), macarrons, bacallà, no sé com, però horrorós
Requejo
tenir doble direcció. (2), bistec, tarta de Santiago, flam,... i xupito, que queda
un dia. Apareix el Walter que només prendrà una cerve-
Requejo, quatre cases a l’entorn d’un parell d’esglésies sa. Ell té un ritme alimentari molt diferent, és dels que a
15
i de dos revolts de la vella carretera (ara sense trànsit aquesta hora no menja, o ho fa poc.
Túnel gràcies a l’autovia contigua). Un poble tan anodí i com
pot deixar empremta! Caiem de grapes al primer bar. La Tarda de sol i calma, primera tarda de fotos a raig, pas-
Maite està esmorzant. Ho deixa, recull com pot i es posa seig pel poble, visites al súper per comprar cervesa, ter-
Padornelo a servir: tres bocates, birres i coles, cafès. Mentre la cli- túlies a l’alberg,... A mitja tarda Robert i Dorothee cuinen,
20
entela habitual va passant: cafè, tabac, diaris,... La Maite i ho fan per als altres: Nicky i Roberto. Han fet dos plats
porta un petit negoci multisectorial en un espai ben re- indesxifrables perquè no he estat allà a temps de seguir
duït. Amb imaginació i ganes un petit negoci ben portat la recepta (puré de patates, arròs blanc, salsa de tomà-
pot reeixir, fins i tot a Requejo. Seguim per la carretera. quet,...?) Quan han fet, i després d’una altra cervesa (al-
25 A l’esquerra queda una profunda vall i l’estació del tren guns), els 3J del moment preparem el nostre sopar: pa
(funciona?). Se sent el fort soroll del riu al fons de la vall. amb tomàquet (no hi ha oli ni sal) amb pernil (tallat a la
Aciberos
El plugim s’alterna amb vent, fred i, un parell de cops, zamorana, 3 mm de gruix), formatge i xoriço. I cervesa!
tímides ullades de sol. Com uns reis, sí senyor! Bascos i catalans passant la mà
Lubián
per la cara a mitja Europa.
30 Arribem al túnel (de 435 m de llargada) i ens reunim els
tres. Roberto ha passat al davant, no deu haver parat tant L’alberg és còmode, tot i que discret. No hi ha calefacció,
a menjar. Els tres junts passem el túnel i, a la sortida, foto per sort fa bon temps. Si ens enganxa amb baixes tempe-
del trio. I carretera avall; ara sóm sobre el camí. Passat ratures la cosa pot ser més crua. Però és nou, els serveis
Padornelo deixem la carretera i seguim el camí de bai- mínims —bany i cuina— rutllen. El més fotut de tot és que
35 xada. Fang, pedres relliscoses i aigua. Hi ha algun tram està just a l’entrada del poble, que és molt allargassat.
vertaderament infernal on només santa Maria de Goretex Però a callar que a altres llocs simplement està apartat
ens salva de majors desastres. El risc de patinades és del camí. No és una crítica, entenc que els solars i/o edi-
elevat i el xip xap garantit. Després vénen trams menys ficis convertibles en alberg apareixen on apareixen i no
molls, pujades, baixades, algun pont i un túnel sota la via. es pot triar sempre, tot i que aquí els preus no són de St.
40 Cugat.
Aciberos semblava un poble atrafegat: devíem passar
en un moment de feina!. Poc després s’arriba a Lubián. Aquest poble és tranquil, amb una mica de vida, però
L’alberg és la primera casa habitable del poble, que és molts dels edificis arreglats deuen ser de segona resi-
gran —comparativament...— i allargassat. Té un bar -Bar dència, i amb l’autovia a tocar...
45 Javi-, de mala premsa al llibre de registres de l’alberg-,
una botiga i un carter orgullós.

11. EL TEMPS
JORNADA 9 (24 km) DIA 31-03-11 el que el client vol sentir: no, millor aneu per la carretera.
Lubián - I nosaltres obedients anem per la via més segura. -afor-
tunadament la carretera és molt tranquil·la, el dia llumi-
a Gudinha nós, els paisatges acceptables i anem animats per un do-
ble sentiment confús: tristor de darrer dia de camí, alegria
Ultima diana. Aquí comença el que hem decidit serà el de final de camí, fang i aigua.
0
Lubián darrer dia de VP per aquest any: JL vol tornar, si pot ser,
un dia abans, per raons de feina. És negra nit. La lluna O Pereiro i o Canhizo se succeeixen amb els intervals de
treu el cap ran de l’elevada carena de davant. Sortim els carretera corresponents i el pas sota la via del tren que
tres, els primers. Cal pujar a la carretera. Avui carretera mai hem vist passar. Està morta? A l’hora prevista els
tot el matí. Nicky ens demostrarà que no és necessa- primers signes d’a Gudinha apareixen al davant: un hort
5
ri: ella va d’estricta i segueix el camí oficial, vagi per on solar de grans plaques giratòries, un petit polígon, el pont
Portela de Canda vagi, això diu i mai hem tingut cap dubte de la seva since- sobre l’autovia en el moment que passa una currua de
(túnel, port)
ritat. I ha arribat als mateixos llocs que nosaltres; potser motards a tot drap. El primer que trobem realment de la
A Canda una mica més tard, però... ciutat és l’estació de tren i busos. Collonut, la majoria de
busos no paren a l’estació, tot plegat, quina falta fa? Hi
10
Quan sortim del poble comença a clarejar. Una aturada anem i descobrim que està tot tancat i barrat. Cal avan-
Vilavella
biològica, aprofitant la foscor, em deixa bastant endar- çar cap al centre, preguntar,.... Anem a l’alberg. Una nota
rerit, sort que el camí és fàcil i una bona marxa permet a la porta ens dóna el telèfon on trucar: Protecció Civil. I
atrapar els escapats. Una bona estona de carretera lo- si ets un pobre pelegrí sense mòbil ...? Tarden molt poc
O Pereiro cal, molt tranquil·la, per arribar al nus on s’ajunta aquesta a arribar. Ens donen les instruccions i avisen que l’alber-
15
amb l’autovia i la nacional. Una vall voltada de carenes guer vindrà a no sé quina hora. Però cal pagar -instrucci-
elevades solcada per tres carreteres diferents en la ma- ons de la Junta de Galícia- l’import sencer de l’estada per
teixa direcció: el coll i els túnels. Els aerogeneradors co- només dutxar-se. És una qüestió de responsabilitat civil: i
ronen els cims de l’esquerra vestits de taxus i tallafocs si caus tot dutxant-te?
20 per on ja passegen els 4x4 dels tècnic de manteniment.
O anhizo Mentre em dutxo JL va a canviar els bitllrts. 1) cap pro-
L’autovia domina la vall. La nacional —que va arribar pri- blema. 2) és a l’altra punta de poble, una alegria per a ell,
mer!— s’ha adaptat al que quedava. La carretera local que torna molt content! Arreglats i nets, cerveseta i més
passa més amunt i comunica els poblets —petits bol- tard a buscar un restaurant. Walter, que també ha arribat,
A Gudinha s’afegeix al grup: avui farà dieta hispana. Tinc la sensació
25 drons de cases!— que solen aparèixer en les raconades
de les vall adjacents. Cal anar fent conjectures de per on de que José i Waklter obertament ens acomiaden. Ens
passarem. A la fi el nostre túnel és el de l’esquerra, més acompanyaran fins al bus (se’n volen assegurar?) .
curt que els de l’autovia i amb molt poc trànsit. Sortim
a la cara oest. Davant nostre, Galícia. Potser, fins i tot, Dinar clàssic del país: caldo gallego i cocido. Potser un
30 a l’esquerra es veu Portugal sota un núvol. Comença el xic fort per algun dels sistemes digestius presents. Vi de
descens. Un minibús puja a a Canda a buscar els es- gasosa, postres anodins. Xupitios, que és festa grossa.
colars, i els porta a a Gudinha, a l’escola del costat de Cafès, a fora, al bar, sota la mirada d’un cap de senglar
l’alberg, com comprovarem. embalsamat amb una panotxa a la boca, una bandera de
l’estat al darrere i un retrat de Franco amb una nota que
35 Un llarg tom de carretera ens porta a les primeres cases deia que allò de prohibir el tabac amb ell no passava. Un
de Vilavella. Un gran edifici d’hotel —Hostal Porta Gale- cop ben dinats els quatre anem a l’alberg a recollir les
ga—, fet per quan la nacional era la via única de pas i ara motxilles, acomiadar-nos de Roberto i Nicky i fer la xarra-
en decadència, és la primera opció per poder esmorzar. deta fins les cinc.
Cap problema, però res de calent, que a aquelles hores
40 no hi ha cuina oberta. Pernil, xoriço, pinxo de truita, co- Carreguem motxilles i cap al Bar “a Bruma II”. Efecti-
les, birra, cafès. I poca simpatia per part del cambrer, que vament, tots estàvem “abrumados!”. Crec que d’esperar.
no té el dia o no està per pelegrins! Davant del nostre nerviosisme ens avisen que hi ha obres
en no sé quin punt de la carretera. El bus ve de Vigo, els
Cal preguntar a la benzinera (això ens van aconsellar els retards poden ser normals! Amb mitja hora de retard arri-
45 de l’alberg ahir) si el camí estarà bé o no. Jo crec que ba. Comiat, ara de veritat, i fins una altra.
es cobreixen les espatlles i, per evitar-se queixes, diuen

12. QUATRE GATS I UN CAMÍ
Nicky José
Suïssa, trenta i tants. La noia-mon- Jubilat, 70 anys. No és de Bilbao, on ha treballat
jo, com l’anomenava Walter. Tími- tota la vida i on no podia treballar, coses de la llei. A
da, discreta, estricta en el segui- aquest senyor —mai més ben dit— els amics li di-
ment del camí. Amb molt d’esforç uen que està sonat, i ell els explica com de bé s’ho
aconseguírem treure’n alguna peti- passa caminant, coneixent gent, visitant esglésies i
ta informació. Diu que va fer un vi- castells, ... i com n’és de feliç ara, que ja porta set-
atge al Marroc, que allà va quedar manes sense veure la tele. És el segon cop que fa
penjada, sense bitllet de tornada, la VP, ha fet el francès,... Ens parla dels fills, dels
que va sentir a parlar molt dels di- néts catalans, de com era un home relativament ti-
ferents Caminos de Santiago i que bat, de classe, i com el Camino l’ha canviat i ara
va decidir fer-ne un. No ens va que- li agrada parlar amb gent de tota mena que li surt al pas. Ens parla de la
dar clar com va fer el salt de Marra- seva independència, les seves relacions, dels seus amics i coneguts. Amb
queix a Sevilla. És, de ben segur, el ell hem compartit, com un nou J més, més de la meitat del camí d’aquest
caminant més singular i més mis- any. Tot i que ell era allà, a Salamanca, quan vam entrar per primer cop a
teriós dels pocs que hem anat trobant aquest any. Gasta poc, es compra el l’alberg, assegut amb l’alberguer, evidentment fent-la petar, i que el vam
menjar (recordo el primer àpat qui li vaig veure fer, al Cubo: una pizza petita, trobar a diferents albergs, no va ser fins a Tábara que varem decidir d’anar
escalfada al microones), renta a diari, va sempre a albergs gratuïts o barats. junts l’endemà. I els dies que quedaven. Ell porta més d’un mes en la VP. Va
Parla un castellà molt bo. Vesteix molt discretament. La recordem sempre sortir de casa a mig febrer, va passar un dies fent turisme pel nord d’Àfrica i
amb els mateixos pantalons, la mateixa jaqueta,... Les calcetes esteses a va iniciar el camí el 22 de febrer a Algecires, ran de l’aigua, per anar a fins
Zamora a ratlles blanques i vermelles delaten que, en certs aspectes, és Fisterra. Ha deixat nous amics i coneguts enrere i ens ha explicat anècdo-
normal,.... o eren de D? tes d’Andalusia i Extremadura. Planificador, metòdic, ordenat, ens sorprèn
a tots el darrer dia quan el descobrim assegut al sol amb els seus mitjons
desaparellats.
Walter Roberto
Aquest petit gegant germànic (73 anys), que viu prop d’Holanda, és el pan- Jubilat, italià, de Pàdua (Padova). L’home dels sudokus. Discretíssim, sem-
zer del camí. Avança fermament tot i els seus notables problemes. Devia pre somrient, amb una veu trencada i aguda, no pas desagradable, però
ser a el Cubo, però el varem conèixer a Zamora, un xic desesperat, quan rara. Camina imperturbablement durant tot el trajecte mentre va fent camí,
ens demana de canviar la llitera de baix per la de dalt: té artrosi, problemes no l’hem vist mai en parades llargues, però surt darrere teu... i quan te n’ado-
als malucs, que li fan molt difícil enfilar-se. Des de llavors que li guardem nes ja el tens al davant: ell no para a fer esmorzars de bar. A l’alberg surt no-
una llitera baixa a cada alberg. A Rionegro va arribar desfet, el camí dels més per fer alguna compra i es passa bona part del temps estirat al llit, sota
darrers 6 km era molt dolent. Havia d’anar al metge. Al bar Palacio es van la manta (bàsicament els dies de fred o pluja), o prenent el sol al pati, des
oferir a dur-lo a Mombuey l’endemà, en anar a buscar els diaris. Allà li van d’on fa comentaris a tutti des del seu niu. I semblava que dormia! Ocasional-
injectar un fàrmac i el miracle estava fet. Tornava a ser el jovial bon jan de ment l’hem vist participar dels menjars comunitaris amb Robert, Dorothee,
sempre. A poc a poc es va anar acostant a nosaltres. Parlàvem en anglès, Nicky,... Porta una navalla suïssa, que només li falta el martell piconador i
tot i que quan es despistava se li escapava l’alemany. Aquest antic venedor l’ordinador, amb la qual juga, menja, fa punta a un tronc,... I després s’aïlla,
de perifèrics d’informàtica ha fet dos cops el camí Francès, i tenia mitja VP, posa cara beatífica, i va fent sudokus. Té tot el temps del món...
fins a Salamanca. Ara fa la segona part. Li agrada integrar-se, preguntar
pels albergs i els itineraris, i ens confessa que té una filla, que viu a la Selva
Negra i està casada amb un extremeny! Fa dieta alemanya: esmorza molt
fort, i sopa d’hora. Amb tot, alguns dies ha compartit el dinar amb nosaltres.
Porta una motxilla gran i plena, sempre tapada amb un protector blau. Hi
porta Taperwares i paquets de menjar —alemany si pot ser— que treu per
esmorzar abans de sortir i que en algun moment hem compartit. És una
bellíssima persona, entranyable, esforçat, ordenat i polit. Un, a vegades, es
sorprèn que se’ns aculli tan bé a nosaltres, pobres ovelles esgarriades.

13. QUATRE GATS I UN CAMÍ
El Colacao Les ungles i altres lesions
Jo (no) sóc aquell negrito... Fa anys, molts, que no Els problemes dels cami- que l’esquerre (llavors no
prenc Colacao. Quins temps aquells! Per aques- nants poden ser de tota a la vista) no ho estava, i
tes terres castellanes (quines?, quantes?,...) hi ha mena, però són els peus va fer posat de “carai, per
un percentatge de consumidors de Colacao nota- el lloc on més s’en produ- què a mi...?!”, però el que
ble. I entre els caminants també. Recordo Cliona eixen i amb més freqüèn- més el sorprenia és que
—Logroño, 2007— demanant al mateix temps un cia. Anar ben calçat i amb ell, al peu dret, en tenia dues d’ungles negres... i
tinto de verano i un Colacao per berenar. José és un l’equipament adequat és en dits alterns ! A Alemanya, a ell, això no li passa!
dels consumidors (habitual?) de Colacao, si més la millor garantia per evi-
no aquests dies. Cada matí, mentre nosaltres pre- tar-ne molts. La vaselina Molts dies al sol pot causar problemes a la pell.
nem el tallat, ell demana un Colacao, a voltes amb evita les ampolles, un del Recordo com al camí francès, el 2006, tot el dia
una pasta. I em fa un xic d’enveja. Cada dia, quan problemes més comuns. Santa Maria de Goretex caminant cap a l’oest, s’em cremava el braç es-
el sento demanar, noto una fiblada d’enveja i em combat les humitats (si ets portuguès pots fer ser- querre, i solia anar amb una màniga posada i l’al-
vénen ganes de demanar-ne un per mi, però mai vir directament plàstic, es veu). Walter, un cop as- tra no. Nicky, que és rossa centre europea, anava
m’he atrevit a fer-ho. Aquí surt el tímid que por- sentada ja la confiança bàsica, va preguntar-me, amb la punta del nas ben cremada de feia dies:
to dintre i que tan sovint es manifesta. I mantinc ja com fent un excés, si a mi se’m posaven les color de xocolata. Vaig oferir-li crema protectora.
l’hàbit del tallat i no el canvio mai pel Colacao. I ungles negres. 1) Hi estic pocs dies i per tant cor- Amb molta discreció va agafar el tub petit (una
si cal cacao prefereixo la xocolata negra que, si ro menys risc. 2) Altres anys n’he tingut. 3) Tinc mostra de farmàcia!) i que devia estar quasi buit.
puc, prenc al matí. Cadascú el que li toca. Però... entès que pot ser a causa de micropercussions El darrer dia, amb tons de broma, la vaig obligar
Què carai, un dia em prendré un Colacao! Com un continuades del dit amb la part superior de la sa- a quedar-se el tub gran (possiblement caducat,
senyor... de Bilbao. bata (el que s’aprèn escoltant la ràdio!). Va mirar ho sento) que ja cal acabar. Va costar, però el va
el peu dret nu del veí: estava bé. No es va adonar agafar.
Camins de riu Bestiari
M’agraden els camins de riu. En conec pocs, però la majoria són interes- Els altres J asseguren haver vist per Zamora —un parell de cops— alguna
sants. I els camins dels grans rius em resulten especialment atractius, fas- mena de cabra salvatge, isard, cérvol, o el que sigui. La veritat és que no he
cinants: Ebre, Duero,... Home, res a veure amb els Ripoll, Mogent, Besòs, tingut la sort, i reconec que no hi entenc. Si que hem vist petjades (tant mirar
Llobregat... que ja conec. La llargada dels primers és equivalent a la dels a terra!) de tota mena d’animals... i persones. En dies de poca pluja o no tant
grans senders i dels llargs camins a Santiago. I tenen avantatges: no van a abundant com els primers, quan el temps ens ho permetia i podíem fer fotos,
Santiago, poca gent, no tenen pàtina religiosa en la seva base o discurs nar- els rastres animals eren un bon entreteniment, però la falta de coneixements
ratiu, són molt més còmodes pel que fa als desnivells (se suposa), són bidi- de tots plegats era decebedor. Poc o molt la del senglar la reconec, o això
reccionals... Però, em temo, que el nivell adequat de serveis és molt menor i, creia. La que queda clara és la del cavall, amb la ferradura. La petjada dels
per tant, més cars i incòmodes en general. A Zamora hem coincidit uns pocs humans també era un dels entreteniments, i la que varem afinar va ser la de
km amb el camí del Duero (km 500, posava la fita miliària). Em sorprèn que, Nicky, la única que no portava sola Vibram, que solen ser totes molt similars
tot i les inversions que s’han fet en senyalització i comunicació (pel molt poc i característiques. També la parella amb el gos, que els vam clavar. Però el
que he vist, moltíssima més senyalització que en els de Santiago), siguin, que hi ha -als pobles- són gats, molts gats, potser més que altres anys. En
aparentment, uns grans desconeguts. Suposo que deu ser en relació a la canvi pocs gossos. Ara, per bestiari, el dels jardins: nans, llops, àligues, ..tot
quantitat d’usuaris, tan desigual entre el CS francès i tota la resta. O senzi- i més, fins arribar a l’arca de Noe de Roales del Pan.
llament que no se’n parla tant. La Via de la Plata, que està en una posició de
segon ordre quant a gent, té unes condicions geofísiques molt complicades
per assolir càrregues puntuals massa elevades: la calor al tram sud en tem-
porada alta especialment. Possiblement tenen més opcions d’èxit el camins
horitzontals (est-oest, cas de l’Ebre i el Duero) que els verticals (nord-sud)
encara que siguin menys contrastats. Em plantejo i guardo per al futur els
grans camins de riu, ja que no tot acaba a Santiago.