Via de la plata. Merida-Salamanca. 2011.

1. Mèrida-Salamanca,
(2)
2010

2. Barcelona - Mèrida
Mesos. Mesos desitjant que arribi el dia. Mesos preparant
inútilment coses que hauràs de repetir abans de marxar
(ni recordes haver-ho fet). Quan finalment passen les
festes de Nadal es pot posar fil a l'agulla. Decidir dates:
avancem un mes: de maig a abril. Escollir dies; en calen
deu. Pactar la data de sortida. Tots tres d'acord.
Ja es pot començar a buscar itineraris i bitllets. La cosa
queda clara aviat: surt més car anar en avió a Badajoz
que a Sevilla, molt més. Solució: vol a Sevilla i bus a Mè-
rida. La tornada: vols cars des de Salamanca; RENFE cal
esperar a dos mesos abans de la data per poder comprar,
però sembla més ajustat. Passen els dies i les setmanes. on és l’hotel que hem reservat per telèfon fa dues hores.
A la fi ho tenim tot lligat.
A mesura que ens acostem a l’hotel la pluja es va fent
Cal quedar a l'aeroport: un ve de Sitges, l'altres de París present de forma quasi imperceptible. A la fi la cantonada
via Figueres i el tercer de la Maternitat. prevista: no veig l’hotel. Desconcert. Com em puc haver
desorientat? Ostres, l’hotel: tancat i barrat, desmanegat,
Diumenge 11/4/10, vespre. Internet ens avisa del que ens tot en obres, l’estan reformant!
espera: la pluja serà protagonista dels propers 15 dies
per allà. L'endemà la cosa sembla haver millorat una La pluja es nota més i el desconcert plana sobre nostre.
mica. Un s'encomana a les deesses de la meteorologia i Trucada al telèfon d’abans. Si. L’hotel està en obres i un
del pronòstic: no pot ser tanta pluja! altre atén els seus clients. Ens vol explicar on és i com
hi podem arribar... en cotxe. Li explico que anem a peu,
Dilliuns 12/4/10. Primera hora de la tarda. JL truca als amb motxilles. Ens fem a la idea de cap on tirar i marxem
companys. S'ha lesionat prou greument com per no po- avall. Comença a augmentar el ritme de la pluja. Deu mi-
der venir, quinze dies de baixa. Sembla que els núvols nuts més tard som en un barri desconegut, ple de cases i
negres no solament porten pluja. blocs, ningú al carrer,...i plou a gust. A la fi un escombri-
aire amb la moto-carretó. Fa el que pot, però no en sap
Dimarts 13/4/10. 14:00. Terminal 1. El reduït grup dels J, res. A la rotonda un bar que tanca. Ara aquest -que és el
2J solament, s'aplega. Des d'aquest moment els horaris primer que sap algo de la via de la Plata per a caminants-
començaran a rutllar a la perfecció, amb petites desvia- ens vol enviar a l’alberg de peregrins. Nooo! Busquem
cions. La primera, un retard de 40' en el vol (per què ens un hotel del que hem oblidat el nom i que te llums verds i
van avançar l'hora de sortida 40' si a la fi sortim a l'hora blaus al carrer, un carrer de cases de totxo. Allà arriba.....
prevista inicialment?). Cinc minuts més tard, molls com ànecs, arribem a l’hotel
las Abadias, amb el seu terra de parquet. És nou, mo-
Pesat neguitós que vol colar-se tant si com no. Per co- dern, acollidor, discret. Perfecte! Ja tenim els primers 500
mençar s'ha instal·lat a mitja filera en lloc del darrere, i en- m de la VP fets per endavant.
cara intenta tirar més endavant. Avió mig buit. Vol perfec-
te sobre l'edredó de la borrasca. Sevilla, un cop superada
l'av. Kansas City, està preciosa, acollidora, amb una tem-
peratura agradabilíssima. Ens acostem a la Maestranza.
Busquem un lloc proper a on vàrem dinar fa un any, però
millor que sigui un altre. Mesón Serranito, al lateral de la
Maestranza. Un ambient de toros i toreros total. Per fer
joc, plat combinat de sèpia amb guarnició.
20:00. Bus a la Plaza de Armas i cap a Mèrida falta gent.
Aquí es fa fosc més tard, cap a mig viatge. Arribem a Mè-
rida a les 22:30. Ha plogut. És tot moll. Sortim a peu. Cre-
uem el pont d’en Calatrava i tota la ciutat: tenim molt clar

3. JORNADA 1 (38 km) DIA 14.04.10 TEMPS
Mérida - Alcuéscar
Llevar-se, pagar i sortir. A buscar un bar. El que ahir ens
feia de guia. Cafè, pasta i al carrer: dues opcions. No hi
ha marques. Provem l’una i l’altra. Cal anar enrere i pre-
guntar. Per l’esquerra. A la llarga van al mateix lloc; deu
minuts perduts.
0 MÉRIDA Amb la documentació que tenim -mapes, croquis, ...-
busquem l’embassament a l’esquerra, prenem carrete-
res (noves, no surten a les cartografies) i el veiem, però
no és Proserpina. Plou poc, però plou i venteja. Passada no cap ni a les fotos!
quasi una hora una furgoneta s’atura. Ens diu que si
Pantà de busquem la VP. Hem de tirar enrere un parell de km. Sortim del poble carrer avall i carretera. Pont sobre un
ample riu. Camí. Entrem en zona més boscosa. Camí
5 Proserpina Ostres, era veritat. Trobem una carretera tranquil•la que de puja baixa. Passats uns km, en el bell mig del bosc,
surt d’una rotonda. Té una ample amb un separador de un cartell avisa que “fin del itinerario”. Bon lloc per dei-
35 cm d’altura que l’aïlla de la carretera. Allà mateix co- xar penjada a la gent. Per sort el nostre és un altre, però
neixem un pelegrí: Claude. Serà el nostre company més potser tenien raó. A pocs metres cal creuar el primer
proper durant els deu dies que ens esperen. obstacle: un rierol de més de 2 metres d’ample, sense
passeres. Sense massa problemes passen els altres. Jo
10
Va plovent. Ho farà quasi tot el matí, ara més ara menys. perdo molt temps preparant-me, traient el bastó, mirant
Sols cap al final lluirà un quartet el sol. la carretera amb com passaré,... Ha entrat aigua a la sabata, però poca. I
carril segregat deu tenir dos o tres km. S’acaba abans de santa Maria de Goretex -en aquest cas una altra marca-
Proserpina en una petita urbanització on també hi ha un ha fet molt bé la seva feina. Pujada, camins i bassals,...
càmping abandonat. A la carena una gran pista acabada d’arreglar. El terreny
s’aclareix de vegetació. Plantacions.
Carrascalejo Arribem a l’embassament de Proserpina. D’aquí treien
15 els romans l’aigua de Mèrida que portaven per aquells La Cruz del Niño Muerto, que no deu ser el de la dita “...
aqüeductes que no hem ni vist però que recordem de ni qué niño muerto?!” Descans. Claude també. Com que
Aljucén l’any passat. És com una platja i port turístic a l’hivern, tot és moll ens repartim com podem els llocs per apuntar
desert i fred, tot molt petit. No hi ha ningú, excepte alguns el cul. Fotos. Claude ens en fa una. Primera i última. No
paletes. Estan fent diferents obres de millora. Unes boies guanyarà el Foto Press!
suren a l’aigua.
20
Pujar a la carena. Pista de baixada a Carrascalejo: un
Passat l’embassament, de mica en mica es va definint fangar monumental de tres km, L’alberg és un convent
una petita pista asfaltada que acabarà per quedar en gran de color blanc. Aspecte de secta. Allotjament en una
camí. I no pas sempre bo. Trobem les primeres vaques sala al segon pis. Típic allotjament de capellans: condici-
-amb els corresponents toros- que també ens acompa- ons mínimes. Poc de tot i moltes misses, sants i oracions.
nyaran durant els deu dies. A les 7:30 missa, a les 8:00 sopar comunitari. A les 10:00
silenci. A la tarda plou algun cop. Intent de visita al poble:
25 Trobem altres pelegrins, com en Hans (tots els alemanys res a veure.
sense nom es diuen Hans). Va sol, coneix en Claude. Va
venir a fer el camí amb la seva dona. Abans de comen- Sopar. Unes dotze persones. Sopa d’all amb pa. Ama-
çar, a Sevilla, a l’hotel, ella va fer-se mal. El metge la va nida, macarrons i carn estofada. Fruita. Digne. No hi ha
enviar cap a casa. Ara ell intenta arribar sol a Santiago. preu fix: la voluntat. Nosaltres: 10 € c/u, 8 pel sopar i dos
El deixarem enrere. -generosos- per l’aixopluc. Hi ha gent que retrobarem, al-
30 Canvi província: tres que ja no.
Comencem amb els primers camins molls, els primers
de Badajoz a bassals. La vegetació i el terra estan xops, raja aigua per
Cáceres tot arreu. Claude pregunta si allò que hi ha a la carena
és una porquera (piggery). Caram, sí; buscant molt veiem
els porcs. Ell porta una guia del 2007, bona, com queda
demostrat.
35
Passem Carrascalejo: unes poques cases repartides en
dos o tres carrers curts. Poc més enllà hi ha Aljucén, un
poblet una mica més gran on tenim previst parar a esmor-
Alcuéscar zar. En Claude s’apunta a la festa. Bocata de pernil en un
pa molt tou, sense res, inadequat. Per beure? aquí co-
mença la varietat. Cervesa, taronjada, llet amb Colacao
40 (perfecte per al pernil).
Sorprèn aquest poble extremeny amb la creu/espasa de
Santiago a l’escut i repartida per diferents llocs del poble
en petits monuments. Església grossa a la petita plaça:
45

4. JORNADA 2 (39 km) DIA 15.04.10 TEMPS plou fa estona. Però fa aquella xafogor terrible de post pluja.
Ànim, que solament queden 12 km fins a Càceres. Quina puja-
da, quin tram més pesat i poc agradable (i no serà el pitjor). Un
cop dinat és difícil caminar. Entrar a les ciutats sempre és més
Alcuéscar- Cáceres incòmode. A la fi els afores de Càceres. Ja som a Fisterra: can-
tonada dels carrers Océano Atlántico i Mar Cantábrico. Carrer
A l’alberg no donen res al matí. Cap al bar, per sort obert, un de San Francisco de Asís. És llarg ...! A la fi ens considerem
cafè i un bocata per emportar: no hi ha cap lloc on parar per perduts. Preguntem a una senyora, que ho arregla parant la
esmorzar. Ben aviat deixen de caure gotes. La cosa promet, Policia Nacional. Passa una noia trempadíssima -com no!- que
pot fer sol. Abans del km 2 ja trobem el primer entrebanc: un diu que viu al costat de l’alberg. Que si volem ens acompan-
gran bassal talla el camí. Res a fer. Qui es mulla els peus a ya. Ens explica tot de coses, ens recomana un hotel,... Ens hi
les 8 del matí? Cal trobar una quedem. Sabem que els albergs de Càceres són molt cars. I
solució. N’hi ha. Procurant l’Hotel dóna una relació Q/P molt interessant. I som a 10 m de
0 Alcuéscar de no patinar sobre la paret la plaça Major.
i caure sobre el filat espinós,
es pot arribar a passar. En- Ens instal·lem. Dutxa. Cervesa a la plaça. Un cop nous: vol-
trem al camp, pugem uns 25 teta, passeig, visita al casc antic -Diputació, =, ...- i més volta
m i creuem el rierol. A l’altre per la ciutat. Busquem un lloc per sopar. Un menú, una torta
camp (sort !!!) hi ha una por- del Casar i un vinet. Déu n’hi do per sopar. Ha estat una tarda
5 ta, que costa d’obrir i tancar, esplèndida, amb algun ruixat, però una temperatura perfecta. I
però passem. El temps es va Càceres és preciosa.
aclarint. Trobem el camí que
creiem principal.
A Casas de Don Antonio
10 Casas de don (CDA) atrapem -crec que ho
era- la francesa que apareix
Antonio pocs cops. Arribem a CDA:
quatre cases. El nom sona a
señorito. No hi ha bar ni al-
berg. O si?: un puticlub de
nom CACIQUE. Curiós, no?
15 El sol llu i el dia és esplèndid.
Entrem en un tram de caña-
Aldea del Cano da real que és molt planer,
un fangar complet. Decidim
parar per esmorzar en un
lloc meravellós: unes roques
20
(la única cosa sòlida i seca
que hi ha). Passen pelegrins.
Seguim. Poc més enllà un
mil·liari en bon estat. Fotos.
La francesa s’ha desviat cap
a Aldea del Cano (500 m).
25 Quan se n’adona torna enre-
re. Ens ataquen uns gossos sensibles als cops de roc possi-
bles. Avancem una parella de senyores que mai més veurem.
Aeròdrom. Una altra parella queda enrere. Llarg camí fins Val-
Valdesalor desalor, on espero a JP. Un núvol negre ha sortit pel darrere i
... promet.
30
Sobre la una del migdia estem junts, en una parada de bus co-
berta. Amenaça de ploure, què hi farem. Sortim. Un cop creu-
ada la carretera es posa a ploure; no, a diluviar! Quin aiguat! a
uns 500 m decidim creuar la carretera i anar-nos-en a refugiar
a la benzinera. Un cop allà, molls i sense poder fer res, decidim
entrar al restaurant. Dinem un menú. Senyors de Michelin, no
35 cal que hi passin; ni per error. Quan acabem, a les 2 p.m. ja no
CÁCERES
40
45

5. JORNADA 3 (35 km) DIA 16.04.10 TEMPS
Cáceres - Embalse de Alcántara
0 CÀCERES Vam poder prendre un cafè i una pasta al mateix lloc on
havíem sopat, ara amb la companyia televisiva d’Intere-
conomía. Un plaer. Sortim segons el que ens han infor-
mat. Poc més avall cal més informació. Cap a la plaça de Aquí abans no hi havia res; ara tampoc, a part de l’al-
braus, ens diu un bon home. A la fi alguna marca passat berg. Per tant, poca cosa a fer. Estendre la roba, veure
el monument a la Lavandera. Vorera i uns km per carre- com s’acosta el temporal, llegir (Delibes, calia poc pes a
tera en hora punta, mentre els extremenys van a currar. la motxilla).
5 Fa un solet ben maco.
El més destacat és un paio solitari que hi ha a la sala
Finalment deixem la carretera i prenem uns camins de d’estar-menjador. Rojigualda al canell. De cop sona un
qualitat diversa. Després de creuar per sota d’una autovia mòbil: el Cara al Sol. José Antonio, tractat durant dos dies
sempiterna -surt a cada capítol, es digui o no- un graffitti i d’aprop, i en les nostres circumstàncies, és pràcticament
d’escarabat preciós. Poc més lluny les colesteròliques del un paio ...normal. Clar que no parla massa bé dels immi-
Casar ens venen a rebre de quatre en quatre. I arribem grants, i de tant en tant surt algun detallet que... què hi
10 Casar de al Casar de Càceres. La il·lusió: un bocata de torta del farem.
Càceres Casar. La realitat: dos xurros amb Aquarius. Decepció.
Comprem madalenes en una botiga i a menjar a la place- La noia és tota amabilitat. El lloc, perfecte. Ens explica
ta de l’ermita de Santiago. Allí ens apleguem amb Claude com ens hem d’espavilar per esmorzar. Bufet lliure; o mi-
i Frank el belga. I, apa, tornem-hi. llor, nevera lliure. Ens deixa el cafè, les pastes, el pa, les
melmelades, la llet,...i ja ens ho farem. Ella, quan arribi ja
15 Prenem un tram llarg de carrerada amb una pista ample, recollirà i netejarà. I el darrer que tiri la clau a la bústia.
maca, còmoda, assolellada,...perfecte. Tant que passats
uns km ens trobem quatre catalanes. D’Osona! De la llar-
ga generació dels nascuts a l’Aliança, com jo. Conviurem,
de lluny, dos dies.
Cap al km 24 la cosa s’acaba, comença un camí en puja-
20
baixa notable i irregular i, a la fi, 6 km terribles de carre-
tera nacional, sense gaire marge, amb un sol notable i
sense noció clara d’on som. I semblava que érem més a
prop. Creuem un gran pont, i un encara més gran sobre
el Tajo. Forta pujada. Accés a la zona del club nàutic i el
refugi.
25
A primera fila un turisme rural. Oferta: habitació doble/
triple a 15 € c/u. Entro a informar-me. Mentida, en vol
20 per cap si sols som dos. I de dinar, res. Uns xips, un
refresc,... A les 7 fan el sopar. És una anglesa que no par-
la res més. Vist el que hi ha l’engeguem a dida. Amb un
esforç baixem a l’alberg. Quina sort: és el millor de tota la
30 VP, per ara. I dubto que hi hagi res millor.
Ens acullen l’Andrés (que just ara marxa) i la noia (que
mai sabré com es diu!). Per 15 € tens llit en habitació de 6
(tres lliteres) rentat de roba, internet, esmorzar, etc. L’al-
berg és de disseny perfecte
35 Embalse de (quasi).
Alcàntara
Ens dutxem i demanem un
dinar (aquí en fan, de llauna
o congelat, però...). Llenties
Litoral i cervesa. Al vespre
soparem amanida i truita de
40 patates. Es va aplegant gent:
Claude, Frank, les Osona, i
algun altre que encara no te-
nim massa classificat.
45

6. JORNADA 4 (21 km) DIA 17.04.10 TEMPS cultura local i a afavorir el negoci de la mestressa, sug-
gerim als guiris -Claude, Frank, Marco- que s’afegeixin a
José Antonio i nosaltres dos.
Embalse de Alcántara - Grimaldo Costa d’arribar a l’hora de dinar. La gana apreta i els del
poble no desallotgen; ells al vermutet i passar l’estona. El
Esmorzem quan encara és fosc en el bufet lliure que ens plat s’ho mereix, cocido extremeño casolà: primer un plat
han deixat. Està prou bé. Com que tothom va a l’hora de caldo amb cabell d’àngel i de segon cigrons, morcilla,
que vol som nosaltres sols. Algú arriba més tard. I tots col, trosset de vedella,... A la fi tots són semblants i mai
anem desfilant, motxilla a l’esquena i camí amunt. cap igual.
Tenim al darrere a José Antonio, amb la seva indumen- Quan hem dinat, a l’hora del cafè, arriben les Osona amb
tària personal en la que destaquen les polaines. Ens la torna: una alemanya baixeta, granada i que parla un
0 Embalse de castellà intel·ligible. Els faran alguna cosa per dinar, però
anirem avançant l’un a l’altre diferents cops al llarg del
Alcàntara matí. I arribarem pràcticament junts a Grimaldo. Fins a ja no hi ha cocido per a totes!
Cañaveral fa un matí de llums rares, ennuvolat. Després
farà més sol, fins que a mitja tarda cauran un parell de Al poble no hi ha res: un asador en front de l’alberg on
ruixats. farem un tallat, per no passar tot el temps al bar. A la tar-
da el cel s’ennegreix, plou. Sol. I així anar fent. Futbol al
5 Passat l’accés a Cañaveral parem en un turó a menjar: vespre i sopar (amanida, ous amb xoriço, carn,...)
fruits secs i coses així. Passa José Antonio, i no el veiem
sortir a l’altre banda de la vall de sota. Quedem amb Sopem amb les senyores d’Osona i els
l’intriga. Passa un 4x4 seguit d’una dotzena de ciclistes altres companys. La Rosa m’explica
amb BTT tots uniformats, i un altre 4x4 al darrere, tots les aventures de quan eren dues, i que
dos amb sirena. ella, ja jubilada, s’ha llençat al monte;
que té osteoporosi i fibromiàlgia, però
10 Cañaveral Retornem al camí. Som al fons de la vall en 5’. Hi passa que res l’aturarà...
la via. Ja sabem que ha passat: l’espavilat se n’ha anat
a esmorzar al bar de l’estació, que és a 300 m. Traves-
sem un petit polígon industrial, un trosset de carretera
i camí. Cent metres apartada del camí hi ha una ermita,
i José Antonio assegut al peu. M’espera el port de los
15 Castaños per pensar en l’enigma: és dissabte, el bar
era tancat, ha pujat pel carrer de l’estació; ni ha esmor-
Puerto de los zat ni l’hem vist. A dalt del port ens ho confirmarà.
Castaños El desnivell no és massa, però el primer tram és dret
com un campanar. Reductora i amunt. Passem els pri-
20
mers trams de bosc amb pins. Planer, assolellat, agra-
dable. Al coll hi ha un senyal: foto de grup. Arriba José
Grimaldo Antonio i s’ofereix a fer la foto: ja la tenim feta, que por-
tem un trípode miniatura meravellós.
Baixada, alzinar de sureres, carretera i hotel-club. Tenen
la porta oberta, deuen ventilar abans d’obrir. No es veu
25 ni una ànima (i ni un cos). Planejant per una sureda
amb tancats i bestiar ens acostem a Galisteo: cal deixar
el camí principal i enfilar un corriol sota l’autovia. Gran
poble, com a mínim té un carrer, un alberg municipal
gratuït millor que els dels capellans d’Alcuéscar: habita-
cions de 4, dotze places, netedat perfectament accepta-
30
ble. Un bany de casa de poble dels anys 60: banyera de
seient, lavabo, tassa.
Sembla que se n’encarrega la mestressa del bar del
costat que ens diu que passem
i que ens hi instal·lem. Com que
no es paga no hi ha registre.
35 Campi qui pugui. Quan entrem
només hi ha una dona, alema-
nya, altíssima, que he batejat
com la Teniente O’Neil. Té tot
l’aspecte de ser de les forces
especials d’algun lloc.
40
Dutxa i al bar. Quantos españo-
les hay? pregunta la del bar; los
extranjeros sólo cenan, normal-
mente. Vol saber quanta gent hi
haurà a dinar. Posats a vendre
45

7. JORNADA 5 (31 km) DIA 18.04.10 TEMPS nals...amb excepcions. Gazpatxo, arròs cubana, amani-
da, bistec,... i mandonguilles. De postres ....i mousse de
chocolate negro. Mentida! Una vulgar trufa! Si sabran el
què és la xocolata negra! I altres opcions. Res de l’altre
Grimaldo - Carcaboso mon, pero amb una gana ... I del vi ni parlar-ne.
A primera hora plovineja. La Sra. del bar fa bocates a Jose Antonio insisteix en com de maco és Galisteo. Pro-
petició del client. Al Claude se li acut voler...no hi ha qui poso de llogar un taxi i anar-hi. Pactem un preu i els dos
l’entengui. Truita de pernil? Pernil i ou dur esmicolat? Fi- viatges: anar ara i recollir-nos as les 22 h: 30 €. Galis-
nalment se’ns acudeix: vol un remenat! I li fa! Ens passa- teo té una muralla, maca i interessant. I res més. Visita
rem dies i dies sense repetir la menja, però repetint re- i volta a la muralla. Tarda esplèndida, lluminosa. Anem
vuelto, adjectiu impossible per al canadenc. Algú explica a aprofitar el temps. Soparem. Tot el que trobem és un
la drecera per no haver de tornar un xic enrere. No l’hem restaurantet que ens tenen per únics clients tot el temps
0 Grimaldo entès bé. Ens perdem. Ens segueix l’alemanya menuda. que hi passem (una hora). Amanida, secreto i costella de
Amb la seva guia i la lògica trobem el camí. porc. Cervesa i Aquarius. Els hem salvat la nit. El taxi ens
recull puntualment i a dormir.
Ha plogut molt de nit, va aclarint-se, però el terra està Compartim habitació amb Claude, que ja ens demana
inundat. Ella queda enrere. La cañada real (carrerada, obertament que, cadascú al seu ritme, anem junt fins la
camí de transhumància) està limitada per un filat lateral següent parada. D’acord.
5 de quilòmetres. Passades dues hores o més parem a es-
morzar. Per davant tenim José Antonio, Marco i Frank. Amenaça pluja, diu la Sra. Elena. Recull la roba estesa
Baixem de la serra i ens trobem un embassament. Amb dels pelegrins i la posa a aixopluc. Vetlla pels pelegrins
les pluges està desguassant, i el riu Lobos, que hem de com si fossin nens de parvulari.
creuar, té 50 cm d’altura i 7 m d’amplada. No hi ha pas-
10 sera. Perdem quasi 1/2 hora buscant alternatives. Cap.
Cal descalçar-se i creuar. Quan ens hi volem posar apa-
reix Jutta, l’alemanya. Passem i tornem enrera a deixar-li
unes xancletes i controlar que no se l’emporti el riu. Tots
salvats. Comença una nova ascensió, cim i baixada molt
suau.
15
Rio Lobos A l’altura del creuament de Galisteo parem a descansar.
Ens atrapa l’alemanya. Ens equivoquem: seguim la se-
nyalització de la Junta en
lloc de la de les fletxes ma-
nuals. Anirem pel costat de
San Gil i tota la carrete-
ra. Ens perdem Galisteo
20 San Gil i Aldehuela de Jerte. Pels
Galísteo dos cantons s’ha d’anar
12 km per carretera, però
per l’altre cantó hi ha dos
pobles i una mica d’om-
bra. Aquest tram se’ns
25 farà molt pesat a aquesta
Aldehuela hora de calor i sol notable.
de Jerte Arribem a Carcaboso passades les tres de la tarda. Hem
de fet els darrers 2km per una carretera que sembla molt
perillosa; diu un cartell que hi ha: FIN TRAMO DE CON-
30
CENTRACION DE ACCIDENTES.
Carcaboso Hem de buscar el bar de las Quinielas i a la Sra. Elena
que té un alberg privat, un pis amb llits individuals en di-
ferents habitacions. Tot un personatge. Ens diu que no
ens encantem i que anem al
restaurant a dinar abans que
35 tanqui. Allà hi ha José Anto-
nio i Marco. També Claude
i Frank, que faran allò de
sopar d’hora i prou. Farem
una taula de quatre -Marco,
José A. i nosaltres- però
haurem d’esperar molt, fins
40
2/4 de cinc, quan ja funcioni
el segon o tercer torn. Men-
tre esperem, cervesa i tape-
ta. Menú de diumenge i de
poble, res de plats tradicio-
45

8. JORNADA 6 (38 km) DIA 19.04.10 TEMPS pas trepitjar-la, hi sol haver un corriol paral·lel, però ara
està desaparegut, ara inundat,... En algun punt ens tro-
bem una nova parella, alemanys. Ell és l’home tranquil,
gros com un sant pau, sempre amb la rialleta bonatxo-
Carcaboso - na als llavis. La seva companya, més normaleta, té un
Aldehuela del C. caminar -vista pel darrere, que és com se solen veure
Com sempre, abans de sortir cal aconseguir un cafè i un els caminaires i pelegrins- com de matón, amb el braços
- Hervás bocata per a mig matí. la Sra. Elena ens atén, ens cobra penjant als costat. Algo a declarar: un bon cul. Caminen
(14 €) i ens dóna els ous durs. Sortim de Carcabosso tranquil•lament i aviat queden enrere.
quan ja fa estona que és clar. Ha plogut a la nit i tot és
moll. Deixem la vall del Jerte -on són els cirerers?- i ens Arribem a un punt on cal creuar, a l’hora, un riu, una naci-
enfilem cap a la carena, per on va la via romana i la car- onal i una autovia. El riu és infranquejable. Cal escalar el
rerada. marge i pujar a la carretera. Seguir-la 200 o 300 m mentre
0 Carcaboso l’autovia ens passa pel sobre. Trobem indicacions d’un
El tram entre Carcaboso i Cáparra és, possiblement, el bar, però queda apartat del camí. Paradeta, la darrera;
més bell del que portem aquest any, i potser també del cau el segon ou dur. A JP li duraran dies!
passat. La carena és coberta d’alzines, herba primaveral
i aigua, molta aigua. Hi ha bestiar, però poc. Un fi corriol Cal prendre un camí que es desvia i separa de les car-
va pujant amb suavitat cap amunt en un paisatge que reteres. A 100 m dubtem, no hi ha senyals. Per la dre-
5 amb un xic més de boira, seria de la Galicia profunda. ta, després de perdre 10’ buscant. Entrem en una zona
A mig fer parem a esmorzar, on es pot. Passa una pa- de camps que a la fi ens porten novament a la carre-
rella suïssa, ràpids i fugissers. No els veurem més. La rada (o una altra). Cal seguir-la. Passa el temps; anem
senyalització és precària. Jutta es perd; la veiem marxar lents, feixucs. A la fi trobem un pastor amb un petit ramat.
pel camí erroni per davant nostre. La cridem; a la fi se M’imagino fent de Pepe Rubianes (per què ell?) i pregun-
n’entera i retorna al bon camí. Suposant que no estiguem tant a l’home: “Buenas tardes tenga, buen lugareño. Son
errats nosaltres! suyas estas ovejas tan hermosas?...” . Sortosament tiro
10 pel dret. “Buenas tardes. Falta mucho para Aldeanueva
A Venta Quemada -que no és del Camino?” “Nada!! Justo detrás de aquel edificio, no
més que una casa particular- tot más de dos quilòmetros, seguramente menos...” Possi-
canvia. La carrerada passa a ser blement dos dels km més llargs del camí! Perquè el po-
ample, amb un camí i un corriol, ble apareixia aviat, si, però el centre... era a l’altre punta!
Venta Quemada murs a cada banda i animals als Per un moment perdo els companys metre busco l’alberg:
15 tancats exteriors. Ja fa un bon sol, s’havien aturat a descansar, ells ! Alberg, Volem segellar.
el paisatge guanya llum i aire, és Diem que no ens quedem. Ens diu que el d’Hervàs pot
diferent però igualment molt agra- ser ple,...Artificis de mal negociant per fer-nos quedar.
dable. Cap al final s’espatlla una Demà els altres ens confirmaran l’encert.
mica. Trobem en Claude descan-
sant i, poc més avall, Cáparra, Segellem i seguim fins a la plaça. Bar Español. No hi ha
l’arc que dóna el símbol al camí taxi al poble. Feina per trobar el telèfon d’un taxista d’Her-
20 Cáparra i que conformava l’encreuament vàs, no menys de 10’. Truquem: baixa en 10-15’. Ens
dels carrers principals d’una vella prenem una gran cervesa (Claude, jo) i un Aquarius. A la
ciutat romana que, ara mateix, es- fi el taxi. El meu primer Jaguar -crec-, qui ens ho havia de
tan excavant. dir. Al cap de pocs minuts som a l’alberg Via de la Plata
de Hervás, a la vella estació de tren. Costa trobar l’encar-
Refrigeri, descans, fotos, comen- regat. Ens rentarà la roba gratis. Alberg bo. Estem sols.
25 taris amb els cavadors. Apareixen Visitem el call d’Hervás i sopem al Mesón Gallego: sopar
pare i fill alemanys, en bicicleta. El de gala. Allà coneixem un no caminant de Dublin 15, que
fill té un castellà perfecte, d’Astúri- espera passi el núvol que li impedeix volar a casa.
es. En JP va curt d’aigua. La jor-
nada serà llarga. Marxem.
Passada la carretera que por-
30 ta al centre d’interpretació, hem
de prendre un camí. Una vaca,
que ha saltat la tanca, es troba a
l’entrada. En veure’ns s’espanta i
enfila camí enllà. Ella al davant,
nosaltres al darrere. Centenars de
35 metres. Rondant el km ens avan-
cen els alemanys i poc més avall acorralen la vaca con-
tra una tanca. L’animal, espantat i acollonit, salta el filat i
passa a un altre ramat, altre propietari (?),...
Aldehuela del El Monopoly aplicat a la ramaderia extensi-
va.
Camino / Her-
40
vás Trobem un nou riu, més petit, que cal creuar.
Amb dificultats passem sense fer jocs de
mans ... ni de peus. Se’ns ajunta en Clau-
de, amb qui ja farem camí junts fins al final.
I llavors arriba la carretera. De fet no cal
45

9. JORNADA 7 (20 km) DIA 20.04.10 TEMPS tant té defec-
tes notables,
en especial
Hervás - pel que fa al
Calzada amuntegament
de pelegrins
de Béjar a les habitaci-
ons i la manca
d’espai on dei-
xar la impedi-
menta. Però hi
ha una àmplia
Dormint a Hervàs ens estalviem un petit tram, uns dos sala-menjador,
0 Hervás km. Esmorzem per lliure a l’alberg: ens han deixat el bu- fan menjar per
fet lliure a la nevera i ens espavilem. Sortim sense proble- als pelegrins,
mes: ens ho va explicar l’encarregat ahir. ... I la Manuela
és una xerrai-
A 2 km Claude s’adona que s’ha deixat el bastó. Mala re estupenda i
sort. No se’ns acudeix de trucar-hi: aquí l’errem. Claude acollidora.
5 necessita bastó. Busca i regira fins fer-se amb un tros de
pi de la cuneta. L’arrossegarà dies i dies en espera de El poble no té res, tret de que és a punt de caure. La
que li sigui útil, diu ell, per passar un riu! col•lecció de pilars i columnes que suporten les balcona-
Baños de Mon- des del carrer principal no són a prova de terratrèmols.
temayor La benemèrita ens informa en arribar a la carretera naci-
onal: seguir-la per la cuneta. Per sort no és massa tros. La tarda és meravellosa; convida a lectura, xerrada, mig-
Baños és adormida encara, alguns turistes a la porta es- diada, passeig,... Havent sopat Manuela i marit marxen,
10 peren l’autocar. La pujada és notable. A la fi arribem al donant-nos les instruccions per que ells puguin entrar al
Puerto de Béjar coll, a la benzinera: Salamanca, Castella-Lleó. El sol està matí per fer-nos l’esmorzar. Quan quasi és fosc arriba
altet i és agradable. Comença la baixada. En un descans una parella en bici, venen des de Salamanaca, van en
sota l’autovia esmorzem, davant d’un tancat amb toros senti contrari (felicitats!). Els engatussem i els col•loquem
adolescents i juganers, propi de l’edat! La vall és molt a l’habitació dels alemanys; més espai per nosaltres: sis
maca, la vegetació ha canviat. Els colors també. Mentre lliteres per a quatre persones. Tornen Manuela i cia, els
15 que tota Extremadura era plena -quan ho era- de flors col•loquen, etc. Mentrestant, hem estat veient el partit
blau-violades, Salamanca és groga. Inter-Barça, el del 3-1. De fet sóm els únics interessats.
La TDT ha arribat allà, però es veu fatal...quan es veu.
L’autovia passa per sobre nostre i es desvia cap a llevant. Bé, a voltes és pitjor, marxa directament la llum.
Un cop al fons de la vall passem un pont sobre el riu i
anem planejant una estona. Sovint cal pujar a la carre-
tera per esquivar el bassals del camí. A la fi una pujada
20
Calzada de que culmina a Calzada de Béjar. Per poc no ens passem
l’alberg, que és a l’esquerra, als nassos, però quan puges
Béjar mires més al terra que als costats.
Ens rep la Manuela. Sóm els segons, darrere de Marco.
Ens instal•lem com volem: hi ha dues habitacions amb
25 lliteres (l’alberg) i cambres dobles (turisme rural). Serà un
esplèndid dia de descans: res a fer, res a veure, solet i ...
el bar tancat per obres. Ni cerveses! Sols una màquina
de begudes no alcohòliques. A migdia dinarem -els ibè-
rics i pocs més- (llenties i ous amb xoriço, fruita o iogurt)
i al vespre soparem tots (sopa vegetal amb pistons, llom,
amanida, iogurt).
30
Al llarg del dia van arribant: Frank, la parella d’alemanys,
la francesa... i cap al tard, Jutta.
L’alberg és privat, una aposta encertada de Manuela i el
seu marit que ara, al poble,
35
els retreuen per les enve-
ges previsibles. Van deixar
el bar per posar això. El po-
ble va estar un temps sen-
se bar!
També coneixerem el pi de
40 Manuela i el gos i el conill
de les filles Alba i Soraya,
que donen nom a l’alberg.
L’alberg s’ha fet copiant
dels altres, com tots. Per
45

10. JORNADA 8 (20 km) DIA 21.04.10 TEMPS
Calzada de Béjar
- Fuenterroble S. Puntualment a les 7 a.m. Ma-
nuela arriba per fer l’esmor-
zar: pa torrat, cafè amb llet,
melmelada, mantega,...el de
sempre. Ens ensenya la tassa
que ahir li va regalar de record
0 Calzada de un pelegrí, juntament amb un litre d’oli i un de vinagre. Els taurant, com a decoració, tot un mural cobert amb part de
que no saben on es fiquen han d’anar deixant pes on i l’engranatge d’una cambra de seguretat del mateix banc
Béjar com sigui. -òbviament d’un altre lloc, possiblement Madrid- que
dóna un to modern que contrasta amb la cutreria del bar.
Oblidem demanar l’entrepà. Caldrà tirar de reserves. Està Dinar i sopar, un menú de la casa de dos plat, un primer i
núvol, hi ha poca llum. De mica en mica es va fent de dia, un segon, sempre a NO escollir: lo tomas o lo dejas. Però
un dia de llum rara, que no anirà pas a millor. Passarem està bó. Dinar: patatas con cordero, huevos con chorizo
5 (dia si, dia no), flam, xupito i cafè. Sopar: Sopa de verdu-
alguna gotellada i en arribar a Fuenterroble haurem de
córrer a tapar-nos per creuar el poble sense acabar xops. res (mongeta tendra), amanida i bistec de vedella, iogurt
grec, pa i vi.
El primer tram és poc o molt maco. Tancats a banda i ban-
da, alguns caps de bestiar, carrerada ampla, però menor A mitja tarda hem fet cas de les ofertes del local i entre els
Valverde de que a altres trams. Valverde de Salvatierra presenta poc tres, i Marco que s’hi ha afegit, ens hem pres una ració
10 Valdelacasa interès: dues cigonyes, una església anodina, un bar tan- d’ibèric amb vi de Ribera de Duero. Convida finalment
cat i algun gat que fuig. A partir de Valverde cada cop Marco, que farà anys dos dies més tard. També sopen al
l’estètica és més minsa. Resseguim una carretera de restaurant Frank, Jutta, un cordovès nou i solitari i la fran-
Valdelacasa poquíssim trànsit fins Salvatierra. Pel que veiem, el po- cesa devota: Venen de missa i de la benedicció. Claude
ble, pitjor que l’altre. L’únic al•licient: cada cop sona més se l’ha saltat per culpa nostra! Mentre prenem el vi: tar-
un nom que ens recorda algo que ... Guiju- da de toros. Claude no para de fer preguntes: que quant
elo. Què deu ser? guanya un torero, que què volen dir les ratlles del terra,...
15 Entre la mestressa i la clientela -una caterva de crítics
Passem ran d’alguna piara on es van fent taurins extraordinària- ens posen a dia a ell i a nosaltres.
els pernils frescos; on un verro enfilat a l’es-
quena d’una truja li xiuxiueja guarrades a Per cert, si cal escollir entre Guijuelo i los Santos, com
cau d’orella. Deu ser com parlar als gera- resa el rètol de la carretera...
nis, els pernils surten més saborosos.
20 Fuenterroble
Fuenterroble és allà al fons, en mig de la
de Salvatierra vall. Un carrer llarguíssim, amb alguns car-
rers laterals. Dos bars, un restaurant, una
botiga,... I otro tanto de tancats. També un
alberg i una església.
25 L’alberg del Padre Blas (res a veure amb el de la Fiesta
de Blas) és quasi al final de poble, en una cantonada.
Ens rep l’hostaler de torn: l’anglès (també hi ha un italià,
més passota). L’anglès és bastant torracollons. Això aquí,
allò allà, deixeu la motxillla aquí, descalceus-vos,... Però
abans cal fitxar. Entre les moltes preguntes demana pels
30 motius de la peregrinació o viatge; pregunto: és consti-
tucional?. Un que si religiosos i culturals. Claude que si
primer que res religiosos. I jo li etzibo que culturals. A
seques. JP em fa senyals mal dissimulats. Sorry, ja ho
he fet, cal predicar alguna vegada. Tot i que els meus
motius també tenen de religiosos... El pagament és la
voluntat. Em vaig quedar amb la sensació que l’anglès
35 volia comprovar que pagàvem, i possiblement també què
pagàvem. Deu euros entre els dos, per un llit incòmode,
una dutxa poc adequada que s’inunda i un entorn poc
acollidor crec que és molt generós. Sort que després và-
rem saber que també donaven esmorzar: cafè, pa torrat,
mantega i melmelada; aprovat justet, però just per cobrir
40 la decència dels 5 € per cap. L’espai social s’estableix al
carrer, si no plou, i al bar El Pesebre; plogui o no.
El Pesebre és un bar singular. A l’entrada una vella porta
de banc amb la maneta/tibador del Banco Central. Al res-
45

11. JORNADA 9 (29 km) DIA 22.04.10 TEMPS
Fuenterroble S.
- San Pedro de
Rozados Diana. Recollir. Esmorzar a
la recepció. Per sort ara hi
ha l’hostaler italià, molt més
agradable de tracte. Cafè,...
el de sempre; senzillet. Bé.
Carretera -mai més ben dit-
0 Fuenterroble i manta. No hi ha bar obert (Sabes lo que cuesta abrir
un bar?, ens va dir la mestressa). Aquí tothom treballa a
de Salvatierra Guijuelo, no de porc -mala feina- sinó de matarife. A les 4
entren tots a la feina...i a aquella hora no els obren pas el
bar. Tampoc per quatre pelegrins. Té lògica.
Per la carretera molla passen camions que ens parlen de
5 sa mare, però aviat entrem a la carrerada: llarga, immen-
sa, quasi eterna. Quan arribarem a l’altre punta ja lluirà el No apareix Claude, comencem a inquietar-nos. No apa-
sol. El terra està amarat. Els pelegrins donen la perspec- reixerà. Tot i haver quedat, cap notícia. Patim. Innocents!
tiva de la llargada de la via. La lluentor platejada -d’aquí
el nom, no?- del corriol-bassal a seguir i que reflecteix el El local està bé: arquitecte; disseny rústic. El saber fer...
cel de plom fa ziga-zaga cap a l’horitzó. els falten alguns cursets. A la tarda -quan no esperem o
patim per en Claude- no hi ha res a fer. Tarda de sol, amb
10 una llum estranya, una nuvolada negra cap a Salaman-
Quan ja han passat dues hores i el sol escalfa tothom va
fent la seva paradeta. Nosaltres no som menys. Descans ca,... Estones al bar ple d’adolescentes insuportables mi-
i esmorzar; al ras, com sempre! Passa en Claude, amb rant serials mexicans per TV.
el qui hem quedat per dormir a San Pedro. Uns km més
enllà hi ha una variant per a bicicleta que no puja -puja- Ha aparegut un nou duet. Un Bilbaí i un italià. El primer
da de fet innecessària, tan sols per fer-nos un favor!- al dorm al TR i l’italià amb nosaltres (15 i 10 €, respectiva-
15 Pico Dueñas Pico Dueñas. Al trencall enfilem amunt, com hem que- ment, sembla). El de Bilbao, oyes?, porta la veu cantant.
dat. Pujada forta fins als aerogeneradors. Grans vistes L’altre comparteix el vi i escolta. Al sopar comenta amb la
des de dalt, llàstima que no tinguin quasi interès. Cap a mestressa que ha vist el seu fill torejant. Ves per on, ens
Salamanca una mica més de color, un alzinar, un camp serveix un torero. El bilbaí s’enrrolla amb el torero novell
de flors grogues, unes línies harmòniques en el terreny. -20 anys- i li promet l’oro i el moro, que li farà d’apoderat,
Cap a darrere ben poca cosa; a aquesta hora la plana no i el convida a no sé quina corrida a Bilbao. Vendrás? yo te
llueix. mando unas invitaciones ...Es fan fotos junts, etc. Entre
20 les bromes li diu que a veure si serà Curro Romero. I dic
Baixada sobtada però prevista i a la carretera. Cinc o sis jo: el que és clar és que ara curra de camarero. Això si,
cotxes cada hora. Més de 10 km de carretera. Es pot anar té aires.
pel camí proper, però com que està com està... Creuem
un riu pel pont, com senyors! Aquí connecta la variant de A l’alberg els alemanys han embussat el WC (home, amb
bicicleta. Avancem dos italians. Ningú més a la vista. I aquella còrpora!) i quan tires de la cadena s’omple la tas-
25 Claude? sa i surt l’aigua per la junta de sota: inundats d’aigua
fecal. Passa la noia, frega, ...ho neteja... Quan tornem
Farts de carretera i d’horitzonts falsos, a la fi veiem un els alemanys ens expliquen com s’ha arreglat la cosa: a
cartell a l’esquerra. Anem a mirar-lo, per si fos de la VP. l’altre cantó del carrer hi ha la casa de la mestressa, que
San Pedro a 2 km! Per poc ens el passem. Els italians no hi viu. Ens ha deixat la clau al pany i ens ensenya els
San Pedro de segueixen per carretera. Arribem a San Pedro: foto testi- lavabo. Quina cara posarem quant a les tantes de la nit
moni. Curiós escut, amb un quadrant amb cinc mosques en calçotets i xancletes ens trobi algú en ple carrer en
30 Rozados (seran tàbecs?). una urgència?
Alberg privat. Apareix la encarregada, amable i atenta.
Passarà a la tarda (i tindrà feina). Prenem els millors llits:
avantatge de ser els primers. Habitació amb dues lliteres
i habitació amb llitera i dos llits: els nostres. Bany i sala
35 d’estar de caseta de poble. S’instal•laran amb nosaltres
la parella d’alemanys i un italià que no és cap dels co-
neguts.
Anem al restaurant. Trobem Marco. Diem a la mestres-
sa -que ens han dit fa mala propaganda de l’altre allotja-
ment,...!- que volem dinar i sopar allà. Que si hi ha cap
problema. No. Cervesa. Quan és l’hora -solen fixar-la
40 més ells que nosaltres- dinem. Mongetes verdes salte-
jades amb pernil, Tall de vedella amb patates fregides.
Guia Michelin abstenir-se. No faran carrera al restaurant
“VII CARRERAS”.
45

12. JORNADA 10 (24 km DIA 23.04.10 TEMPS fi hi arribem quan tanquen. Sort, Just deixar les motxilles
i fins a les 4 no obren. Anem a la Pl. Major. Pel camí
trobem a Marco, amb qui ens havíem de trobar. També
San Pedro de apareixen els italians que ens informen que Claude va
dormir amb ells a Morille. Tranquils! A la plaça algú diu de
Rozados - buscar Claude. No, res de buscar-lo, ja apareixerà quan
Salamanca També vàrem pactar d’anar a esmorzar al TR, al VII Car-
reras. Va dir que obriria a les 7:30. SOm a la porta a les
vulgui. En menys de dos minuts el veiem a ell, Frank i la
francesa prenent-se unes grans cerveses. Ens afegim a
7:25. se sent soroll, piquem i ens obren. Sóm nosaltres, la festa, repeteixen cervesa.
Marco, l’altre italià i el de Bilbao. Esmorzar poc millor que
els altres: la melmelada i la mantega vénen en porcions La plaça és un viver. Dia del llibre, dia de la comunitat, tot
com als hotels. Pagar i al carrer. El dia promet, tot i estar és ple d’estudiants locals i estrangers. Cap a les dues de-
0 San Pedro de núvol. Cagada, no sortirà el sol fins a Salamanca. cidim anar a dinar. Ens han fet propaganda -una noia ja-
ponesa repartia papers- d’un lloc cap a la zona de la Uni-
Rozados Paisatges de broma i toros, llàstima de fotògraf. No versitat. Ens hi arribem. Hem de pujar al segon pis. Som
tardem a arribar a Morille. No es veu l’alberg. Tampoc 6. Es parla anglès, francès, alemany, castellà, català,...
trobem ningú, excepte una mestra molt freda amb qui A la taula del costat un indígena amb la seva senyora.
Morile ens fotografiem. Cementiri i pista. Travessem algunes Ell s’escandalitza de que es parli d’aquella manera i que
finques ramaderes plenes de vaques i de toros. Anem el castellà no sigui la llengua vehicular. La senyora es
5 amb Marco. Caminem contents, avui toca ciutat, i valia la diverteix mentre nosaltres fem tastar els plats locals als
pena. Sant Jordi a la ciutat d’Unamuno. nostres estrangers. Excepte Claude que demana espa-
guetis a la bolonyesa. Típics de Salamanca, que li dic jo.
Passat un torrent cabalós caminem ran d’una paret. Per
un portal a 50 m comencen a sortir animals de totes mi- En acabar ve el comiat fals, com al concert de Cap d’Any.
des: vaques, toros, vedells, ... Una vintena. I es queden Quatre anem a prendre cafè a una placeta prop de la Pl.
10
allà, aturats al mig del “nostre” camí, que deu ser el seu. Major. I cap a l’Alberg. Dutxa, i acomiadament final. Quan
Tornem a jugar al Monopoly? Sobtadament una vaca es ja marxem arriba Jutta. Vol fer-se fotos amb aquells que
posa a córrer muntanya amunt, passa per l’altre cantó diu tant l’hem ajudat. Dos cops rescatada per dos des-
d’uns arbustos i baixa cap al camí i el ramat enfila cap al creguts. Protecció divina. Adéu a l’hostaler, de Chicago,
torrent. Salvats! Illinois, explica. Tot marxant: torta del Casar per a la fa-
mília, estesa d’estudiants per
El paisatge comença a perdre encant. La proximitat de la jardins i places,....qui tingués
15 Miranda de Azán civilització es fa palesa. Prenem una gran pista: a l’horit- una porrada d’anys menys!
zó les puntes de la catedral de Salamanca. Abans, però,
passarem per Miranda de Azán, on volem esmorzar, en- Marco es queda, fa estona
cara que tard. Marco segueix. Que assenyat que és. En- que va amb els ulls grossos.
trem al poble, preguntem pel bar, entrem,... Un antre de Ell és molt jove. Salamanca
madridistes, i avui és festa, la festa de la Comunitat. Allà és seva. La Via de la Plata és
xerren i expliquen acudits, i esmorzen els senyorets. El seva.
20
bar és com el joc d’alguns: brut i porc. No puc satisfer
-per sort- les ganes de prendre truita de patates. Me la
faran francesa: i encara porta pernil de la que acaben de
fer al veí. Cervesa, tallats, pastes pel JP i al carrer. tor-
nem enrere per preguntar per la drecera i, ja informats,
SALAMANCA seguim. Una llarga plana i una carena rocosa al final.
25 Darrere....un bon tros fins a Salamanca.
Sobre la carena faristols explicant la batalla d’Arapiles
o Salamanca: La Batalla de los Arapiles (conocida por
la historiografía inglesa como Batalla de Salamanca),
uno de los enfrentamientos más importantes de la
Guerra de la Independencia Española, se libró en los
30 alrededores de las colinas del Arapil Chico y el Arapil
Grande, en el municipio de Arapiles, al sur de la ciu-
dad de Salamanca (...), el 22 de julio de 1812.
Després baixada per un descampat periurbà
lleig. Quan sembla que finalment arribes cal
35 creuar un parc perimetral. Hi fan la festa dels
Scouts. Davant nostre surt una cursa, quatre
ganàpies ens animen en la nostra cursa parti-
cular. Participem de la broma però ens desviem
seguin les marques. Un quart més tard s’acaba
sortint a una benzinera, ran de ciutat on hi ha
Jutta remenant la motxilla. Anem a creuar i ens
40 diu que per un altre lloc. No li fem cas. Seguim.
En pocs minuts sóm al pont sobre el Tormes, el
monument al Lazarillo i cap a dintre. Al carrer
del Expolio trobem uns catalans davant l’Arxiu
i ens fem unes fotos. Costa trobar l’alberg. A la
45

13. Salamanca - Madrid - Barcelona
Puntualment vam sortir de Salamanca a les 6 en un tren
de mitja distància en direcció a Madrid. Vam travessar
la gran plana castellana occidental i ens enfilarem a la
Sierra de Guadarrama. El contrast entre una i l’altre és
notori. La bellesa dels paisatges a la primavera curta
del moment i a l’hora -cap al tard- en que passàvem és
inqüestionable. Com que no coneixia gens la Sierra he
de confessat que era atractiva i interessant.
L’arribada a Madrid va ser a temps. A Chamartín la feina
va se saber per on sortir. Quina No senyalització més
bona que tenen! A la fi una senyora ens va dirigir al
vestíbul, al qual s’accedeix pujant des de l’andan i no
baixant pels túnels com preteníem.
Al vestíbul buscarem un bar i soparem alguna cosa:
tapa de calamars, bocata, cervesa, Aquarius. Al cap de
molta estona van posar a la pissarra la via per on sortia
el nostre tren. Cap allà.
Quan érem quatre dominàvem l’habitació de les lliteres.
Ara, dos sols, poca cosa. Apareixen dos paios catalans
molt educats i polits. Baixen a Granollers els dos, el Ric-
hard Gere i l’altre. Però a darrera hora arriba el nostre
heroi. Com sortit avui mateix del poble, un individu d’uns
35-40 anys, amb una panxa notable una gran maleta i
un notable desfici per instal·lar-se. La cara que va posar
en veure el lloc i l’espai que li corresponia...! Allò no era
un llit, era un cau. No va arribar a donar-nos la nit, però
quan posava en un lloc, sempre al mig, no hi havia qui
li fes veure que feia nosa o que un altre volia passar.
La nit va ser tranquil•la, vam arribar on time. En el fons
Perfecte.

14. Persones per al record (1)
PARE I FILL ALEMANYS. Coincidirem amb ells de manera MANUELA. “Cuando mi marido se jubile, cogemos la
esporàdica. El fill parla un castellà que molts espanyols mochila i a caminar mientras podamos, que hay muchas
voldrien. La primera nit al sopar, acabem parlant de llen- cosas por ver en el mundo”. Aquesta senyora encantadora
gües i de voluntat d’aprendre. Anaven amb bicicleta. L’en- i xerraire és l’ànima de l’alberg privat que porten ella amb
demà ens avancen i adéu. Però feien una VP molt al seu l’ajuda del marit. Les seves dues filles donen nom a l’alberg
aire. Van desviar-se dos dies per visitar el parc de Monfra- -Alba-Soraya- (res a veure amb Alba Plata i altres Alba de
güe i van reaparèixer quan eren a Càparra empaitant la la UE). Cuina per als pelegrins, els distreu -no hi ha altra
vaca. I ells la foragitaren Els vàrem veure salvar el darrer cosa al poble- i els entreté xerrant. Mentre ens prenem
riu...i mai més. M’atreviria a dir que és el primer cas que l’esmorzar, ja tots servits, surt somrient amb una tassa a la
conec de pare amb fill, llevat dels d’Azofra, que duia dos nanos. mà, de les que pesen, a la porta de la cuina i amb un gran
somriure ple d’afecte explica que ahir la hi va regalar un pelegrí. I també una ampolla
d’oli i una de vinagre. Calculo que la seva és una feina de tot l’any. Potser a ple hivern,
per Nadal i el mes de gener, poden tancar. Clar, aquests albergs privats no disposen de
voluntariat fent cua per que allò rutlli sempre.
JUTTA, que sembla la cosina del nan rialler, es va conver-
tir en la nostra protegida. Per força. Quan tenia un proble-
ma érem per allà aprop. I si en va tenir altres -segur- doncs
algú la rescataria. Aquesta senyora alemanya resulta que
fa poc va passar dos mesos al meu poble fent voluntari-
at. Si que n’és de petit el món. Ella sortia d’hora, matine-
ra. Carregada poc o molt com tothom, amb una bossa de
plàstic en una mà -segurament amb els menjar pel dia i CLAUDE ROY. Aquest canadenc de 63, jubilat, que es presenta com a banquer -de fet
alguna cosa més- i un bastó a l’altra. Evidentment ella se- devia ser bancaire, segurament de nivell, no un mer home de finestreta- en un banc
guia la guia i els consells que rebia. Per això a Salamanca no ens va fer cas i va arribar agrícola del Canadà. Un cop conegut, amb les seves contínues preguntes -quant cobra
més tard. un torero, què és Morcilla, panceta i lomo, quants estudiants hi ha a Salamanca, quant
val una casa,....i així tot el dia. Entranyable, però per sort érem allà solament deu dies. Si
l’hem d’aguantar igual fins a Santiago, pobret, igual no passa del Minho. Va ser el pelegrí
FRANK, EL BELGA. Aquest belga alt i cepat és un paio més proper amb el que hem fet camí en els anys que jo porto fent Caminos. Té cinc fills/
ben estrany. Vermell com un pigot, alt, discret. Com a bon es. Una casada amb un ivorià que viu a Lausanne i que ell vol anar a veure quan acabi
europeu dinava poc, sopava molt i d’hora. Tenia molt bones a Fisterra. Un casat a Irlanda, un divorciat d’una francesa (i tot i la santa mare església,
relacions amb els alemanys -parlava alemany- però no es com n’està de content de desfer-se de la francesa!), un que era de turisme a Shanghai,... La dona no va venir: pres-
pot dir que fos esquerp. És dels de missa, dels que porten suposant etapes massa dures par a ella. Quan ell va arribar a Sevilla va comprar-se una targeta de telèfon ORANGE
tot l’equipatge al complet, com per exemple pantalons im- per trucar a la seva dona. Va arribar a Mèrida sense haver pogut fer-la servir. Va anar a la botiga Orange més propera
permeables, etc. El més divertit, però, no ho vam veure. i...necessitava un mòbil Orange!. Quan el vam trobar nosaltres portava una setmana sense donar notícies a casa;
Explica Marco que eren ells dos i José Antonio a l’hora de des que havia marxat. A Alcuéscar el vam portar a un locutori: quina gran descoberta. Ara pot trucar-la, i si ella no hi
creuar el riu Lobos. Ells van començar a descalçar-se, però és -que passa sovint- li deixa un missatge i li envia correus electrònics. En el fons és un gran innocent, un bon jan.
Frank res, ell pel dret tal com anava es va posar a travessar el riu, amb les botes po- Un bon pelegrí, Un bon amic.
sades, que devien quedar bé: quinze km amb els peus plens d’aigua. Vam aconseguir
que tastés la gastronomia local: a Salamanca va menjar secreto ibèric i vi de Ribera.
Tot un èxit.

15. Persones per al record (i 2) LA PARELLA D’ALEMANYS: L’HOME TRANQUIL. La meva timidesa no em
va permetre de demanar-los directament una foto, la seva discreció tampoc.
L’HOME DEL PARAIGÜES. Mai saps si ho tens tot o t’has deixat alguna cosa. Sempre
Resumint, és la millor. Poca cosa. En el fons eren encantadors, discrets, ria-
hi ha qui et descobreix una nova necessitat o una nova utilitat. Sempre hi ha qui carrega
llers (ell). Lent i eficaç com un panzer. Les botes com les de tots els alemanys:
de més. En una setmana que meteorològicament prometia molt -molta aigua- què més
vénen a fer el Camino com si anessin a pujar als Alps: més grosses que les de
previsor que endur-se el paraigües. Sincerament, obert no l’he vist mai. No sé qui era,
formigó que decoren molts jardins de nans i mickys.
no puc associar la motxilla amb ningú. Pot ser el paio de Còrdova?
JOSÉ ANTONIO. Español,
amb enye. Del nord, de la
inconquestada Astúries.
Canellera roji-gualda, cara
al sol al mòbil i despotri-
cant d’estrangers i foranis.
A Grimaldo va fer prendre
la sopa amb vi a Marco
(o a Frank, encara no els
coneixia massa). Va fer
un comentari sobre vino y
mujeres que Claude va de-
saprovar discreta però di-
rectament. Buscant habita-
ció a Grimaldo va trobar-se
la Teniente O’Neil fent ioga
al terra; va fugir a l’altre ha-
bitació. L’endemà, anant
amb Marco de testimoni,
LA MADELEINE. A la fran-
va caure. Es va fer mal al
cesa l’hem vist poc. Potser
canell (massa protecció!)
l’hem trobat pel camí, la re-
i a la cama. L’endemà va
cordo vagament. És clara-
anar al metge, amb un taxi,
ment del sector religiós del
i va seguir des d’allà. Tenia
grup, tot i que prenia cer-
un amic per davant d’ell.
vesa de 1/2 litre a la plaça
Potser van seguir junts. Ja
Major. Que un dia és un dia
havia fet abans la VP.
i Salamanca bien vale una
misa.
MARCO: Ell era el representant de diversos sectors: l’italià (amb col•laboradors), el
jove, el turista,... Mecànic de maquinària per a la fabricació de pasta (no confondre amb
euros); l’empresa l’havia enviat a casa dos mesos: la crisi, ja sabeu. I ell, que viu amb
la mamma i un germà, va dir a la mamma: m’en vaig a fer la Via de la Plata. Ha fet el
camí Francès un cop a peu i un en bici. És sociable, però li agrada caminar al seu aire.
Quan el vam conèixer feia, amb en Frank, de comparsa de José Antonio. I va caminar
amb ell un o dos dies més. Ran de la lesió d’aquest el va perdre. Llavors va associar-se
dos o tres dies amb nosaltres. Vam arribar junts a Salamanca. Feia conya a costa de
Claude i les seves eternes preguntes. No crec que fessin massa camí junts després.
Vam ensenyar-li el jabugo i el vi de Ribera. A voltes, quan te n’adonaves havia pagat
el gasto. Sempre rialler, li va canviar la cara a Salamanca: la primavera i les noies que
omplien els carrers i places... bé, allò de l’hormona. Ja sabeu.

16. PEREGRINOS, BICIGRINOS i TURIGRINOS. Vaig sentir parlar de bicigrinos per primer
Fotografies per al record. Coses. cop al llibre de visites del restaurant el Pessebre, a Fuenterroble de Salvatierra. Allà
mateix, hores més tard, un cordovès ens parlava de turigrinos -encara no sé si per bé o,
MONGES I LESBIANES. Ho confesso, tots hi hem caigut en algun moment. Ens ho ex- més possible, per mal-. Jo mantinc que els caminos se sustenten gràcies a l’existència
plicaven les d’Osona. Ara eren quatre, però des del 2002 que van començar, eren dues: dels turigrinos i dels bicigrinos (molts d’ells turigrinos). Qui paga albergs, restaurants,
l’Assumpta i... l’anomenarem Rosa. Expliquen que elles són senyores normals, que bars, etc? També he de reconèixer que aquest any m’ha sorprès la forta presència de
els marits no volen o no poden anar a caminar i elles van prendre la decisió de fer-ho pelegrins, de gent amb un fort substrat religiós; pot ser per raó del Xacobeo o de l’èpo-
soles. Dues dones fent el camino soles, poc arreglades per les circumstàncies, ... I tots ca? En tot cas, ni ara passaven del 50%. Com s’han de mantenir els Caminos amb una
el mascles, vagin en grup o sols, treuen les seves conclusions: o monges o lesbianes. càrrega puntual de cinc o sis pelegrins/dia, la majoria estrangers -que no dinen!- part
I elles s’enfoten -lògicament!- de tanta tonteria masculina. Elles a la seva. Ara ja són dels quals funcionen a base de botiga i autoservei, com ho fa Jutta molts cops.
quatre, doble parella o poker de dames (tot un convent)?
ALBERGS. Al llarg del text he criticat alguns al-
bergs. Cada cop sóc més dur, més exigent. Dec
estar -i hi sóc- en l’àmbit del turigrinos. L’alberg
model és el més primigeni, el més cutre, l’espai
aprofitat, les condicions precàries, i sembla que
és el que copien per fer els nous. Aquí ve allò que
anys enrere criticava i que es troba en albergs...
dolents, és clar: “el peregrino agradece, el tu- EL DAKAR DELS POBRES. Els Caminos -en
rista exige”. Amb aquesta màxima es cobreixen especial el Francès- són el Dakar dels pobres.
les espatlles. Queda clar que la gran majoria d’al- M’explico: dels pobres no ja en diners -que
bergs nous els ha fet un arquitecte especialitzat també-, sinó en temps, en salut, en empenta,
en habitatges adossats. Sense ni idea de què és i com es viu això d’anar amb la casa en forces,,...Algú se m’ha queixat algun cop de
a l’esquena, desmuntar-la tota cada dia i dormir en un espai de menys de 2 metres que això sembla l’IMSERSO. Què més podem
quadrats amb tota la parafernalia. Desconeixen la necessitat de prestatges, de cadires, voler, sinó que els nostres jubilats tinguin la sa-
de banys amb espai per deixar la roba seca que t’has de posar, etc. La gran majoria lut, les peles i les ganes per poder fer el Cami-
de lliteres dels Caminos són lliteres blaves, petites, baixes, de somier de ganxos i mo- no. Llàstima que solament el camí Francès té
lles, restes de seminari tancat, reciclades. Quants cabells arrencats i traus al cap han un nivell mínim acceptable i, per tant, això no
causat! Per què sempre els banys s’embussen? Sempre el motxo a la porta. Quan és massa generalitzable. Molts camins hauri-
es preocuparan que al bany hi hagi lloc per dutxar-se sense fer miracles amb el sabó, en de reunir les condicions -camí, allotjament,
la roba bruta, la tovallola i la roba neta? O feu un bany naturista, llavors estalviarem senyalització, serveis,...- per que molta gent pogués fer-los. Però són poques les ad-
problemes. Quan un alberg públic amb espais comunals decents per descansar, llegir, ministracions que hi ajuden -no s’hi val fer senderisme per a pijos- i pocs els territoris
seure, escriure? No, mai. Ja hi ha, el bar o l’església. Sembla mentida que a aquestes on assumeixen positivament el rol de receptors de pelegrins. Aquest és un turisme molt
alçades encara ens vulguin fer fer vida medieval. sostenible, ecològic, social, cultural, humà i humanista. Si, també religiós, però no tot
poden ser virtuts.

17. Fotografies
per al record. Sempre igual , una do-
nant-ho tot, i apa, l’altre tot
Animals. el dia al bar fent-se unes
tapetes de trèvol amb gra-
mínies al punt de sal.
El cant dels ocells al matí era revelador: una bona eina per a la previsió del temps per
al dia.
El gos de la Manuela que
juga amb el conill (animal
demèstic) de la “susodic-
ha”.
Poc abans ens hem trobat
el gos dels ulls negres.
La primavera la sang altera, sex on the beach, de tal palo tal astilla. Gòtic?
Les vaques curioses
compten pelegrins.
La truja passa, prou feina
té amb els garrins.
(Tontos rodolins).
La vaca és perillosa, l’elefant blau ara és a Càceres, el conill sempre és esquiu.
L’ovella catalana, la negra.
I la vaca de Mollerussa
que no ens vol ni veure,
gira el cul i fuig camí avall.
Els animals domèstics (alguns d’indòmits i altres no).
Ramat de vaques de cara:
més por que gràcia.
Ramat d’ovelles: També
els fem més por que grà-
cia.
La cigonya, que ve de l’Àfrica i no de París, que fa niu on fa niu i caga a on caga, tothom
li riu les gràcies i amb merda paga.
Hem trobat la vaca dels ca-
puchinos.
Cavall a contrallum (toma
precisió!).
El Gaudí formiga, la cuca que vol el cuc al cau, i l’escarabat al sol fa ombra com tothom.

18. Sis penells que coronen Fotografies
cases de poble a la terra
dels toros, Salamanca. per al record.
Penells i
detalls.

19. Fotografies per al record. La galàxia completa.

20. (2)
Mèrida-Salamanca,
2010