textos creatius imitant els assajos de Joan Fuster fets per alumnes de 2n de batxiller

1. Antologia de
TREBALLS CREATIUS
“SER JOAN FUSTER”
22C
1. La música no es toca, d’Andrea Martínez
2. Forta atracció al perill, d’Andrea Martínez
3. La pressa, de Marcial Dolz
4. L’amistat entre sexes, de Marcial Dolz
5. La perfecció, d’Eva Iniesta
6. Les cartes, d’Eva Iniesta
7. L’amor com a negoci, d’Alba Berzal
8. La gelosia, de Claudia Ruiz
9. Immigració, de Núria Milhazes
10. Homosexualitat, d’Ana Fuster
11. Sofà, de Luís Ferrando
12. Els nostres circs, de Zulema Hernández
13. Moda, de Marta Martí
14. Mentida, de Maria Campo
15. Demà és només un adverbi de temps, de Denisse Maccaferri
16. L’amor, d’Andreu Vera
17. Amor, d’Andrea Ribas
18. La mort, de Rebeca Mansilla
19. Els diners, de Maria Sánchez
IES JOANOT MARTORELL DE VALÈNCIA DEPARTAMENT DE VALENCIÀ Març 2014
2n de Batxiller

2. La música no es toca
He sentit moltes vegades dir: «¡Quina merda de cantant!» o «¡Això no es pot
considerar música!». Seria hipòcrita si negara que a vegades he arribat a desitjar que
llevaren alguna cançó perquè el gènere o el grup que sonaven no eren del meu grat.
Tothom ho ha fet. Però aquestes puntualitzacions no són més que opinions,
comentaris de gent ignorant.
Trobem música en totes parts. Inevitablement, la música forma part de les nostres
vides, sempre ens acompanya. Podràs veure gent en una cafeteria parlant
tranquil·lament i de fons la ràdio posada (amb música, òbviament), música en els
anuncis publicitaris, música «fins en la sopa». I és que la música, vista com a simple
distracció, és una cosa buida, insubstancial. És en aquest moment quan podem pensar
que un determinat tipus de música ens resulta cansina, odiosa -¡I ho es!-.
Per a que la música siga totalment gaudible, ha de convertir-se en un sentiment. La
música no és una simple distracció. Hem d’entendre que els «artistes» (els que de
veritat viuen la música, no aquells merament «comercials»), expressen els seus
sentiments, els seus pensaments, conten històries que volen traure del seu interior i
compartir amb altres en forma de cançó, i això és totalment respectable i admirable.
La música es pot convertir en la millor teràpia possible, en el nostre remei curatiu. A
vegades ens sentim identificats amb la lletra d’una cançó i sentim un petit alliberament
-eixe era l’objectiu de «l’artista»-, altres aconseguim relaxar-nos completament
després d'un dia dur, o al contrari, ens motivem de tal manera escoltant les nostres
cançons preferides, que ens millora el dia completament, ens desestressem una mica i
comencem a somriure -¡Tant de bo somriguérem més aviat!-. La música ens dóna la
vida. No la critiquem, gaudim-la.
Andrea Martínez 22C

3. Forta atracció al perill
Potser vivim en un món massa avorrit. Hem convertit les nostres vides en una rutina
constant. Des que ens alcem fins que ens gitem, tots els dies es repeteix -de manera
aproximada- el mateix planning. De vegades, cal trencar amb eixa monotonia, innovar,
obrir-se a noves possibilitats i arriscar. Són nombroses les activitats que els humans fan
per oci i que resulten extremadament perilloses. Sí, ens atrau el perill. Quan ens
arrisquem, o quan arrisquem allò important -la vida crec que és prou important-
alliberem adrenalina, que ens fa que oblidem tots els problemes per un instant.
Augmenten significativament les xifres de les persones que practiquen esports de risc -
la gent viu massa estressada actualment- i experimenten noves sensacions. A més,
molts treballen cada dia posant-se en perill, i segurament són més feliços.
Però hi ha qui té por al risc -no és estrany-. Exposar-nos a situacions perilloses accelera
el ritme del nostre cor, i molts s’espanten davant d’aquesta situació. Jo pense que el
cor s’accelera perquè de veritat està gaudint d’aquest canvi, ho necessita, fa que
sentim que som lliures.
No obstant, molts gaudixen veient perillar la vida dels altres -independentment de si
els agrada el risc per a ells mateixos o no-. A aquells que odien arriscar-se -massa
conformistes per al meu gust- pense que els agrada veure a altres en una situació
perillosa degut a dos factors: tenen una petita esperança de que li passe alguna cosa al
«valent», encara que siga petita, i així sentir-se orgullós de si mateix per “no haver fet
una bogeria”, d’altra banda pense que es moren d’enveja perquè no poden fer coses
noves amb les quals gaudir, no poden eixir de la rutina, tenen por. Mitjançant la
observació d'uns altres en perill, ells –els diguem-ne «covards»-, imaginen que són ells
mateixos els que realitzen aquestes proeses dignes d’admiració.
Definitivament -ja siga en la nostra pell o en la dels altres-, tota activitat que comporte
un perill ens resulta atractiva, gratificant i reconfortant. I no és per a menys. Les noves
experiències són exactament això, noves, -no hi ha altra paraula millor per a descriure-
les-. Són experiències que encara no has viscut i per tant no saps si et poden agradar o
no. No tinguem por, eixim de l’avorriment diari, arrisquem. Comencem a viure!
Andrea Martínez 22C

4. La pressa
Sempre s’ha considerat que aquells que es prenen la vida amb un sentiment
parsimoniós, mai arriben a ser ningú en la vida. La lentitud, l’arribada tard als llocs, la
impuntualitat és una de les majors i més grans “faltes d’educació”, encara que he de
dir que és un dels problemes que més m’afecta a diari. Però, ¿no deia l’antic refrany
vísteme despacio que tengo prisa? Doncs, d’aquesta unitat fraseològica plena de sentit,
podem concloure que, la pressa –com a forma d'executar les accions i com a mode de
vida- no és positiva. Les grans i més importants decisions, sempre s’han pres amb
“calma”, amb temps. O això crec. De segur que la Constitució espanyola no es va
escriure en una vesprada. O sí, si ens parem a observar algunes de les seues
incongruències, podríem afirmar que sí: es va fer ràpid i malament. La pressa
és l’element corruptor que afecta a la nostra actual societat, formada per una massa
de gent amb el temps just, dinàmica, canviant, constant. La culpa és dels que tenen el
poder, de segur que el dia té 24 hores perquè ells ho han decidit... ¡Sempre buscant
fotre al poble! Encara recorde un temps en què les persones deambulaven pels
carrers, simplement per passejar al ritme marcat per una conversa fortuïta i
improvisada. Això s’ha perdut, ja no ocorre, els nostres carrers estan plens de vides
fugaces que troben aquest espai com una via d’accés als seus destinataris, no
consideren el carrer un lloc d’estància. Damunt, tots porten “cascos”, auriculars que
baixen de les orelles a l'aparell aquest MP3 o al mòbil – ara li diuen android- . Els
dispositius mòbils han esdevingut elements alienadors, han aconseguit acabar amb les
relacions i les comunicacions directes entre persones. La pressa ens estressa, acaba
amb la temprança i la paciència, que és la clau de l’èxit, sempre ho ha sigut. No ho dic
jo, ho diu la història, que mai s’equivoca.
Marcial Dolz 22C

5. L’amistat entre sexes
Abans d’escomençar cap tipus de reflexió, cal tenir clara una qüestió principal: ¿és
possible l’amistat entre homes i dones? La resposta és : “depèn”. ¿De què “depèn”?
Depèn del tipus d’amistat que es tracte. La meua experiència vital m’ha permès
establir dos tipus de relacions d’amistat entre homes i dones: els amics i els millors
amics. És probable que la idea simple d’amics – simple, com a adjectiu diferenciador
del terme íntims- semble la més inconsistent, que no es basa en una amistat real, i que
l’amistat dels millors amics és la més real i única. ¡Això és fals! Em permet el “luxe” de
pensar que és totalment al contrari: l’amistat vertadera es troba entre amics
estàndards. Però, en arribar a la millor amistat, entrem en un terreny perillós, hem
d’anar en compte.
Sempre un dels dos pols de la relació, o tots dos, acaben sentint certa atracció per
l’altre component de la parella. Això ho sabem ”tots”. Cal abandonar ja el tòpic de
“Solament és el meu millor amic”. Perquè un dels dos no el considera així. Però, el
problema no finalitza en aquest punt, encara va més enllà. Les coses agafen altra
tonalitat quan els dos descobreixen el foc que hi ha entre ells. La relació crema. ¡Perill!
El termòmetre comença a pujar i a pujar i els amics no saben frenar. Estan caxondos
perduts, és podria fregir un ou damunt d’ells. Nietzsche ja ho deia: “Les passions que
es reprimeixen acaben per explotar”. I exploten, ja ho dic jo que exploten. Quan la
situació es refreda les mirades són estranyes, incompreses, ningú entén que ha pogut
passar. Però de sobte ho comprenen tot: no són amics, són millors amics.
Marcial Dolz 22C

6. Les cartes
M'entristix veure com s'estan perdent les "velles" tradicions de comunicació... no em
referisc a la xarrada dels diumenges en el bar de la cantonada o a les conversacions
amb el veí de dalt sinó a la carta escrita, la de tota la vida. Amb açò, no vull donar a
entendre que estiga en contra de les noves tecnologies. Al contrari. Estaria mentint si
diguera que no m'agrada la musiqueta del whatsapp quan he rebut un missatge nou o
el simbolet que apareix en el mòbil cada vegada que algú m'ha retwiteat l'última frase
que he pujat al Twitter. Ho accepte, sóc un enganxat a la xarxa, però tot açò no té ni
punt de comparació amb l'entusiasme i l'alegria que tenia quan rebia una carta per
correu i no he de ser l'únic , ¿a què no? Quan jo era més jove... Crec que
m'explicaré millor si ho conte des de la meua experiència personal. Quan jo era més
jove els mitjans de comunicació eren prou reduïts , teníem el telèfon - que era la gran
revolució del segle, o almenys en ma casa ho era- , el timbre per a casos puntuals i la
carta que era la millor manera de dir qualsevol cosa bona o mala. En part, una de les
raons per les quals adore la carta és perquè era la millor manera de declarar-se a un
xiqueta. I no és que abans fórem covards, però era una forma prou "cuca" de
començar a eixir amb algú. Açò no ho dic només jo,¡ mira com els productors de
Hollywood s'han aprofitat d'això! Cartes d'Amor, El diari de Noa, Cartes a Julieta...
"cartes", "cartes"," cartes", "cartes" i més "cartes",¿ On veus tu ara una carta?
Desgraciadament, l'única carta que rep i que desitge amb "bogeria" és la del banc...
Eva Iniesta 22C

7. La perfecció
Digueu-me boig si voleu però no entenc la mania que ens ha vingut de sobte per
ser perfectes en tot. Mire on mire veig perfecció: en el carrer, en el treball... ¡ inclús en
el gimnàs veig perfecció! Entenc que tot allò que s'ha relacionat amb ella siga
meravellós, esplèndid i fantàstic, no obstant això no crec que tot siga tan de color de
rosa com se'ns intenta mostrar. Potser no ens adonem a simple vista o que
simplement ens fem els panolis i intentem fer la vista "grossa" davant d'aquesta
situació que ens està portant pel carrer de "l'amargor", però crec que la perfecció ens
trau la nostra cara més cruel i perversa, que ni tan sols nosaltres sabem que tenim.
¿No em creieu? Des del meu punt de vista la perfecció no és una altra cosa que la
competència que s'ha establit entre els uns i els altres. Penseu-ho bé. Des de xicotets
ens han ficat en el cap que hem de sobreeixir, quedar per damunt dels altres, destacar
en qualsevol aspecte i es veu que nosaltres, per no disgustar, ens ho hem repetit una
vegada i una altra que al final ens ho hem cregut. Em cau l'ànima als peus només de
pensar-ho... A veure, ¿tan roïns és tindre defectes? ,¿Per què els volem ocultar?
Comprenc que a ningú li agrada que li diguen que és roín fent alguna cosa o que és
molt baix, gros, lleig o veus a saber que més però intentar amagar-los com si foren un
peix que ja comença a olorar malament tampoc és la solució. Dic jo. I encara que ens
faça por hem de reconéixer que no som perfectes i començar a assimilar que tenim
"defectes" i que són "nostres". Em recorde quan la meua iaia em deia que per a
presumir calia patir. I tant que cal patir...
Eva Iniesta 22C

8. L' amor com a negoci
No voldria ser pessimista, però l’ amor és un sentiment innocent i tal vegada
angoixant que obstaculitza la nostra “existència”. Observe al meu voltant i les mirades
perdudes hem fan reflexionar sobre si l’essència del “Déu” Eros continua present.
Potser estic equivocada, i espere que siga així, però considere que l’ amor més que un
sentiment com a tal, és un altre producte de la nostra societat consumista. Pensem-ho
bé, a l’ ombra dels nostres sentiments coexisteixen una sèrie de negocis lucratius com
és l’esperat dia de San Valentí o els negocis de les bodes que converteixen l’ amor en
un lucramor.
Des de Fernando Rojas, l’ amor s' entén com un negoci. Prova d’ aquest fet és
la publicació de la seua obra: La celestina. La celestina representaria el cinema, la
publicitat o les empreses que s’ aprofiten dels enamorats per guanyar gran quantitat
de beneficis. Ja sabeu, en cas que l’ amor truque a la vostra porta, prepareu la butxaca
perquè més que portar felicitat, l’ amor us portarà a la ruïna.
Alba Berzal 22C

9. La gelosia
Si ens parem a pensar en la gelosia, ens adonarem que és un concepte que no tenim
massa clar. O almenys en el meu cas no sabria donar-vos una definició clara. Potser
una persona gelosa siga comparable amb una persona possessiva. Però, fins a on pot
arribar la gelosia i el sentiment de possessió en les persones? És una pregunta molt
oberta.
Cadascú pot tenir la seua opinió al respecte, però si n’hi ha alguna cosa en què crec
que estarem tots d’acord és que les persones geloses són les més insegures de totes.
Sens dubte. N’estic segura, encara que mai m’he trobat amb cap d’elles. No obstant,
de segur és molt gratificant tenir persones així en la teua vida. Insegures de sí
mateixes. Incapaços de confiar en ningú. Controladores. Sí, sí, tot un luxe.
Però la realitat és que eixes persones existeixen. De fet, el món n’està ple. I més val
saber amb quina actitud enfrontar-se a aquest tipus de gent. En cas contrari,
t’amargaran l’existència de tal forma que dubte que mai tornes a ser la mateixa
persona d’abans.
Claudia Ruiz 22C

10. Immigració
Un problema que mai he vist prou clar ha sigut el fet de compadir-nos dels grans
problemes que patix la humanitat i després no fer res.
Diàriament, veiem en el telenotícies i els periòdics informació sobre milers de
persones que estan sent atacades violentament pels governs dels seus països, i la
primera cosa que se'ns ve al cap és "això hauria de canviar, és inhumà el que estan
fent ", però després bé que ens queixem quan intenten desesperadament arribar a
terres europees .
No hauríem de plantejar-nos que si arrisquen de tal manera les seues vides és perquè
estes corren molt més perill en el seu lloc d'origen? Si centenars de persones
decidixen deixar tot arrere, la seua família, el seu treball , les seues possessions, no és
que quelcom va malament?
A tota Europa se li ha de caure la cara de vergonya, veient les immenses quantitats de
diners que es destinen a repatriar els immigrants o en mètodes de control més
agressius en les fronteres. Quan perfectament es podrien usar eixes inversions
monetàries en recursos per a facilitar la supervivència a les dites persones. No cal
invertir a frenar la immigració sinó en l'origen d'esta.
Queden molt boniques i solidàries les reunions europees en què es debaten les
situacions dels països en conflicte - i no cal pensar molt per a saber quins són :
Algèria, Líbia,Iraq, Kosobo, Iemen, Síria, Egipte i la llista podria continuar - i la posició i
acció que ha de prendre Europa en ells, però l'única cosa que es trau en clar és que als
nostres polítics els agrada molt parlar i debatre però no actuar.
El que em tem és que no aprenem dels errors passats quan mig globus terraqüi girava
la mirada cap a un altre costat alhora que en el cor d'Europa s'estaven cometent
atrocitats realment inhumanes.
Núria Milhazes 22C

11. L'homosexualitat
L'homosexualitat, quin tema més polèmic. Però aquesta polèmica es podria considerar
normal quan vivim en un país on s'accepten lleis com la de la prohibició de l'avort...No
ens hem modernitzat encara, Espanya va sempre un pas per darrere, des dels anys de
Ferran VII inclòs, quan pareixia que tot el món avançava en economia i sistemes
polítics però nosaltres seguiem ancorats a les lleis medievals. Doncs ara passa el
mateix però amb l'homosexualitat. I em pareix graciós, perquè sempre ha existit, no és
producte de la modernització ni molt menys, sempre ha estat present. L'únic que passa
és que abans els homosexuals, ja siguen homes o dones, s'amagaven, per això de "la
imatge de la família" i ara que es suposa que hi ha "llibertat d'expressió" han de
continuar amagant-se, per tal d'evitar comentaris homòfobs i males mirades.
L'homofòbia, altra cosa que dona de què parlar. Quantes vegades s'escolten
comentaris homòfobs, sobretot entre els homes, però després, aquests que s'han
queixat dels "gais", es depilen, es compren cremes, i es passen mitja hora dins del bany
per a pentinar-se. "Metrosexualitat" és el nom que li donen ara. I que quede clar que
no tinc res en contra dels homes presumits, al contrari. Però quan un home
homosexual es cuida, i fa tot açò no és "metrosexual" ni "presumit", és un "maricón" o
qui sap quines més barbaritats. Ignorants! Potser algú hauria de comentar a aquest
tipus de gent que hi ha estudis que demostren que els homofòbs poden ser
homosexuals reprimits, que reprimixen els altres per amagar la seua sexualitat.
Ana Fuster 22C

12. Sofà
El millor amic de l’home és... el sofà (ni gossos, ni persones, ni botifarres, ¡EL SOFÀ!).
Molts hòmens estaran dient que sí mentre assenten amb el cap, ¡i és que és realitat!
En el sofà pots fer el que vulgues, i quan dic el que vulgues, és el que vulgues (no em
feu la contestació tonta, no, una dutxa no es pot).
El sofà, lloc de “relax” per a Déus, és el màxim exponent de comoditat després d’un dia
esgotador. Quan et submergeixes en ell, la resta desapareix, ja res importa, el
veritablement important és que has arribat a l’encontre amb el teu millor amic, aquell
que mai et falla, que sempre està quan ho necessites.
Qui continue pensant que solament faig que divagar, que s’ho faça mirar, que no és
veritat que en el sofà pots satisfer les teues necessitats bàsiques? Pots menjar, pots
dormir, i pots fer “exercici” en ell (no sé si faig bé anomenant-li exercici, però en
aquest cas deixaré la profunditat sentimental de les coses, que, a més, hui en dia s’està
perdent progressivament).
La major part del dia es passa en el sofà. O no. El que sí que és clar és que el temps que
passes en ell és el millor del dia. Acabes de dinar o sopar i on vas? Al sofà. Tornes a
casa de l’escola o el treball i on vas? Al sofà.
En conclusió, el sofà és el millor amic que tens, és el millor lloc de la teua casa, de
qualsevol casa (a no ser que tingues una pista de bàsquet, cosa bastant improbable),
és el lloc on penses sobre la teua vida, el lloc en resum, on fas (no literalment) la teua
vida.
Luís Ferrando 22C

13. Els nostres circs
La qüestió és complicada. La gent va i ve del circ pensant que les persones que
treballen en aquest circ són individus que fan la seua vida en el circ, que els agradaria
altra manera de viure i no haver d'estar cada interval de temps viatjant de ciutat en
ciutat o de país en país. La gent no pensa en el risc dels artistes en enfrontar-se als
lleons, als feroços animals o el més important, en enfrontar-se a les grans altures dels
equilibristes per exemple. No ens enganyem, el risc ens encanta, ens encanta vore com
hi ha persones que desafien les lleis de la gravetat, que estan exposades a un continu
perill davant animals que poden matar i com el ser humà pot dominar qualsevol cosa.
Així tant com ens agrada el risc, ens desagrada els accidents dels artistes, i això el
justifiquem amb un “Si no se hubiera subido ahí” o “Si no hubiera desafiado al león”.
Però el ser humà es contradiu constantment, perquè si l'artista no s'haguera posat en
risc en cap moment, l'espectacle no haguera merescut la pena de veure. Per tant, és
una qüestió que mai ens parem a pensar.
Zulema Hernández 22C

14. Moda
Observo passar a centenars de noies, estudiants, etc. , i m'adono en aquest instant
d'una de les funcions de la moda. Seguir la “moda” és renunciar als seus atributs
individuals per adoptar els d'un grup o, en altres paraules, deixar de ser una persona
per convertir-se en un tipus. Els signes vestimentaris que trien les dones a la moda -en
el present, pantalons molt estrets, abrics de pell..- produeixen una il·lusió en
l'espectador: confondre a la còpia amb el model. Per això la moda no és una altra cosa
que una disfressa col·lectiva que s'adopta totes les temporades d'acord a certs patrons
de bellesa imposats pels modelistes. Seguir la moda és costós i hi ha una part de la
societat que segueix les últimes tendències -que cada any canvien-, perquè "anar a
l'última", en el seu cercle, els dóna prestigi. No sé si hi ha una mica de bo a formar part
d'aquesta gran “multitud” que està lligat a les últimes tendències. L'estil i l'elegància,
això, afortunadament no es compra ni es ven, és el segell personal i intransferible que
cadascun portem en néixer, per això diuen allò que... “encara que el mico es vista de
seda, mico es queda”
La roba es converteix en la gran aliada dels adolescents. La forma de vestir-se la
identifiquen amb la forma de ser. Per a un noi o una noia no és indiferent posar-se una
cosa o una altra, fins i tot “posar-se qualsevol cosa” té la seva raó de ser. Utilitzen la
roba com un sistema de signes per comunicar-se amb els seus iguals, amb els qui
comparteixen un mateix codi. Els pares no interpreten de la mateixa manera aquest
llenguatge, per això no solen entendre's amb els seus fills en aquest tema i moltes
vegades es converteix en font de conflictes.
Marta Martí 22C

15. Mentida
Si volem - i ho hauríem de voler-, sempre trobarem una raó per a mentir, per a no fer-
nos responsables de determinades situacions, per covardia. Potser que la por siga
superada, però diuen que el valent no és sinó un que té por i se l'aguanta.
Val la pena d'assenyalar un detall: el fet que la paraula <<mentida>> engloba moltes
coses, situacions, objectes... podem estar parlant d'una mentida per por al "que
passarà si...", una generada per l'encobriment d'alguna persona o directament perquè
som molt mentiders i ja només sabem mentir i mentir -és el que fa la majoria de la
gent hui dia-. Però com dic jo, per què mentir si podem dir la veritat sempre i amb ella
no ens fiquem en cap conflicte? per què no dir la veritat directament? per què tindre
por de dir la veritat? no es suposa que dir la veritat és el millor?. Cadascú s'administra
la pròpia por com pot i com Déu li ho donat a entendre. Per un instant comprenem
que la mentida ens separa de la llibertat, de la llibertat de consciència. Però això a la
majoria li dóna el mateix, no es posen a pensar eixes coses i l'únic que pensen és que
en situacions complicades, de vida o mort, el millor és ocultar la por fent ús de la
mentida. Vosaltres, sincerament, penseu que la millor opció en un moment complicat,
confús, delicat i important, el millor és mentir i no dir la veritat?
Maria Campo 22C

16. Demà és només un adverbi de temps
L'amistat és un valor molt important en la vida , de fet , és difícil imaginar
l'existència d'un noi de la meua edat i sense amics .
Molt sovint tendim a anomenar " amics " a totes aquelles persones amb qui
tenim relacions freqüents , amb qui intercanviem una petita ''xarrada'' o sortim amb
ells dissabte a la nit i no ens adonem que en realitat la majoria d'ells són mers
coneguts. ¿Amics? amic és molt diferent , és aquella persona amb qui sempre podem
ser nosaltres mateixos, sense vels , sense pretensions , que coneix tot d'un mateix i, no
obstant això no ens demana que canviem , una persona a la qual sentim de ser capaç
de confiar els nostres pensaments , els secrets més íntims , sense por de ser jutjat,és
aquell a qui podem donar tota la nostra confiança ; un amic pot demanar una mà
sense rebre res a canvi, és qui no està a prop teu pel que tens, sinó pel que ets.
Amic és el que està tot els dies , perquè demà és només un adverbi de temps .
Els nostres amics no són " clons ", perquè qui suportaria la idea d'una duplicitat de si
mateix? ! Ni pensar-ho!
Però són una part de nosaltres mateixos , fins i tot sense la necessitat de grans
discursos, ja sap el que vols dir i viceversa , fins i tot l'amic és algú amb qui et pots
asseure en silenci .
L'amistat és profunda i confidencial, la combinació de dos o més persones, de
fet , aquest sentiment té un avantatge fonamental : que es pot distribuir entre molts
individus , en diferents graus , però cap d'ells se sent devaluat .
El " grup " viu experiències importants i decisives que són inoblidables a la vida
de cada ésser humà , però és crucial que dins del mateix tothom té l'espai que
necessita per expressar-se, discutir, compartir , mantenir una certa llibertat d'elecció...
Denisse Maccaferri 22C

17. L'amor
L’amor. ¿Què és l’amor? L’amor és una puta merda. Més clar aigua.
Tots diuen que enamorar-se és el millor del món. Clar. Segur que ells això de “xic busca
xica, xica s’enamora” sempre els ix bé. ¡Però no! A molta gent no l’ix això tan bé. El
camí cap al <<cel>> és molt llarg, moltes conversacions fins arribar a enamorar-se de la
teua “mitja taronja”, això és altra, la xica ideal no es troba davall d’un arbre. I quan un
ja està enamorat de l’altre, falta que l’altre s’enamore de tu. Això si que és ben difícil,
¡sí!
Però si he de ser sincer... El camí a l’amor és Trotsky, l’amor ( quan ja has aconseguit al
teu “príncep o princesa blava” és com la revolució russa amb Lenin.
Després ve l’època de ruptura, perquè encara que molts fanàtics s’ho creguen... res es
per sempre, però d’aquest tema que s’encarreguen els millors amics...
Andreu Vera 22C

18. Amor
L'amor, què és l'amor ? -ni jo mateix ho sé- solament sé que s'expressa diferent en les
diferents generacions. Si parlem dels jóvens ens adonem , que el viuen d'una manera
intensa -o boja- relacions curtes però moltes . Per altra banda cal parlar del primer
amor , aquest que ''tots'' viuen, pot ser correspots -o no- però de totes les maneres
acaba sent molt dolorós. En canvi els adults , ''ells'' ja tenen molta més experiència i no
pateixen tant. Altra qüestió és l'època , abans quan trobaves parella aquesta et durava
per tota la vida, pel contrari ara hi ha més llibertat - no sé jo si és millor- però així és ,
en la vida d'una persona passa molta més gent , com per exemple ''amics amb drets'' -
això és l'amor?- en la meua opinió s'ha anat perdent l'essència de l'amor al llarg del
temps.
Andrea Ribas 22C

19. La mort.
Confesso que fins al moment no m'havia parat a pensar en la "mort " en si . A cas la
mort no és part de la vida , per què témer-la ? A cas la mort no és la meta real ?
Tothom tem la mort , no volen abandonar la "vida" , però realment què és la vida
sense la mort ? quin sentit tindria ? Ai ! Moltes vegades se't passa pel cap que si
hagués fet això , ara hauria allò , que si em penedeixo d'allò altre ..
En conclusió que la gent vol aprofitar el temps al màxim , esprémer tot el suc a la vida,
perquè temen que la " dama de dol " els estiga " cortejant " . I sí , tenen raó , la vida cal
viure-la, per això està . Però no cal oblidar que a la vida cal parar-se i aturar-se en els
petits detalls , perquè moltes vegades per voler abastar tant i anar tan de pressa ,
realment no gaudeixes d'ella i t'adones que tens ja 80 anys i que la temorosa mort et
ronda i que ja no la veus amb els mateixos ulls , la consideres més aviat una amiga a la
qual ja no tens tanta por, si no a qui li contes les teues penes .
Rebeca Mansilla 22C

20. Els diners
Probablement, aquest sigui el motiu de molts dels malentesos que es donen entre les
persones que hui dia formen la nostra societat, una societat capitalista, no hem de
oblidar-ho.
Diuen que amb diners pots arribar a tenir-ho tot -o quasi tot- sense pràcticament cap
esforç en la vida. Personalment, pense que això és un pensament absolutament
materialista, és a dir, és clar que pots aconseguir tot allò que vulgues amb diners, però
–normalment- tot el que obtens són coses merament materials, sense valor
sentimental.
Pel que respecta als sentiments, no serveix de res -a la majoria dels casos- tindre
diners, ja que tant l’amor com l’odi, la passió com la rancor no es guanyen amb diners,
bé, potser la rancor i l’odi sí, però com he dit anteriorment per causa de malentesos, ja
que les persones -inclosa jo- som per naturalesa ambicioses, i desgraciadament, els
diners són els més desitjats per tots, i per tal d' aconseguir-los, les persones estem
disposades a fer qualsevol cosa, ¡qualsevol barbaritat!
D’alguna manera, estem alienats per ells, aquestes xicotetes peces manipulen les
nostres vides per complet... Si ja ho deia el gran poeta Quevedo “!Poderoso Caballero
es Don Dinero!”
Maria Sánchez 22C