Orígen i evolució de la llengua llatina

1. 1. L’ORIGEN I L’EVOLUCIÓ DE LA LLENGUA LLATINA
Al principi, la llengua llatina era parlada pels romans en una petita regió de la Itàlia
central: el Laci. Més tard, amb les victòries romanes, es va anar difonent fins a
convertir-se en la llengua comuna de tots els pobles que formaven part de l’imperi
romà.
Amb el temps, i com a conseqüència d’un seguit de fets socioculturals, el llatí es va anar
transformant i en sorgiren unes llengües diferents, anomenades llengües romàniques o
neollatines.
1.1. L’INDOEUROPEU
L’origen més llunyà de la llengua llatina és l’indoeuropeu. El terme indoeuropeu s’usa
de manera convencional per designar una llengua hipotètica, parlada a la fi del Neolític i
al començament de l’Edat de Bronze (3000-2000 aC) a l’Europa central i les estepes
siberianes. Per raons de clima i per motius socioeconòmics, es produí una diàspora dels
pobles que parlaven l’indoeuropeu, els quals van emigrar cap a orient, fins a l’Índia, i
cap a occident, per tota Europa. Aquesta separació geogràfica va comportar que d’aquell
indoeuropeu comú en sorgissin un grup de llengües, les llengües indoeuropees, amb
semblances entre elles.
Encara que no ens hagi arribat cap document escrit de l’indoeuropeu, gràcies a l’estudi
d’alguns lingüistes com Franz Bopp, podem conèixer l’estructura gramatical i el
vocabulari d’aquesta llengua.

2. ALGUNS GRUPS LINGÜÍSTICS DERIVATS DE L’INDOEUROPEU AMB LES
CORRESPONENTS LLENGÜES ANTIGUES I MODERNES
FAMÍLIA LLENGÜES ANTIGUES
DERIVADES
LLENGÜES
MODERNES
Indoirànic Sànscrit, vèdic, persa… Bengalí, indi, parlars
gitanos, indú, kurd…
Germànica protogermànic Alemany, anglès, danès,
noruec, suec…
Cèltica Gaèlic, llengües britàniques Bretó, escocès, gal·lès,
irlandès…
Eslava Antic eslau Búlgar, eslovac, eslovè,
macedoni, polonès, rus,
txec, ucraïnès…
Bàltica Bàltic antic Letó, lituà
Itàlica Llatí, osc, umbre Del llatí en deriven les
llengües romàniques:
català, castellà, gallec,
portuguès, francès, occità,
italià, sard, retrorromànic,
romanès i dàlmata
Grega Grec clàssic Grec modern
Albanesa ---------- Albanès
Armènia Armeni clàssic, traci, frigi Armeni
Anatòlica Hitita, lici, lidi -----------
Tokharia Tokhari A i B -----------

3. 1.2. LA LLENGUA LLATINA
Abans de l’arribada dels pobles indoeuropeus, la península itàlica ja estava poblada per
tribus de civilització mediterrània, entre els quals cal destacar el poble dels lígurs. Al
començament del tercer mil·lenni abans
de crist, arribaren a aquelles terres els
etruscos, un poble que tampoc era
d’origen indoeuropeu, procedent de l’Àsia
Menor que es va establir cal al centre de la
península itàlica, en una regió denominada
Etrúria.
Cap a l’any 1000 aC, la península itàlica
va ser envaïda per uns pobles d’origen
ide., procedents del centre d’Europa, que
van anar ocupant les terres de la part
central en onades successives. Eren pobles
independents els uns dels altres, que
parlaven una llengua originàriament ide., però ja amb profundes variants. Entre aquests
pobles cal esmentar els llatins, que s’instal·laren al Laci, una petita regió del centre de la
península itàlica.

4. Posteriorment, cap al segle VIII aC, al sud de la península arribaren els colons grecs que
van formar la Magna Grècia.
Al començament, els llatins van ocupar la plana, però després, com que aquest era un
lloc poc segur a causa de les inundacions provocades pel pas del riu Tíber, van construir
les seves cabanes als turons que hi havia al voltant del riu.
Els llatins estaven organitzats en petits poblats i es dedicaven a l’agricultura i la
ramaderia. Van dessecar la plana i, quan fou apta per viure-hi, van fundar una ciutat que
va rebre el nom de Roma (753 aC). Els orígens de la ciutat han estat popularitzats a
través del relat mític de Ròmul i Rem.
Al marge d’aquest origen mític i històricament no provat en tot, és cert que la ciutat de
Roma, després de dominar els pobles veïns, estengué el seu poder a tota la península
itàlica i, finalment, esdevingué el centre d’un gran i extens imperi.
La llengua parlada pels romans era el llatí, el qual, al principi, només fou la llengua
d’aquesta regió, però amb les posteriors conquestes romanes va esdevenir el mitjà comú
de comunicació de tot l’Imperi Romà.
1.3. DEL LLATÍ A LES LLENGÜES ROMÀNIQUES
Al final del segle II dC, l’Imperi Romà, que s’estenia des de la mar Càspia fins a la
Península Ibèrica i des de la Gran Bretanya fins a Egipte, va entrar en lenta decadència.
Les invasions bàrbares, l’anarquia militar, la difusió del cristianisme, la inestabilitat
política..., foren factors decisius que portaren a la desaparició d’aquest vast imperi. Al
final del segle IV dC, l’Imperi romà fou dividit en dos: el d’Orient i el d’Occident.
L’Imperi Romà d’Occident (amb Roma com a capital), impotent davant les onades
bàrbares, va desaparèixer el 476 dC, mentre que l’Imperi Romà d’Orient (amb
Constantinoble com a capital) va perdurar fins el 1453 dC.
La llengua llatina, que havia estat el llaç d’unió entre les províncies de l’imperi, es va
anar transformant i van sorgir-ne unes llengües diferents però germanes entre elles: les
llengües romàniques.

5. Les llengües derivades del llatí són: el català, el castellà, el gallec, el portuguès (o
galaicoportugués), el francès, l’occità, l’italià, el sard, el retrorromànic, el romànès i el
dàlmata (aquesta última desapareguda).
Les llengües romàniques presenten un lèxic i una estructura morfosintàctica semblant.
1.4. LES MODALITATS DEL LLATÍ
El llatí fou una llengua parlada i escrita durant un gran període de temps, des del seu
origen fins al segle VI aC, època en la qual pertanyen els primers testimonis escrits, fins
a l’aparició de les llengües romàniques al segle VIII dC.
1.4.1. CLASSIFICACIÓ CRONOLÒGICA
Les diverses etapes del llatí van des de l’origen de la llengua fins al Renaixement.
 Llatí arcaic (de l’origen al segle II aC): es tracta d’un llatí no literari que està
en continua evolució. Els únics testimonis que tenim són les inscripcions dels
monuments funeraris, o bé els mots que apareixen en alguns objectes quotidians.
Aquest llatí preliterari, en contacte amb els pobles conquerits, sobretot els de la
Magna Grècia, va rebre la influència de les idees culturals i literàries de Grècia.
Així, es va anar consolidant fins arribar a ser una llengua literària.
 Llatí clàssic (del segle I aC al s. I dC): és l’etapa de consolidació de la llengua
llatina en la seva forma literària, i representa el període de màxima esplendor de

6. la literatura llatina. El llatí d’aquesta època és el que s’utilitzava oficialment: en
l’administració, a l’escola...
 Llatí postclàssic (s. II dC): és l’època barroca del llatí, amb una llengua plena
d’arcaismes, trets populars, etc. També és un període de grans escriptors que
marcaran el final d’aquest procés literari de la llengua llatina.
 Llatí tardà (del s. III al s. VII): és un llarg període que va des del final de la
gran tradició literària llatina fins al moment en què el llatí deixa de ser una
llengua parlada. Aquest moment no coincideix en totes les regions, sinó que hi
pot haver una variació de fins a dos segles, segons la zona. També és el moment
en què apareix la literatura cristiana.
 Llatí medieval (del s. VII al s. XIV): es tracta d’un llatí escrit, no parlat, a
causa de l’aparició de les llengües romàniques, que eren es emprades per la
població de l’Edat Mitjana. El llatí només és utilitzat per un nombre molt reduït
de persones, concentrades al voltant d’un móm de la cultura dels monestirs.
Aquests intenten seguir el llatí clàssic, però és un llatí amb molts elements
lingüístics provinents de les llengües romàniques.
 Llatí humanístic (a partir del s. XV): és un llatí escrit i parlat pels humanistes,
que imiten els autors de l’època clàssica, tot prescindint del llatí medieval.
1.4.2. CLASSIFICACIÓ SEGONS L’ESTRAT SOCIAL
No tots els parlants utilitzen el llatí d’una manera homogènia, sinó que hi ha diverses
varietats d’una mateixa llengua en funció de la realitat social, cultural, geogràfica, etc.
A més, els individus poden adaptar-se a una modalitat o altra segons les circumstàncies.
Es poden distingir els registres següents:
 Sermo urbanus: llatí de ciutat, culte i refinat.
 Sermo rusticus: llatí del camp, utilitzat pels camperols.
 Sermo peregrinus: llatí emprat pels habitants de les províncies romanes.
D’altra banda, podem fer la següent distinció:
 Llatí literari (sermo nobilis): és el llatí culte, oficial, que segueix estrictament
totes les normes gramaticals. És el que utilitzen els escriptors en les seves obres
literàries.

7.  Llatí vulgar (sermo vulgaris): és el llatí vulgar, utilitzat per la gent del carrer. És
una llengua viva, espontànea, innovadora, que no segueix de manera estricta les
normes gramaticals. Aquesta continua evolució farà que d’aquest llatí familiar i
quotidià en neixin les diferents llengües romàniques.