Homenatge a en Francesc Coll i Ferrer, fill de cal Castellar de les Barraques de Porqueres. Recull d'algunes de les històries i vivències més entranyables d'una gran persona.
2. En Xico i en Tonet,
emboscats durant la
guerra civil i companys
de mili a Osca, es
retroben altra vegada
vora la font de can
Gifre. Temps per
recordar i repassar les
seves vivències.
3.
4. Encara hi ha gent que es
pregunta per les cases
esgavellades i es fixa en les
pedres que marquen termes
i propietats. Gent que coneix
el veïnat de Caselles Davall
com el barri de les
Barraques i que, lluny de
circular amb bicicleta de
muntanya a tot drap per
aquests camins, s’atura a
observar amb atenció els
detalls que el paisatge
regala. I que escolta la gent
gran.
5. En deien les Barraques perquè la gent de Porqueres hi
va construir petites barraques per guardar-hi les seves
eines. En aquestes feixes properes a l’estany de
Banyoles s’hi va cultivar la vinya. “La fil·loxera s’ho va
menjar tot.” Amb el pas del temps aquelles petites
construccions es van convertir en petites cases. En Xico
sempre les anomenava com a cases “manyagues”.
6. Algunes d’elles només en
queden quatre pedres, com
la de cal Rei. La memòria no
deixa de ser prodigiosa.
Tenim una gran tasca a fer
per tal de recuperar tot
aquest llegat que tenim entre
nosaltres i que llanguideja o
està guardat esperant que
algú es preocupi per ell.
7. A la baixada de cal
Rei en Xico, el petit
Francesc va tenir un
accident i va partir
una pota del cavall
de joguina que li
havien portat els reis
de can Llapart de
Porqueres.
Des d’aleshores el
cavall sempre va
tenir tres potes.
8. La mare d’en Xico es va vestir de reina, es va
posar esclops i amb papers lluents va fer veure
als seus fills que era un rei mag. Amb la
senzillesa i les bones intencions d’una dona
d’una casa “manyaga” com can Castellar.
9. “És la mama...”
-va dir en
Vicenç, el
germà d’en
Xico.
En Xico sempre
guardava amb
simpatia les
bertranades
que ell i el seu
germà es
regalaven.
10. “Estava amb el meu
germà al salt del
Matxo. Agafàvem
arítjols pels conills. Jo
em vaig penjar en un
pi ben prim i alt,
d’aquells blancs. En
aquell temps jo
sempre volia que els
altres fessin la feina.
Dalt d'aquell pi em
vaig començar a
balancejar d’un costat
a l’altre. Balançada
aquí, balançada allà.
El meu germà va
clavar un cop de
taiabarder, i així vaig
caure dins un merder
d’arítjols.”
11. “Són madures, són madures, canta l’oriol...” En Xico fou
un gran expert en interpretar els cants dels ocells...
12. En Pep de cal Ferrer, el
mateix pare d’en Xico,
l’Esteve, i altres veïns
de les Barraques van
inventar-se una
vocabulari propi per
denominar la fauna de
la contrada. En Xico en
guardava bona
memòria:
“Tots els animals eren
batejats. Un dia un
home ho va sentir i va
dir: «A les Barraques
tenen un idioma
propi!». De la babeca
en deien el «cluc». De
la guilla, el «penedit».
El gos era el
«parpanyús».
13. “El conill, el «trapús». La
merla era un «birinzinc». El
tord, un «estrip». El gaig,
l’«esperremat». Els
«becarans» eren els ànecs i el
puputs, els «pudents». Tenien
tots els animals batejats i
sentir-los parlar així era molt
divertit.”
14. “L’Àngel de can Ramon del
Quintar, de petit, havia
alimentat una babeca. La
tenia a les enfosques al
celler. Quan sentia un
xiulet, ella hi anava i ell li
donava un escarabat o una
eruga.”
15. “Uns que venien
de treballar de la
pedrera, a tocar el
cimà, baixaven
xiulant i els va
sortir la babeca.
La babeca es
posà al cim del
muscle d’un, que
es va pensar que
l’atacava. Per això
la va matar.
D’aquell fet
l’Àngel en va tenir
un bon disgust...”
16. De jove en Xico baixava a tot drap amb la seva bicicleta per
anar a treballar de mosso a can Magí, a Santa Eugènia.
Anava de les Barraques de Porqueres a Girona amb bicicleta.
Sortia de casa seva quan encara era fosc.
17. I es guiava sempre per les
estrelles. I es despertava ben
d’hora En una ocasió, va
escoltar les campanes de la
catedral de Girona i va saber
que anava a treballar massa
aviat. A les Aulines Clares, a
Sant Julià de Ramis, va
recollir un munt de fullaca i
es va fer un bon jaç per
dormir més.
18. “Sabia que les fulles
bullen i que a dins hi
estaria calent. Llavors
vaig veure com un animal
se m’acostava. No era
cap gos ni cap cérvol. Em
vaig espantar una mica,
vaig sortir del forat i vaig
tocar el timbre. Ring!
Ring! Amb aquella fressa
l’animal es va espantar
com un dimoni i va
marxar. Jo hauria ficat la
mà al foc que aquell
animal era un llop...”
19. En Rafel i en Joan de can Cargol de Sant Miquel de
Campmajor es van emboscar. En Joan era el “mosso
gros” de can Magí.
20. “Érem al camí mercader
amb una colla d’emboscats
i vam apostar a veure si jo
seria capaç d’arribar a la
cova dels Capellans abans
que els meus companys a
peu. Hi havia un joc de
trèmols. El trèmol és la
planta que va més bé,
perquè pots pujar a sobre
les seves branques, que es
vinclen i no es trenquen.
Anava a cavall d’un, a
l’esquerra i cap a la dreta.
Al final vaig arribar jo
primer...”
21. Per la seva habilitat per saltar d’arbre en arbre en Xico va
ser batejat pels emboscats amb el renom de “Tarzan de
Golany”. Durant la guerra civil va estar amagat en
nombroses cabanyes.
22. La Mili la féu a Osca i al Marroc, en una base d’hidroavions
de la Mar Chica.
23. Temps de festeig i d’aplec. En Xico i la seva futura muller,
l’Anna, de Sant Bartomeu de Matamala, a l’aplec de
Finestres. L’Anna sempre ha recordat com de galant es
vestia el seu home.
28. En Xico evocà les
disputes que va tenir en
Pep de cal Ferrer de
Porqueres amb el
capellà d’abans de la
guerra, mossèn Esteve.
El capellà volia que el
noi de cal Ferrer anés a
missa i no anés a caçar
les perdius que
s’acostaven a una
bassa de can Pa Beneit,
un mas del barri de les
Barraques. La bassa
estava situada ben a
prop d’un clot que en
Xico recorda amb el
nom del clot del Sant
Pare.
29. Mossèn Esteve Espunya, rector de Porqueres, es va
disputar les perdius amb els de cal Ferrer de
Porqueres. Fou el primer capellà assassinat a la
comarca l’any 1936.
30. “Jo, l’olivet del Sant Pare, el vaig menar. Eren unes
oliveres que no les va matar la fred. Anàvem a fer oli a
Matella o bé al molí d’en Betlem, a Banyoles. El rector de
Porqueres solia acostar-se a l’abeurada d’aquesta bassa a
caçar en els dies feiners i volia les perdius per a ell. A
primera hora ja canten les perdius: «Xic-xerrí!, Xic-xerrí!»”
31. “Teníem un botet i totes a cantar. I per tocar el crostó al noi
de cal Ferrer el rector va demanar ajuda al senyor Miquel,
l’amo de can Sotirà i propietari de la bassa i del mas.”
32. A prop de puig Clarà els turons s’estenen com onades
verdoses. En Xico va trescar per tots aquests corriols i
tenia sempre aquest paisatge dins del seu cor.
35. Des de puig Clarà i del
puig de les Gitanes en
Xico va descobrir el nostre
calidoscopi aquós: l’estany
de Banyoles i tots els
colors preciosos de les
seves aigües. Color de
maragda avui des de puig
Clarà.
36.
37. En Xico em deixava
emportar l’àlbum amb les
instantànies de la seva
vida. De tant en tant
venia a casa a regalar-
me alguna verdura del
seu hort.
